El clot de Vilamala és un lloc ben especial, solitari i atractiu no se sap massa perquè. Una sensació que ens omple a tots quan hi entrem i que costa de descriure. Aquest diumenge volíem anar a fer alguna escalada que ens permetés d'acabar ràpid per por del temps, que al final va ser millor del previst. I a Vilamala hi teníem feina.
Amb el Toni i el Salvador portàvem diverses Kutreressenyes. La primera que vam anar a veure estava molt molla, així que va girar cua cap a la darrera via oberta, l'Arantxa al país dels sons trobats (no dels somnis tronats, que són una altra cosa!). Una via que comença una mica més amunt del Camí dels alamalivons, en una petita clariana del torrent (a sota).
La via ens va sorprendre favorablement, la roca és molt millor del que pensava i l'escalada és ràpida i poc compromesa. Aixó ens va molt bé, perquè a la primera reunió comença a ploure i decidim continuar amunt. Però estem de sort i ben aviat para. Al final farà un matí prou bo per escalar, sense massa calor.
Pugem molt lleugers fins al darrer llarg, on un tram difícil ens entreté una mica més. Ho provem en lliure i no ens surt per un pèl, dóna la sensació que, si la roca aquí fons una mica més sòlida, sortiria segur! Però amb un petit ajut es passa sense problemes, que el tram està molt cosit amb parabolts.
Contrariament al que deia al principi, aquesta vegada hem coincidit al clot amb una altra cordada de 3 vilafranquins. Ells han fet just a l'inrevés que nosaltres, han fet la Camí dels alamalivons (a sota, en el penúltim llarg) i rapelaran i pujaran el darrer llarg de l'Arantxa (a sobre).
Nosaltres, abans de marxar, veiem que tenim temps d'acabar de fer gana per dinar i amb un rappel de 60 m arribem a la R4 del Camí dels alamalivons.
Ja no recordava la meravella del quart llarg, amb un final magnífic de grans bolos, i el passet del cinquè llarg! Però ara la roca està molt millor que quan hi vaig anar per primera vegada, es nota que s'ha netejat!
Ara haurem de tornar-hi, quan el temps sigui més sec, que encara hi tenim feina pendent...
Ja no recordava la meravella del quart llarg, amb un final magnífic de grans bolos, i el passet del cinquè llarg! Però ara la roca està molt millor que quan hi vaig anar per primera vegada, es nota que s'ha netejat!
Ara haurem de tornar-hi, quan el temps sigui més sec, que encara hi tenim feina pendent...
7 comentaris:
Ei Joan,
La reunió final de la via del camí dels alamalivons des d'on vareu rapelar és facil de trobar ?
salut i a tibar
Aquí volia anar un parell de dies sol, però no sé si amb la calor que potser farà a l'estiu, el lloc és massa adequat.
Un altra cosa, a l'entrada anterior tens una foto de l'erosió del sòl, degut a les roderes de les motos, et volia demanar permís, per passar-la a classe quan parli de l'erosió del sòl.
Salut
Joan,aquesta no has esperat gaire a anar-hi, fa bona pinta i el lloc també.
vols dir que està més net??? o es que t'estàs fent al tipus de roca de Vilamala? aquesa roca adictiva! vigila!
M'alegro que tinguessis bon record de la les dues darreres tirades de la dels Alamalivons, i que disfrutessis a la de l'Arantxa...el pas de A0 del darrer llarg, es curt, però intens...i pel que comenten ronda el 6a+....a tornar-hi i acabar la feina!!
Joan, aquesta és fàcil de trobar, en canvi la darrera dels sons trobats ja és una altra cosa. La veuràs just al final del camí senzill, si has de començar a desgrimpar és que te l'has passat.
Mingo, són vies molt bones per fer tot sol, però ves-hi mentre la temperatura continui baixa... I de la foto no cal dir res, tota teva. Vols que te l'envii en resolució màxima?
Joan Asin, és que Vilamala ens queda a prop i em te el cor robat!
Llorenç, als darrers llargs dels Alamalivons no ens va caure res, semblava Montserrat! Ja no es poden comparar amb Sant Llorenç....
ei bones, et volia fer una pregunta q no te res a veure amb escalada sino amb el bloc de blogs: com es fa per entrar-hi a formar part, gràcies i a tibar fort!
Jan, només has d'enviar un correu a:
oskar@upcnet.es
Publica un comentari a l'entrada