Cepeda a la cara est del Naranjo de Bulnes

Dissabte passat vaig marxar molt motivat cap al picu Urriellu, o Naranjo de Bulnes, com sempre n'havíem dit. No hi havia estat mai, sempre per una cosa o per una altra, mai havia tingut l'ocasió d'anar a tastar el seu calcari. A més, marxàvem engrescats amb la possibilitat de provar alguna via de la paret oest. Amb el Mohawk i l'Ozzy, companys irrepetibles, encara que a vegades em sentia com el Contador entremig dels germans Schleck!

El viatge és llarg, però volíem sortir del cotxe entre les 4 i 5 de la tarda per ser a sopar al refugi, i ho vam aconseguir.Ni la caminada d'aproximació és tan llarga com diuen, en poc més de 2 hores ja hi érem, ni el sopar valia gaire la pena....

El què si que valia la pena era la imatge de la muntanyota a mig camí (a sobre), o des del refugi. Amb la paret oest que brilla amb llum pròpia.

La nit de dissabte a diumenge va ser força moguda, i plujosa. Al matí tot era moll i emboirat, estàvem convençuts de que seria un dia llarg i avorrit al refugi, però la cosa anava millorant i vam acabar tirant cap amunt a veure si hi havia alguna possibilitat. Estàvem tan fotuts, que amb la directa dels Martínez ens conformàvem....

Però el cel blau per damunt de les boires ens van girar l'ànim, i vam tirar cap a la Cepeda de la cara est, una de les més clàssiques del Picu. Feia fred i les boires anaven i tornaven contínuament, però això també afavoria la tranquil·litat i, encara que costi del creure, vam estar-hi sols un diumenge de juliol...

Els detalls de la via estan per tot arreu, així que me'ls estalvio. Trobareu una bona ressenya al bloc dels Kutres, entre altres.

Vam repartir-nos els llargs per meitats, i a mi em va tocar la primera part. Just començar a pujar, i és començar a gaudir: bona roca i poc equipament, però amb possibilitats d'autoprotecció força grans. La Meravella! Si hi afegim l'altre gran ingredient, és a dir, la navegació per la paret i els dubtes constants, tenim la trinitat ideal per escalar en paret.

Després d'uns llargs de fissura poc complicats, s'arriba a una bona placa de forats, sense que el grau sigui mai massa alt. Això si, cal saber-hi navegar una mica.

Al sisè llarg el Mohawk es posa al davant, i farà els tres darrers. La veritat és que creiem que eren 10 llargs, però amb 8 arribes dalt. Potser el sisè llarg és el és difícil de trobar de la via, llarg flanqueig ascendent a l'esquerra, i fes reunió on vulguis, que no està equipada. Després continues seguint el diedre cap amunt fins arribar a una petita plaça, on fem la setena reunió.

Aquí ens espera el pas més famós de la paret: el "rompetobillos" (trenca turmells, a sota). La veritat és que el pas és un de tants desploms estranys de V+, que costa de saber-lo agafar. També que si caus sortint del pas, piques a terra, però això es veu cada dia a tot arreu. El pas està assegurat amb un espit, però a la fissura hi entra una mica de tot.

El Mohawk l'agafa amb ganes, pasa l'espit, assegura fàcilment la sortida amb un link cam vermell i en un moment és a dalt. Curiosament a mi em va costar entrar al pas, i a l'Ozzy sortir-ne, però ja sabem que és qüestió de com els agafes, aquests pasos.

Després del pas toca el forat que dóna accés a l'amfiteatre sud, i a mi em va costar força més que el pas famós!

El temps seguia inestable, amb les boires que tan aviat tapaven el sol com s'obrien, però amb uns minuts de grimpada érem al cim desitjat. 

Després desgrimpada, quatre ràppels i desfer la canal de la Celada fins el refugi, a rumiar quina en fem demà.