Via Perduts, a Abella de la Conca

Un mes després, amb el Pep, tornem a Abella de la Conca. Des del primer dia en que ens vam fixar en la zona, ja ens havia cridat l'atenció aquesta via. N'havíem vist alguna ressenya fosca i inconcreta, però va ser dies enrere quan, buscant-ne informació, vam topar amb la bona descripció del Joan Asin, (a sobre) ens vam animar a anar-hi.

8 llargs de corda i una aproximació gairebé nul·la, van ajudar a fer el trajecte en cotxe.

Deixem el cotxe en un petit racó de la pista asfaltada i de seguida estem escalant les plaques del primer llarg. Un inici de roca discreta ens omplen de dubtes, però ben aviat la roca millora. Teòricament aquí hi ha un pas de V+, però la realitat és que no el vam saber trobar. Només una bona placa, compacta i ben assegurada, que ens porta fins a la primera reunió, amb un únic parabolt i una sabina.

Des de la reunió cal desgrimpar uns metres per darrera, molt mes fàcil del què aparenta (IIIº) i anar caminant fins el peu del segon llarg, on hi torna a haver una bona placa.

Els llargs d'aquest primer tram de la via van enllaçant plaques que, en funció de si són calcàries més o menys argiloses, tenen més o menys consistència. En general es pot protegir bé, la via, i els parabolts presents ens ajuden a trobar l'itinerari.

A partir del sisè llarg la cosa canvia. Després d'un primer sòcol trencat, anem a la dreta a buscar una placa flanquejada per un marcat diedre on la roca passa a ser boníssima. Un calcari compacte i ple de forats on fem un salt qualitatiu en el gaudi de l'escalada.

Fins i tot ens trobem un setè llarg (a sota), que puja un esperó espectacular des de sota, completament desequipat, però on el grau no depassa el IV+.

Tot i que el millor és el vuitè, amb un inici explosiu (a sobre, V+ com a mínim!), aeri i amb una roca molt bona.

Després ja només ens cal seguir l'aresta fins al cim, buscar unes fites que ens porten per darrera fins al rappel, i tornar tranquil·lament caminant fins al poble.