12 de set. 2016

Graller de Roca Cerdana

De tant en tant s'ha de sortir de la zona de confort, i és el que he fet deixant-me enredar per l'Anna per fer una petita inciació a l'espeleo. Ja m'hi havia ficat abans en alguna cova, però això de baixar un forat sempre ho havia anat posposant.

Jo sóc més de que em toqui l'aire i de controlar les evolucions dels voltors..., però com a geòleg, entrar a veure com són les roques per dins també té el seu interés.

El graller de Roca Cerdana és un avenc pur, un tub vertical de gairebé 100 metres que es fica a l'interior de les calcàries del nord de Gresolet, dins del mantell del Cadí, poc abans que quedin enfonsades sota la mole del Pedraforca.
Després de practicar mínimament la tècnica, toca baixar. I avui em tocarà anar de segon, fixar-m'hi molt i intentar no cometre cap errada. L'Anna va baixant, muntant les reunions i aclarint-me els dubtes. 

Mica a mica anem guanyant fondària.
Un petit error de càlcul ens deixa a pocs metres del fons, així que penjats d'una reunió improvisada canviem els estris de descens pels de remuntada. 
No hi fa gaire fred, aquí dins, i la suada és important. Això de remuntar per la corda és més cansat del què imaginava! Es nota que no tinc la tècnica massa depurada i que tinc massa pressa per tornar a sortir a fora!!

Finalment, surto a dalt i espero a l'Anna que ha anat pujant i desmuntant tot el tinglado, carretejant el pes de tot el material. Per una vegada he anat d'aprenent, que també està bé!

Una experiència nova que no m'ha desagradat gens, potser haurem de repetir!

5 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Vaja Joan, com et deixes enganyar! cansa això de pujar a Júmars eh?

Mingo ha dit...

Aquí si que no t'acompanyaré

Gatsaule ha dit...

Jaume, si que cansa, si, més del què sembla! Alguna estona m'has d'explicar què ha passat amb el teu blog, que fa temps que no actualitza!!

Mingo, doncs no sabria què dir-te, em va agradar més del què em pensava. I un geòleg com tu no hauria de deixar de provar-ho!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sentir com a únic so el del teu cos, el batec del cor, la respiració, assegut al terra humit sota les estalactites, és una experiència inoblidable. Al menys per a mí. La primera vegada em va fer pensar que, en vida, el silenci absolut no pot existir.

A que sí que repetiràs. I caram mestre, per a fer d'aprenent un pou de cent metres gairebé... no t'hi poses per poc!

Per cert, la penúltima foto extraordinàriament bella.

Gatsaule ha dit...

Si, tens tota la raó. Les sensacions són molt intenses i espero tornar-hi aviat. Llàstima que aquí el silenci es veia interromput pels crits de la "professora" quan hi havia alguna cosa que no feia prou correctament...