Justel-Hita-Picazo a la Torre de Lleida (Esplovins)

Feia temps que no podia coincidir amb en Xavi Grané, però aquest dissabte hi ha hagut una conjunció astral que ho ha fet possible. I hem acabat anant a la Justel-Hita-Picazo, una de les vies més llargues de la cinglera d'Esplovins.

Aquesta via, més maca i més difícil del que imaginava, i del que aparenta, està gairebé tota reequipada amb parabolts excdepte els dos llargs que coincideixen amb la Roberto Fernàndez, tot i que ningú sap massa per on passa. A sobre hi he deixat una ressenya del Ballart que no va massa desencaminada.

L'aproximació nosaltres la vam fer pel dret. Vam tirar amunt per les xarxes de la carretera, buscant els antics corriols fins un primer mur, on una cadena ajuda a pujar (a sota, un tram més complicat que el primer llarg de la via!). Després la lògica marca com arribar a peu de via, a la dreta del diedre evident del segon llarg.

Després d'un primer llarg d'aproximació, el segon puja per la placa de l'esquerra del diedre (a sobre), molt maca i ben assegurada, tot i que la roca a vegades es trenca una mica. Però aquesta serà la tònica de gairebé tota la via: cal anar amb compte!

El tercer tira pel diedre/bavaresa recte amunt (a sota), un llarg prou físic i amb algun pas distret. És un llarg d'aquells que arribes ben satisfet a la reunió.

Després del primer bosquet la roca millora una mica, i després d'un cinquè llarg de transició, el sisè és ben compacte i amb passos un pèl estranys i gens fàcils. Però el Xavi està en forma i els va superant sense massa problema.

Finalment arribem al gran diedre que dóna caràcter a la via. I mira per on, em toca fer-lo a mi! Ara entenc perquè el Xavi em deia que comencés jo......

El diedre es dur, sobretot perquè fins aquí anaves trobant parabolts i en aquests llarg, de cop, desapareixen. Pots posar alguna peça, s'hi troba algun clau antic, però el canvi es nota. El pas clau del llarg és a dalt de tot, on cal fer un flanqueig cap a l'esquerra. Dubto molt, però finalment m'entra el linkcam verd en un forat, i llavors passo rabent.

El vuitè llarg, que porta a la segona feixa, també comença fort (a sota), però desseguida afluixa. Aquest tampoc està equipat.

Aquesta via, comparada amb les altres que conec (UES, Eder, Pirata solitari...) trobo que és molt  més homogènia en la qualitat de la roca i en la dificultat, amb passos durs des del segon al darrer llarg, sense desmereixer les altres, obviament!

El novè llarg, i primer després de la segona feixa, és complexe, també. Comença amb una roca sorrenca que et fa estar molt pendent, i amb una dificultat cada cop més alta. El tram abans d'arribar a la reunió es fa mirar especialment (a sobre).

Del següent destacaria un tram d'artificial amb els parabolts allunyats, i amb una sortida delicada on no paren de caure pedres darrera de la reunió. Sort del sostre!

L'onzè llarg comença molt fort, però ben aviat afluixa, i els dos següents, el 12è i el 13è els empalmem en un de sol, aprofitant que aquest darrer és una senzilla caminada per una cornisa.

Ara ja comencem a estar força amunt, i la sensació de buidor sota els peus és notable. Mica a mica el soroll dels cotxes de la carretera s'ha anat esvaint i ja és la tortura dels primers llargs.

Potser la tirada més malparida de la via és la catorzena, però amb l'enllaç que ha fet el Xavi resulta que també em toca a mi!! Ja se sap que de tant en tant aquestes coses passen...

Comença amb un pas estrany abans de xapar el primer bolt, aquí millor no caure! I després és una mena d'exercici arbori, on vas de mata en mata recordant els nostres més antics avantpassats, en una diedre herbós i vertical, ple de fang als replans. 

I acaba amb unaltre pas estrany per entrar a la reunió. Sort que és el darrer!

Un pas atlètic que es fa bé en A0, dóna entrada al tram final i fàcil de la via, que nosaltres vam enllaçar en un mateix llarg, molt llarg.

En resum, es tracta d'una via exigent però molt interessant, que permet de fer un munt de metres en un calcari força bo tot i algunes preses que no aguanten els pesos pesats!