Pic de Ger. Les chemins du Dharma

El primer cap de setmana de setembre vam anar a passar uns dies d'escalada al voltant del Portalet, entre la vall del Tena pel vessant sud, i la vall d'Ossau, pel costat nord. Ens tornem a trobar el Trident, amb el Pep i l'Albert, que aviat serem cordada bicentenària!!

Ben instal·lats a Gourette, la primera escalada va ser a la paret est del pic de Ger.

En aquesta paret hi ha una via molt interessant, Chemins du Dharma, equipada recentment, que va directe al cim. És una via llarga, 570 m, i de tirades llargues (gairebé sempre de més de 50 m), que amb 11 llargs resol la paret. Una via on no cal que porteu material perquè és un calcari força complicat de protegir, i amb els 6-7 parabolts per tirada ja s'hi va la mar de bé.

L'aproximació des de Gourette és de 2 hores per un bonic camí que mica a mica guanya els 850 metres de desnivell que cal superar per arribar al peu de la via.

Ens repartim els llargs de la via, de forma que comença el Pep, segueix l'Albert i acabo jo.

No tenim massa idea de com serà, però ben aviat veiem que el Pep va pujant prou bé i no es queixa gaire, el què vol dir que el llarg li està agradant. I realment la via és interessant i plaent, i a mesura que pugem ho anem comprovant.

Es tracta sobretot d'una escalada de placa, amb trams amb més adherència i trams de regletes, i sort que està la via equipada perquè les fissures són pràcticament inexistents.

                                           

Potser si que la via és una mica massa homogènia, però als que estem acostumats a llocs com la Dent d'Orlú, ja ens agrada aquesta mena d'escalada!

                                            

Al mig de la paret, hi ha algun llarg una mica més senzill, però la veritat és que costa de distingir-los!

El què no canvia és la llargada de les tirades, algunes de gairebé 60 metres!

                                            

La penúltima tirada arriba a una carena, i potser és la més difícil de la via, amb un flanqueig aeri i la superació d'una petita barrera desplomada.

El dia, fins ara impecable, comença a espatllar-se i van pujant boires que els propers dies ens complicaran una mica les coses.

                                            
                                            

Dalt del cim, contens de l'escalada, ens mirem al fons el Midi d'Ossau, on no tenim pensat d'anar-hi perquè tenim altres objectius menys coneguts.

                                            

I ja només ens queda la tornada, per una baixada pedregosa fins a les pistes d'esquí, i després seguint el camí o les pistes directament fins a Gourette, enmig de la boira.

                                            

Lyskamm Oriental, aresta est

L'endemà, sortim a primera hora del matí del refugi. Encara estem una mica tocats per haver dormit a més de 4.500 m...., però confiem que ens anirem recuperant. Sobretot perquè, a l'inrevés del què és habitual, en comptes de pujar baixarem més de 500 metres fins a la collada est del Lyskamm.

El dia és magnífic, i la sortida de sol, a l'alçada d'on estem!

 

Aquesta tarda sembla que canviarà el temps. De moment, mentre baixem veiem el primer avís en forma de barret damunt del Lyskamm.

Es tracta d'una acumulació del vapor d'aigua que es condensa quan l'aire més humit que va arribant s'enlaira quan xoca contra la muntanya... I quan arribem a la collada sembla que va augmentant...

Realment la muntanya és tan atractiva, i les seves arestes tan esmolades, que no volem deixar d'intentar-ho. Encara falta molt per a la tarda..... Així que, tot i els núvols, anem cap amunt.

La sorpresa negativa ens la dona el Sergi, ell no s'ha recuperat ni del mal de muntanya ni de la mala nit que ha passat. No es troba en condicions d'afrontar una ascensió que demana alguna cosa més que forma física, són arestes esmolades que exigeixen molta atenció, així que després de parlar-ho, ell gira i nosaltres continuem.

La pujada al cim consta de 3 parts, una primera cresta senzilla i estètica, un tram llarg de cresta horitzontal, plena de cornises i molt aèria, i la darrera pujada fins al cim.

Després de fer el primer tram, veiem que la cresta horitzontal serà llarga i no s'hi valdrà a badar. Hi ha bona traça, però qualsevol error ens podria penalitzar. Ens recordem del Sergi, sap greu, però tal i com estava ha fet bé de no venir. Una relliscada, una petit enganxada dels grampons amb els pantalons, i....

 

Però cal reconèixer que la cresta és tot un espectacle d'equilibris i sang freda, i que la neu està molt bé. La gaudim com mai!!

 

Però tot s'acaba, fins i tot les llargues arestes..... Així que arribem al final i engeguem la darrera pujada fins a la cresta somital.

 

Però per trepitjar el cim, encara ens faltarà un darrer graó de roca, que ens obliga a fer un darrer esforç per superar aquest parell de metres de IVº...

