Penyal d'Ifac, combinació Valencians-Polvos màgics

El segon dia d'escalada vam anar cap el Penyal d'Ifac. No hi havia estat mai i hem fet realment il·lusió escalar en una zona de la que feia tan temps que en sentia a parlar. Tot i que no sóc massa mitòman, reconec que el Penyal el tenia a la punta de les prioritats.

Amb la cara nord tancada per nidificació, vam anar cap a la sud. Pensàvem, ingenus de nosaltres, que allà escalaríem tranquils...

Com és evident, triem la Valencians. L'aproximació és senzilla, arribar fins el final del passeig marítim i pujar per una mena de corriol que va pel peu de la paret (a sota). Un corriol incòmode, i on els gavians ja comencen a emprenyar de valent. Arribem al peu de via amb el casc posat, i alguna cagarada d'ocell a sobre!

El començament és en un lloc que podríem considerar de "evident". El Pep tira cap amunt, amb tendència a l'esquerra (el Pep sempre carrega cap a l'esquerra, no com el Sabater...). 

La Valencians és una via mig equipada, aliens i friends acompanyen molt bé al material que hi trobem, i les reunions són amb parabolts.

Teòricament el segon llarg és de tràmit, III diu la ressenya. Però sobre meu hi ha un gavià molt quiet.... M'hi acosto i s'esvera de mala manera i comença a atacar-me de valent! No és un gavià, és una gaviana que està incubant 3 ous i es defensa del que creu un atac.

Així que rectifico, desgrimpo i tiro més a la dreta, seguint uns vells espits pel mig d'una placa molt llisa. Després veig que he anat per la Directa UBSA durant uns metres. Un tram molt estètic, però difícil de pebrots.

Mentre pujo per la placa, la gaviana em mira de reüll, malfiant-se, però finalment es relaxa i ja s'adona que el nostre motiu per estar aquí no és tocar-li els ous.

Més amunt em tornen a atacar, què passa? Llavors veig a una altre gaviana amb uns petits... També s'acaba tranquilitzant i es dediquen a observar com pugem

I és que després d'un tercer llarg de flanqueig fàcil, arriba el quart que és ben cabró. Primer amb una fissura que t'escup de mala manera, i que és totalment obligada (a sota), i després amb una pujada entre cactus.

Fins aquí hem seguit més o menys la Valencians, però d'aquí en amunt, ens agrada massa el diedre de la Polvos màgics com per no anar-hi. Així que el Pep ja hi tira decidit (a sobre), fent reunió al primer lloc que troba (n'hi ha dos, tots amb parabolts).

El sisè llarg, que arriba a la carena, em toca a mi. Comença fort, però més amunt encara apreta més, en un tram llarg i llis. Sort d'unes preses amagades a la dreta, que si no....

Afortunadament la roca és excel·lent, i la Polvos màgics està més equipada que la Valencians. Bé, una mica més equipada!

El setè llarg puja per un diedre i gira a l'esquerra cap a l'esperò, ja de cara al poble de Calp, fins una zona fàcil on fem reunió i ens desencordem.

A partir d'aquí ja només resta arribar al cim, i gaudir de la magnífica política urbanística del litoral valencià! Clar que els catalans també hem fet el què hem pogut, però no sé si arribem a un nivell tan alt...