Dismi, a la serra de Sant Joan

Abans de Nadal encara he pogut fer alguna escalada interessant. Una d'aquestes va ser la Dismi, situada al sector central de la serra de Sant Joan, just damunt del coll de l'Apallador. Just al costat, fa prop de 4 anys vam venir a fer-hi la Josep Maria Montfort, de caràcter més clàssic. La Dismi, en canvi, està totalment equipada amb parabolts i no vam haver de posar pràcticament res tret d'alguna baga savinera. 

La via la teníem pendent des de feia uns quants dies amb la Lu. Se'ns hi va afegir el Santi fent cordada de tres, de manera que les reunions van ser més entretingudes. 

Una aproximació molt evident i la bona ressenya dels Kutrescaladors, a sota, ens van ajudar a gaudir d'una via ràpida i relativament còmode tot i el pressing de dues cordades que ens apretaven al darrera.

Anant tres ens vam repartir la via en tres trams, i va començar la Lu. El primer llarg no és precisament el més agradable, amb un inici amb roca dubtosa que et deixa males sensacions. Després va millorant, ii amb un passet i un flanqueig a l'esquerra, s'arriba a la reunió.

El segon llarg és estrany. Comences pujant recte amunt pel camí més fàcil, però després cal girar a la dreta per pujar un esperó molt vertical on costa de veure on són els parabolts...

Tothom ho diu i és cert, el tercer larg és el millor. I per nosaltres, també el més difícil. Puja una placa que es va tornant cada cop més fina i on cal tenir una mica de fe a l'hora de fer algun pas.

El següent, que podríem haver enganxat amb aquest perquè és curtet, comença senzill i té una arribada explosiva a la reunió, que es pot fer en artifo però a tots tres ens va sortir en lliure!

Després arriba el gran sostre, que fa més por que no la dificultat que té. Les preses són grosses i els parabolts ajuden a tenir-hi confiança. Cal anar alerta a la sortida, on hi ha una fissura malparida on se t'enganxen les cordes... A partir del sostre, la dificultat decau clarament.

El penúltim llarg comença de forma benèvola, però es va verticalitzant fins esperó força tieso que cal treballar-lo. Aquí em vaig equivocar i en comptes d'anar a l'esquerra vaig pujar recte a buscar uns arbres per muntar reunió.

Però des d'allà, recuperar la ruta del darrer llarg no va costar gaire. Un darrer llarg amb un pas estrany per pujar a la placa, i un altre de molt fi per sortir-ne.

A la carena, com sempre a la serra, canvia la decoració. La temperatura baixa de cop, el relleu se suavitza, i apareix la neu al fons del decorat.

Ja només queda agafar el complicat camí de baixada per acabar de gaudir del dia i de l'escalada. Una via que m'he apuntat a la llibreta de vies per repetir!!