Avui, per deixar reposar els genolls, agafo el material i surto a provar una via relativament llarga, però que sembla poc complicada i, sobretot, interessant. A més, la roca és quarsita, un tipus de roca inexistent a Catalunya (almenys per escalar), damunt de la qual mai hi he escalat.
La via puja la cinglera de Bouchier, situada damunt mateix de la carretera que va de Vallouise a Briançon. A la ressenya de sota, dels antics Kutrescaladors, l'aproximació està ben explicada. I la ressenya és prou correcte. Jo anava amb el llibre de les vies fàcils...
L'aproximació és curta i bastant evident, però em costa trobar l'inici, fins que me n'adono que el camí m'ha deixat més amunt del peu de la via. N'hi ha unes quantes de vies, en aquesta paret!
D'entrada l'aspecte que té no m'acaba de convèncer, però una vegada a la paret, la roca és bona. El primer tram està equipat, així que de moment no utilitzaré gaire el material.
I la roca no té res a veure amb els còdols de quars que trobem als conglomerats catalans, com Montserrat, Sant Llorenç o Busa, és una roca adherent amb moltes regletes i bons cantells.
El recorregut ara ja és evident i, tret d'algun pas més vertical, la dificultat és molt baixa.
De tant en tant hi ha trams sense parabolts, així que el joc de friends mitjans fa la seva feina.
Mica a mica vaig agafant alçada damunt del nucli de Bouchier, i encaro un dels millors trams de la via després d'un flanqueig curiós. El tram entre el quart i el sisè llarg de la ressenya em va agradar molt!
Quan pujo en solitari, amb tota la feinada de pujar i baixar, normalment o respecto les reunions, aprofito que no hi ha el problema del ròssec de la corda per estirar les tirades al màxim, així estalvio maniobres.
En general la via recórrer un seguit de fissures que la fan molt atractiva i fàcil de protegir.
Al final, hi ha tot un tram de IIIº, amb algun pas aïllat una mica potent, però arriba un punt on és més senzill pujar a pèl que continuar fent maniobres, així que plego el material i segueixo ben concentrat però ja sense assegurances.
2 comentaris:
No pares Joan ! Renoi , en solitari, quina feinada.
Si, és intens escalar en solitari, i més avorrit, però a vegades és una solució!!
Publica un comentari a l'entrada