Durant la tardor passada em va arribar aquesta ressenya d'una via d'escalada al Coma d'Or, un cim conegut sobretot per ser un clàssic de l'esquí de muntanya, situat a llevant del coll de Pimorent. Tot i que l'aproximació és llarga, ens van venir moltes ganes d'anar-hi ja a la tardor, però les primeres nevades ens ho van impedir.
Aquest diumenge hi vam poder anar, tot i que encara hi queda molt neu, tan al camí com a la base de la paret.
El recorregut de la via és, aproximadament, el de la foto superior. Mirant la ressenya, diria que els dos primers llargs no els vam fer per la via si no per uns diedres paral·lels, però la neu no ens va permetre anar més a l'esquerra per trobar bé el recorregut adequat. Però la part baixa és molt trencada i desdibuixada i, encara que no hi hagi neu, deu costar de trobar. Però com que la segona meitat ens va agradar molt, no descartem de tornar-hi!!
Vam sortir a primera hora del coll de Pimorent per agafar la pista que puja per la Coma d'en Garcia en direcció a la portella. Quan la pista s'acaba un camí molt ben traçat puja fins la portella, el darrer tram a través de les darreres congestes de neu.
El dia és impecable, però un airet que no para ens fa patir una mica, la part inferior de la via és a l'ombra...
Per arribar a peu de via, seguim el camí fins el coll de sota el cim, i baixem per una tartera inestable fins trobar el què pensem que deu ser l'inici.
La nostra única referència és l'esquema de la ressenya. Pensem que segurament vam començar massa a la dreta, però allà hi havia una línia lògica i comptàvem trobar més amunt el parabolt i el clau, cosa que no va passar.
A més, entre la neu enganxada a la base de la paret i el fred que feia, no teníem gaire interès en estar buscant més estona.
Així que vam tirar amunt durant uns 55 metres, seguint fissures i diedres amb una dificultat al voltant del IV-IV+, i una roca discreta, fins que vam poder muntar la reunió.
El segon llarg ens va agradar més, un parell de diedres enllaçats, amb un segon tram molt bo i compacte, però sense trobar cap rastre de pas. Gairebé 60 metres també de IV-IV+ fins arribar a un replà on la dificultat afluixava.
El tercer llarg si que sembla que coincideix bastant amb el de la ressenya, però per arribar al ràpel vam haver de sortir ensamble fent un tram d'uns 90 metres, és el què més ens ha sorprès de tot plegat, ja que les llargades dels llargs inferiors si que coincidia.
Un ràpel d'una vintena de metres ens va deixar al peu de la segona part. Cal dir que des d'aquest punt es pot arribar caminant al cim seguint l'aresta cap a l'esquerra, però veient la qualitat de la segona part, seria com una mena de pecat mortal!
El quart llarg és d'una qualitat excepcional, aquella dificultat que et fa patir però on sempre acaba apareixent aquella petita presa salvadora, i on a part dels 3 parabolts que hi ha, pots anar protegint perfectament tot el llarg.
Uns 45 metres de bon gneis que costaran d'oblidar!
Dalt, la vista és magnífica amb el Carlit i l'estany de Lanós davant mateix. Tot i ser una mica tard, avui no es veuen tempestes de tarda a l'horitzó i podrem fer una tornada tranquil·la pel bonic camí que ens tornarà a baix.
Una via molt recomanable, encara que imagino que amb el recorregut original encara ho deu ser més, però reservada als que no tenim mandra de fer llargues aproximacions si després tenim el premi d'un cim com aquest.
2 comentaris:
Aquestes escalades tenen el seu que ! Enhorabona, aquí el grau és el de menys.
Ben parida la ressenya. Gràcies
Publica un comentari a l'entrada