Arches, Antelope Canyon, Bryce Canyon i Zion national park. Caminant pels parcs dels EUA (i 5).

Les darreres setmanes de setembre vam recórrer els parcs de Utah i Arizona, plens d'espais oberts,  molt àrids i amb una lluminositat especial. Vam començar pel parc dels Arches, prop de Moab, en una regió dominada pels gresos de la formació Navajo, plens de fissures i estratificacions creuades.

En aquesta regió, la climatologia unida a la composició de la roca hi ha generat una increïble quantitat d'arcs de pedra. Algun es troba en un estat comatós, com el Landscape Arch (a sobre), que s'espera que caigui en qualsevol moment. N'hi ha de tan coneguts com el Delicate Arch (a sota), símbol de l'estat de Utah.

Normalment són el producte de l'erosió del vent sumada a la pluja i al fet que les roques de la part superior són més dures que les de la base, el que produeix una erosió diferencial molt marcada.

Per recórrer el parc nacional, hi ha una xarxa de camins que permet fer uns bons itineraris circulars, passant per sota d'algun dels arcs, i per la vora d'algunes escultures naturals tan curioses com el Balanced Rock (a sota).

Perquè el parc no és només arcs de roca, també és paisatge obert, agulles que semblen montserratines, amb una vegetació i fauna ben peculiars.

Dins del parc, també s'hi escala. Tota aquesta zona és molt coneguda per un estil molt concret d'escalada, resseguint fissures verticals i llises, tot i que la zona més coneguda és la d'Indian Creek, una vall situada molt a prop. 

A sobre veiem l'Argon Tower, ratllada per dues fissures molt marcades. A l'esquerra l'aresta NNE, 4 llargs de 6c màxim, i a la dreta la cara oest, d'una dificultat semblant.

Els únics escaladors que vam veure estaven escalant en una ruta curta dels Three Penguins (a sota), concretament la Right Chimney, de dos llargs i màxim 5c. Es veu clarament que el primer ja ha arribat a la reunió intermitja, jo ja m'hi hauria afegit!

Ja a Arizona i després de passar pel Monument Valley per retre un particular homentage al mític John Wayne, ens vam endinsar a l'interior de la terra, per admirar els colors i les formes de l'Antelope Canyon, excavat als mateixos gresos.

És un lloc on em costa escriure res que pugui acostar-se a la bellesa del lloc, a la màgia que s'hi respirava, així que deixo algunes imatges que permeten de fer-nos-en una petita idea.

 

Més al nord, ens acull l'altiplà del Bryce Canyon i les seves particulars formes d'erosió. En aquest cas es tracta d'una capa més calcària i més dura, de color blanc, situada al capdamunt, que protegeix de l'erosió als materials més tous de la base, formant un conjunt espectacular del que els francesos anomenen "dames coifeés".

Aquest parc també té una bona xarxa de senders que permeten d'endinsar-se en l'interior d'aquest laberint de columnes. Un lloc únic al món i un festival de processos erosius que, amb una altra mena de roca, són semblants als que passen a Montserrat.

Finalment vam poder gaudir del Zion national park, i la seva gran gorja, excavada també en els gresos de la formació Navajo.

Aquest parc és un lloc magnífic per caminar, endintsant-se seguint el fons del riu o buscant recorreguts més muntanyencs per les agulles de les vores, situades per damunt dels dos mil metres.

No cal dir que és una gran àrea d'escalada, tot i que no hi vam saber veure escaladors, potser perquè encara hi feia massa calor.... L'agulla de sota és l'Spearhead, i per la fissura-xemeneia tan marcada que tenim a la dreta hi puja la via Iron messiah, que arriba a dalt en 10 llargs d'escalada, màxim 5c. Tenia molt bon aspecte, però la resta d'agulles no li anaven al darrera!

Més informació sobre aquests parcs nacionals la podeu trobar a la seva web.

I ara ja només queda esperar que arribin les properes vacances, gaudint de la muntanya més propera amb les mateixes ganes de sempre!