Valls de Riberola i Planès, i cresta de l'Anyeller

Quan la calor apreta, les valls i carenes que baixen cap a l'Alta Cerdanya i el Conflent solen ser molt agraïdes. Aquesta vegada vaig voler conèixer les valls de Riberola i Planès, en una ruta circular que també fa un tram força llarg de carena. I a mi les carenes m'agraden especialment!

Des del nucli de Planès només cal agafar el GR-10 que marxa cap a l'est, inicialment en forta pujada i després ja de forma més relaxada, a travessar la carena i entrar a la salvatge vall de Riberola. Ben aviat veig el primer objectiu, el pic Rodó (a sobre), que sembla ben defensat i costa de veure per on s'hi puja.

Passat el refugi de l'Orri, amagat en una raconada, deixo el GR i continuo amunt per l'eix de la vall fins que endevino una canal molt dreta i ben marcada que puja fins a un coll situat al nord del pic Rodó. Una canal sense camí i que puja amb ganes, així que ben aviat sóc a dalt del cim.

Aquí comença la cresta de l'Anyeller, poc complicada però bonica i amb passos prou espectaculars. 

En general, la cresta segueix el fil de la carena, o alguna cornisa penjada ara a un costat, ara a l'altre. La roca és molt bona, un gneiss consistent, almenys fins al final on es va transformant en esquists més delicats. 

A aquesta zona i a la vall de Núria la geologia és força senzilla. Tenim les cingleres més marcades, que solen ser de gneiss, i les carenes més arrodonides, sempre d'esquists. I entremig unes franges blanquinoses i amples, de marbre, i altres més estretes i més blanques, que són filons de quars. Amb aquestes quatre notes de roca podem compondre la major part de simfonies, sense desafinar massa.

Des del pic de l'Anyeller creuem el camí de la vall de Riberola que havíem deixat, i ens enfilem per la carena fins el cim del Nou Fonts.

A partir del pic de l'Anyeller comença el concert de carenes, Nou Fonts, pic d'Eina, Torre d'Eina (a sota) i així fins el Cambre d'Ase.

Mentrestant, el temps s'ha anat enfosquint una mica i en algun moment pateixo per si em mullaré o no, però finalment les tempestes marxen cap al sud, així que caminant en direcció contrària me n'aparto com aquell qui diu, sense voler.

Des de la Torre d'Eina, el Cambre d'Ase encara es veu llunyà, però a sota ja veig la vall de Planès, per on he d'acabar baixant.

Finalment arribo al cim principal del Cambre d'Ase, que té un aspecte ben diferent de quan hi vaig pujar el passat mes de febrer. Llavors acabo d'arribar al cim oriental i busco el camí de baixada, que no hi és, així que baixo per on penso que anirà millor, entremig d'herbassars i matollars de bàlecs i nerets, fins trobar el camí principal de la vall de Planès.

El camí és realment bonic i agradable, va baixant de forma suau entre els prats i no voldries que s'acabés mai, fins que després de creuar una pista, es fica al bosc i comença a baixar amb més força seguint unes marques grogues que et porten directament a Planès.

Allà, abans d'arribar al cotxe, em paro a veure l'església de la Mercè, romànica del segle XI, i amb una planta ben curiosa que diuen que és la superposició d'un triangle i un trèbol.

Una ruta que em va permetre gaudir durant 8 hores d'aquestes valls i carenes, i que la podeu veure al mapa de sota i al wikiloc.