Feia molt temps que no quedàvem amb el Joan, però qui ha estat escalador no deixa mai de ser-ho. Així que hi hem tornat, sobretot per comprovar què tal se sentia. Venia amb la Laura, que tenia ganes de provar això de la via llarga, unes paraules estranyes que no sabia massa què volien dir....
El lloc escollit, el vessant est de la Pastereta, un indret còmode i equipat, amb una roca de somni.
Comencem per l'esperó, o via dels Amics, però no ben bé, que el Joan sobretot era alpinista i se'n va per una fissura lletja però lògica... Dalt, hi trobem uns companys de Navàs, què petit que és el món de l'escalada!
Després intentem baixar amb un sol ràpel, però se'ns encallen les cordes, així que per recuperar-les aprofito i pujo per la Magnitud de la tragèdia. Què bona, la via, quina meravella de roca! És gaudir i poca cosa més, sobretot pujant així, d'una tirada fins a la reunió de dalt de tot!
Baixo, ara si amb dos ràpels, i rumiem què fem. Tenim la Pacho-Hidalgo a tocar i anem cap allà. Comença el Joan, recuperant les bones sensacions de quan era el rei de Montserrat!! Aquí la roca també és molt bona, encara que no arriba a l'excel·lència de l'altra...
Acabo amb un bon segon llarg, uns passos desplomats amb bona roca i bones preses, i un flanqueig de mirar-s'ho una mica i cap amunt. Arribo a la mateixa reunió d'abans.
Baixem també amb dos ràpels, que amb una vegada ja n'hem tingut prou...., i donem el dia per tancat i l'experiència per bona. Sembla que a la Laura la tornarem a veure aviat per les vies de més de quatre xapes....
2 comentaris:
Ei Joan, estàs fort, que el segon llarg de la Pacho Hidalgo tira enrrera! us faltava posar-vos a la Petit Four i hauríeu fet un intensiu de la zona.
Salut i grimpades.
Jaume, la veritat és que hi vam anar sense objectius concrets, i les vies ens van agradar molt!! Però amb aquesta roca, qualsevol s'atreveix a provar-ho....
Publica un comentari a l'entrada