Yosemite. Caminant pels parcs dels EUA (1).

Aquest ha estat el meu primer viatge als EUA, i em sembla que no serà el darrer. Quina meravella de país que tenen, els podrits, realment no se'l mereixen!!

Amb la Clara vam fer un plantejament clàssic del viatge, amb la idea d'anar recorrent uns quants parcs nacionals de l'oest, els que el temps que teníem ens permetés, amb l'ajut d'una autocaravana. D'aquesta manera guanyàvem una llibertat d'acció que finalment va ser determinant per poder realitzar una bona ruta. A part de l'experiència que és conduir una bèstia d'aquestes...

Sortint de San Francisso, el primer parc va ser el de Yosemite, un lloc on qualsevol escalador té ganes d'anar-hi, ni que sigui només a treure-hi el cap. Just arribar, la primera parada ja la vam fer sota la paret del Capitan, plena d'escaladors.

 

Als parcs nacionals americans, hi ha un munt de rutes molt preparades i de curta durada, entre 1 i 3 hores, d'aquestes en vam fer un munt però seria absurd intentar explicar-les. 

Nosaltres també veníem amb la voluntat de poder-ne fer alguna de llarga i interessant, i al primer lloc que vam anar per situar-nos, va ser al Glacier Point, un mirador excepcional sobre la vall. Tot i que s'hi arriba en cotxe, vam preferir pujar-hi des del fons de la vall, per una ruta anomenada "Four mile trail", ja que supera els 1.100 m de desnivell amb un recorregut de 4 milles.

L'itinerari no tè pèrdua possible, però si que m'agrada de destacar el munt d'esquirols que t'hi vas trobant, entremig de les grans panoràmiques de la vall, com la de l'entrada de la vall (a sobre), amb el Capitan a la dreta i Cathedral Spires a l'esquerra. El camí, puja flanquejant la magnífica paret nord del Sentinel Dome, que també s'endevina a la foto.

Des de dalt la vista és molt panoràmica, i davant mateix hi tenim la mitja cúpula del Half Dome, que destaca majestuosa per damunt de la resta de cims de la vall.

La sorpresa la vam trobar baixant pel mateix camí, en forma d'una óssa i els seus dos cadells, que havien decidit de parar-hi a dinar. A tot arreu t'adverteixen sobre els óssos, però fins que no els veus, sempre costa de creure que realment te'ls puguis arribar a trobar!

Tot i l'actitut agressiva que aparentava de tant en tant, al final la mare va marxar amb els seus petits i vam poder continuar tranquil·lament la caminada per un camí molt agradable.

L'altra sortida que no volíem deixar de fer era la pujada al Half Dome. I sobretot després d'haver-lo vist des del Glacier Point! 

Pujar-hi no és senzill, i no només per la llargada i el desnivell, sinó perquè els caps de setmana i durant l'estiu cal demanar permís, i s'ha de fer amb força antelació. Nosaltres vam haver d'esperar que fos dilluns, que ja no calia permís. Avantatges d'anar-hi fora de temporada!

El camí que hi puja tampoc té pèrdua. Al principi es pot triar si pujar pel dret o anar a voltar pel Clark Point. Nosaltres vam pujar per aquí i vam baixar pel dret, i penso que val la pena, perquè la pujada va ser molt tranquil·la i així també fas una mica de volta.

El més curiós del camí és que està ple de casetes amb lavabo, on també pots agafar aigua. Unes casetes amb un luxe que ja voldríem trobar a les ciutats! En vam creuar 4 o 5, suposo que no volen que les nostres restes contaminin el Parc Nacional.... 

A mesura que pugem, el paisatge es va obrint i permet d'anar reconeixent els cims de la zona, com el Liberty Cap (a sota, al costat del Half Dome) i el seu esperó sud. També s'endevina la cascada Nevada, a la dreta.

Després el camí fa una volta llarga per anar a buscar l'aresta nord-est del Half Dome, des d'on la vista s'obre cap a la vall del llac Tenaya i el Mount Hoffmann.

No cal dir que el tram final de la carena és molt agradable, resseguint les lloses de granit mentre ens acostem a la cúpula final.

La pujada final al cim es va seguint uns cables que els rangers posen cada any a principi d'estiu, i allà ens adonem que, tot i ser un dilluns de mig setembre, hi ha moltíssima gent i s'ha fet un petit embús.

Però el temps és collonut i només cal posar-hi una mica de paciència per arribar al cim. Un indret fantàstic on no puc evitar de retratar-me amb la paret nord als peus mentre miro el perfil del Capitan al fons...

La baixada també és divertida, i també cal fer una mica de cua, però es nota que la cosa s'està aclarint... Sorprèn veure tanta gent en una ruta de més de 1.600 m de desnivell i que té la petita dificultat final, però també és evident que val realment la pena!

Mentre anem tornant, tot i que ja som a primera hora de la tarda, veiem des de lluny que la gent continua pujant-hi. N'hi haurà una bona colla que baixaran de fosc!

La baixada és agradable i el tram final el fem pel camí del dret, passant pel costat de les cascades Nevada i Vernal (a sobre), i per la bassa Emerald. Un camí molt més dret que l'altre, però que també val la pena. 

Al final, entre pujar, dinar, baixar, i les cues pel cim, la caminada ens va costar unes 10 hores. Podeu veure el track al Wikiloc, tot i que realment no és gens necessari!

I a la web del parc hi trobareu tota la informació actualitzada sobre les caminades, o sobre l'escalada.