23 de febr. 2010

Patrick Gabarrou

 
Fa cosa d'un any, amb motiu del cicle de projeccions de muntanya que es fa al Berguedà, vaig tenir l'oportunitat de poder parlar llargament amb en Patrick Gabarrou.

En Patrick és una mena de monstre de l'alpinisme, el segueixo des de que tinc ganes d'arribar a ser alpinista i, per les seves qualitats mentals i físiques, sempre ha estat un referent. Així que ja us podeu imaginar els nervis que tenia quan m'hi vaig acostar....

En canvi ell, senzill i contundent, només em va renyar una mica perquè encara no havia anat mai a repetir cap via seva, "tan senzilles com són!", em deia! I és que quan el veus, ja t'adones que estàs davant d'algú diferent, amb les idees clares i un amor infinit cap a la muntanya.

Alleugerit de trobar algú que parlés francès, la conversa va ser prou interessant com per arribar a concretar-se en una entrevista que podeu llegir al nou Vèrtex i, pels qui no el rebeu, a la pàgina web de la revista.

Durant la conversa, vaig intentar que la meva interferència fos mínima i també assolir un clima de confiança que permetés arribar fins al fons d'algunes qüestions que creia importants. No sé si ho vaig aconseguir, ni si es nota en la redacció de l'article. Però espero que la magnitud del personatge, i de la persona, si que hagin quedat prou ben reflectides.

Ara ja només em queda un deure no acomplert, així que des d'aquestes pàgines públiques i després d'un any del compromís, prometo de manera solemne intentar alguna de les seves vies. Algú m'hi vol acompanyar?
 

5 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Bona feina Joan! He llegit l'entrevista que li vas fer, quin personatge! i quin honor poder estar parlant amb ell!

jaume ll ha dit...

Et torno a felicitar per l'entrevista, perquè traspua respecte i interès per la persona, tal i com comentes al post. Hi ha moltes coeses a dir sobre ell, com per exemple l'amor que demostra pel Pirineu, que a mi m'enorgulleix; o la discreció amb què practica l'alpinisme, força allunayada dels focus mediàtics que sempre busquen alguns altres; o la seva visió diguem-ne mística de la muntanya, amb un discurs consistent: la bellesa del món, la plenitud de la vida, la transcendència (que cadascú entén a la seva manera)... On són aquesta mena de gent al nostre país?

Mohawk ha dit...

Fes propostes "humanes" a veure que en surt, je, je, je... No en té cap a Mello?

A tibar-li!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Quan algú bateja vies amb noms com "Deo gratia" o "Als amics desapareguts", està donant la justa mida de la qualitat personal i muntanyenca.
Tant de bò que se'n prengués exemple.
Enhorabona per l'entrevista.

Gatsaule ha dit...

Jaume, això que dius és just el què pensava abans de parlar amb ell, després em vaig sentir sobretot avergonyit de no haver intentat mai cap via seva. Parlant amb ell, sembla que estar 4 o 5 dies penjat en una paret nord amb gel i roca dolenta sigui el més normal del món!

Jaume II, no et pots arribar a imaginar com té de clares les idees, en Patrick! I com arriba a omplir poder parlar amb ell una bona estona. És dels cops en que més he agraït poder entendre'm en francès! Al nostre país segur que també n´hi ha, però deuen ser molt discrets...

Mohawk, em sembla que costarà que us trobeu algun dia a la mateixa paret! Però m'apunto la idea.

Gràcies Xiruquero! Mai m'havia imaginat que escriure una entrevista fos tan complexe, però la persona s'ho valia!