Com a les pel·lícules, just arribem al cim, i els núvols s'esvaeixen i se'ns obre un dia serè que no havíem imaginat.

Algunes fotos, un mossec ràpid i tirem avall. El Sergi ens espera i no ens volem entretenir més del compte.

En el fons, tenim ganes de tornar a travessar l'aresta!!

Mentre baixem, just al davant tenim les principals puntes del massís del Mont Rosa, d'esquerra a dreta: Nordend, punta Dufour, punta Zumstein, punta Gnifetti, amb la cabana Margarita on hem dormit, i la punta Parrot.

Així, tornem ben contents a la collada, i ja només ens quedarà baixar la llarga gelera fins a l'alçada del refugi Città di Mantova, on unes cordes fixes permeten de travessar una cinglera i arribar fins al telefèric de la punt Indren.

Punta Giordani, Piràmide Vincent, Corno Nero i Punta Gnifetti, 4 cims del sud del Mont Rosa.

 Aquest cap de setmana hem pogut fer una escapada de 4 dies cap a la zona del Mont Rosa amb el Moi i el Sergi, una sortida improvisada pel tancament de Suïssa..., així que hem tirat de pla B.

Anar tard no va mai bé, i tots els allotjaments possibles de la vall de Gressoney eren plens, així que vam anar a dormir a baix, massa baixos...

Però de bon matí pugem tota la vall fins Staffal per agafar els primers funiculars, que ens deixen a prop de la punta Indren, a 3.275 m.

Davant nostre la punta Giordani, a la dreta, i la Piràmide Vincent, a l'esquerra, els nostres primers objectius.

El dia és molt bo, i la neu està dura, així que engeguem amb optimisme cap a la punta Giordani, un quatre mil senzill i amb poc compromís.

 

Anem guanyant alçada i, ben aviat, darrera nostre apareix el cim del Mont Blanc.

Ben aviat arribem al darrer flanqueig damunt una neu cada cop més estovada, que ens portarà al cim. 

 

Un cim curiós, ja que arribar-hi és senzill, però els darrers metres demanen una petita escalada de IIIº que a molta gent li genera algun problema.

Ara toca anar a buscar la base de la cara SE de la Piràmide Vincent, i intentar remuntar els petits corredors que, per l'esquerra, porten directament al cim, situat 200 metres més amunt.

Ara la neu ja està molt dolenta, tova i inconsistent, ens farà patir bastant durant els darrers metres abans d'arribar a la plana del cim.

Del cim, toca baixar cap a la collada Vincent, on trobem la traça principal que puja des del refugi Gnifetti.

Ara ja ens encordem per la gran quantitat d'esquerdes que s'obren per tot arreu, i ens acostem fins el què serà el tercer quatre mil del dia: el Corno Nero. Un cim de fàcil aproximació, però amb uns darrers 50 metres ben intensos per la presència de gel a tota la pala.

 

Per pujar dalt de tot, tirem en ensemble, però protegits per cargols de gel, d'aquesta manera arribem dalt bastant de pressa i amb seguretat.

Un cim que també ens demana un petit esforç final en forma de grimpada aèria... I és que la cara sud d'aquests cims és realment esfereïdora!

 

Només cal veure l'aspecte que tenen les parets que es despengen de la punta Giordani i la Piràmide Vincent, vistes des del Corno Nero!

Però la muntanya que tenim sempre al davant, i que no podem deixar de mirar, és el gran Lyskamm oriental, quina elegància!

Per baixar fem servir el mateix sistema, la petita traça que hem fet de pujada, i la neu dura, ens ajuden a baixar sense massa dificultats.

Mica a mica se'ns ha anat fent tard, l'alçada es comença a notar i decidim tirar directament cap al refugi més alt d'Europa, la cabana Margarita, on dormirem, o més aviat hi passarem la nit, tot esperant l'endemà.

Però per anar a buscar la traça, hem de fer molta marrada i decidim fer una drecera, una drecera que ens porta directament cap una bonica rimaia que no tenim més remei que travessar o tirar enrere...

I al final, la travessem sense cap conseqüència!!

Ja només ens queda seguir pujant, lentament que l'alçada es va notant de mala manera, en direcció al refugi.

Un refugi que es troba a 4.550 metres, al bell mig del cim de la Punta Gnifetti, que serà el nostre quart quatre mil de la jornada.

Un refugi acollidor, però situat massa amunt. Un consell no hi vingueu sense aclimatar, nosaltres vam passar de dormir a 200 m, a dormir a 4.550 m, i ens va passar factura!

Això si, vam gaudir d'una posta de sol darrera el Cerví, situat més de 100 m més avall que el propi refugi!!

Un itinerari complet i molt recomanable, on només va faltar pujar al Parrotspitze.... Una mica menys de calor hi hauria ajudat!