La cresta del Gargantillar (a sobre) és una d'aquestes escalades senzilles que ens regalen les crestes andorranes. Una aproximació llarga però agradable, bona roca granítica i dificultat molt baixa i irregular.
Tot i que la toponímia en aquesta zona és una mica caòtica i depèn de la cartografia amb què la miris, la cresta del Gargantillar és la que puja al pic dels Llops o Alt del Gargantillar seguint la carena NW.
Per anar-hi miro la ressenya del llibre de crestes del Pirineu Oriental del Pako Sanchez, però ell proposa l'accés des del bonic refugi d'Ensagents i jo prefereixo anar-hi per la vall paral·lela, per un camí més curt, directe i agradable.
Així que deixo el cotxe als Cortals d'Encamp i surto cap al refugi d'Ensagents, però a la segona cruïlla deixo el camí del refugi i marxo cap a la dreta a buscar el pas de la Clau, que permet travessar el riu d'Ensagents i entrar a la coma dels Llops. Una zona de pastura d'eugues.
El camí al principi és molt clar, i a mesura que pujo es va desdibuixant, però les fites i alguns rastres de camí, i la lògica d'anar pujant en diagonal fins a la bretxa de la carena, fan que arribi ràpidament al peu de les dificultats, en una zona on els mapes anomenen Collades Baixes.
Ahir va ploure molt, el què vol dir que he arribat aquí xop de peus. A més, els liquens de les roques estan inflats d'aigua, el que fa encara més complicada la grimpada per la cresta i calgui estar més concentrat que mai.
Les primeres dificultats són per moure's en un caos de grans blocs relliscosos, fins que arribo al primer ressalt difícil, una fissura força vertical que deu ratllar el IVº però que es deixa fer molt millor que la cresta inestable i mullada!
Hi ha dos o tres trams curts d'una dificultat semblant, però en general la cresta consisteix en grimpades aèries combinades amb algun tram curt de camí.
Ara toca el sol i, a mesura que se'm van eixugant els peus i la roca s'escalfa, augmenta també el gaudi de la grimpada. No hi ha ningú més per aquí dalt, és una zona prou salvatge per ser Andorra, així que tot plegat fa que la sortida sigui encara millor
Aviat arribo al cim, on em relaxo després de la tensió de la cresta. Penso que puc fer més i per on baixar, i al final opto per la solució ràpida de la canal de l'Ossa, que baixa directa en direcció al refugi d'Ensagents.
Mentre baixo em vaig fixant en les crestes veïnes i el joc d'ombres dels seus gendarmes...
També en que a les parts més altres la pluja d'ahir es va convertir en una mica de neu. La primera neu de la tardor.
La baixada em porta a un caos de blocs que cal travessar per arribar a la vora de l'estany Moreno. Un flanqueig em porta al camí que surt del refugi d'Ensagents, que només cal seguir de baixada per tornar a l'aparcament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada