22 de jul. 2011

Cepeda a la cara est del Naranjo de Bulnes

Dissabte passat vaig marxar molt motivat cap al picu Urriellu, o Naranjo de Bulnes, com sempre n'havíem dit. No hi havia estat mai, sempre per una cosa o per una altra, mai havia tingut l'ocasió d'anar a tastar el seu calcari. A més, marxàvem engrescats amb la possibilitat de provar alguna via de la paret oest. Amb el Mohawk i l'Ozzy, companys irrepetibles, encara que a vegades em sentia com el Contador entremig dels germans Schleck!

El viatge és llarg, però volíem sortir del cotxe entre les 4 i 5 de la tarda per ser a sopar al refugi, i ho vam aconseguir.Ni la caminada d'aproximació és tan llarga com diuen, en poc més de 2 hores ja hi érem, ni el sopar valia gaire la pena....

El què si que valia la pena era la imatge de la muntanyota a mig camí (a sobre), o des del refugi. Amb la paret oest que brilla amb llum pròpia.
La nit de dissabte a diumenge va ser força moguda, i plujosa. Al matí tot era moll i emboirat, estàvem convençuts de que seria un dia llarg i avorrit al refugi, però la cosa anava millorant i vam acabar tirant cap amunt a veure si hi havia alguna possibilitat. Estàvem tan fotuts, que amb la directa dels Martínez ens conformàvem....

Però el cel blau per damunt de les boires ens van girar l'ànim, i vam tirar cap a la Cepeda de la cara est, una de les més clàssiques del Picu. Feia fred i les boires anaven i tornaven contínuament, però això també afavoria la tranquil·litat i, encara que costi del creure, vam estar-hi sols un diumenge de juliol...

Els detalls de la via estan per tot arreu, així que me'ls estalvio. Trobareu una bona ressenya al bloc dels Kutres, entre altres.

Vam repartir-nos els llargs per meitats, i a mi em va tocar la primera part. Just començar a pujar, i és començar a gaudir: bona roca i poc equipament, però amb possibilitats d'autoprotecció força grans. La Meravella! Si hi afegim l'altre gran ingredient, és a dir, la navegació per la paret i els dubtes constants, tenim la trinitat ideal per escalar en paret.
Després d'uns llargs de fissura poc complicats, s'arriba a una bona placa de forats, sense que el grau sigui mai massa alt. Això si, cal saber-hi navegar una mica.
Al sisè llarg el Mohawk es posa al davant, i farà els tres darrers. La veritat és que creiem que eren 10 llargs, però amb 8 arribes dalt. Potser el sisè llarg és el és difícil de trobar de la via, llarg flanqueig ascendent a l'esquerra, i fes reunió on vulguis, que no està equipada. Després continues seguint el diedre cap amunt fins arribar a una petita plaça, on fem la setena reunió.

Aquí ens espera el pas més famós de la paret: el "rompetobillos" (trenca turmells, a sota). La veritat és que el pas és un de tants desploms estranys de V+, que costa de saber-lo agafar. També que si caus sortint del pas, piques a terra, però això es veu cada dia a tot arreu. El pas està assegurat amb un espit, però a la fissura hi entra una mica de tot.

El Mohawk l'agafa amb ganes, pasa l'espit, assegura fàcilment la sortida amb un link cam vermell i en un moment és a dalt. Curiosament a mi em va costar entrar al pas, i a l'Ozzy sortir-ne, però ja sabem que és qüestió de com els agafes, aquests pasos.
Després del pas toca el forat que dóna accés a l'amfiteatre sud, i a mi em va costar força més que el pas famós!

El temps seguia inestable, amb les boires que tan aviat tapaven el sol com s'obrien, però amb uns minuts de grimpada érem al cim desitjat. 

Després desgrimpada, quatre ràppels i desfer la canal de la Celada fins el refugi, a rumiar quina en fem demà.

6 comentaris:

nenivan ha dit...

vaig que al final les previsions de la meteo tan pesimistes que hi havien no es varen complir del tot.
M'alegro que us anés bé.

Esperem amb impaciencia the next chapter.

Saludus

Jaumegrimp ha dit...

Hola Joan, veig que ja estàs disfrutant les Vacances, un bon aperitiu pel plat fort no? espero que el temps us acompanyi i també la força. Records al Gran Jefe!! i companyia.

Ozzy ha dit...

Aquest any estan forts els germans Schleck. Evidentment un més que l'altre. Llàstima que la meteo us privés de tastar la cara Oest. Jo amb les dues vies que vam fer, estic més feliç que un nen el dia de Reis. Fins la propera!!!

josep i laura ha dit...

Aisss aquest joves!!!, encara no t'havies apropat al Picu? bon lloc i bon aperitiu la Cepeda, amb ganes de saber quin era el plat principal... jejeje
enhorabona!

Mingo ha dit...

Enhorabona Joan un bon contacte amb l'Urriello. Dificultats en la navegació??. Com no sigui a la zona on vas flanquejant a l'esquerra. Llàstima que sigui tan lluny de casa nostra i que la meteo sigui tan particular per què el calcari és bonissim malgrat la edat, de la pedra, tu ja m'entens. Una abraçada i bon temps

Gatsaule ha dit...

Nenivan, va ploure tota la nit i el temps era dolent, però la cara est quedava arrecerada del vent i es deixava escalar.

Gràcies, Jaume, però al final ens vam quedar sense el plat fort!

Ozzy, encantat de compartir corda amb tu!! Però potser hauria de dir que em sentia com el Cadel Evans....

Josep, Laura, el plat principal ha quedat per una altra vegada. Però hi tornarem!

Mingo, hi ha un tram embolicat, però tens raó que la via se segueix sense problemes. La roca em va recordar la de la Tossa d'Alp, llàstima que allà no hi tinguem el mateix!