Vignemale, paret nord

A la paret nord del Vignemale no hi he anat moltes vegades, tan sols tres. I tot i que aquest estiu volia repetir, em sembla que ho haurem de deixar per l'estiu vinent.

El primer cop va ser l'any 84. Sortia de recuperar-me d'un accident força greu d'escalada, en que vaig rebre a la pelvis, a les costelles i al cap, vam agafar el 127 de l'Albert (a sobre) i ens en vam anar cap a l'esperó nord del Petit Vignemale (a sota).

Va ser una bona sortida per tornar a agafar el ritme.

Aquest esperó no és una via tècnicament molt difícil (IV+ màxim) ni tampoc no és molt llarga en comparació amb les seves veïnes (340 m), però l'ambient és genial amb la gelera sempre a sota, i circula per plaques que no són massa fàcils de protegir. És un bon tast per veure de què va la roca d'aquesta cara nord.

Dalt del cim (a sota), es nota que estem en un dels tres mils més baixos del circ, damunt la gelera del Vignemale.

El segon cop que em vaig acostar al peu d'aquesta gran muralla va ser l'any 89, aquella vegada no hi havia hagut cap desgràcia prèvia i anava acompanyat, a més de l'Albert, pel Toni i el Lluís. Ens vam repartir en dues cordades per enfilar-nos per la nord clàssica de la Pique Longue (a sobre, buscant el peu de la via).

Teòricament es tracta d'una via evident, comença pujant per un filó d'ofita (una mena de pseudogranit de color verdós) per continuar per una aresta intermèdia ben visible des de lluny (a sota, damunt del cim de l'aresta). El problema vé quan estàs a dins, que arriba un punt en que no saps massa ni on estàs ni cap a on has d'anar. L'absència total de cap mena d'equipament (en aquella època) tampoc ens va ajudar molt.

Després de l'aresta intermèdia, l'itinerari ja no és tan perdedor, només cal pujar pel lloc més senzill i flanquejar a la dreta cap al peu de l'aresta de Gaube (a sobre).

Els 850 metres de desnivell de la via, el fet d'anar amb botes i amb cordes de 40 m, i les discussions entre les dues cordades sobre quin era el millor lloc per on anar, ens van obligar a fer un bivac a l'aresta (a sota) que és un dels més freds que recordo !

La darrera visita la vaig fer l'any 95. Aquell any preparava la meva primera expedició a l'Himàlaia, i a la primavera vaig enredar a l'Albert per anar al couloir de Gaube.

Aquest conegut corredor queda ben encaixonat entre les parets de la Pique Longue i el Piton Carré (a sobre), té un desnivell de 600 m i la dificultat és creixent. Com més amunt, més difícil.

Tot i que ens vam encordar per passar la rimaia (a sota), les cordes ja no les vam utilitzar més fins al tram final, quan el corredor s'estreny i arriba als 65º d'inclinació, rematat per una cascada.

Amb nosaltres va coincidir una altra cordada, que va optar per pujar encordada tot el corredor (a sobre), amb el risc afegit de la lentitud i de no poder muntar reunions prou segures. En aquests casos cadascú és lliure de pujar com prefereixi, però personalment crec que en aquestes condicions la corda té molt poca utilitat.

D'aquesta manera vam tenir el privilegi de pujar els primers per la cascada, que estava immaculada (a sobre), i gaudir-la en unes condicions més que bones (a sota).