Diedre Pericman a la paret nord d'Ecos

De vies d'escalada n'hi ha de diverses tipologies, tots ho sabem, i el diedre Pericman n'és d'una de molt concreta. Després d'haver-hi anat ho entenc millor que mai, entenc la seva fama i entenc perquè costa trobar escaladors que l'hagin repetit més d'una vegada...

La veritat és que hi vaig anar amb moltes ganes, sempre me l'havia mirat com la possibilitat més atractiva d'escalar aquesta muralla, i quan vam escalar l'Anglada-Eli del Camell d'Ecos, no parava de mirar-me-la.

Així que quan el Mohawk em va dir d'anar-hi, no vaig dubtar ni un moment. I després de l'hora i mitja d'aproximació que té, estava delerós de tirar cap amunt.

El primer llarg va anar molt bé, sobretot perquè em va posar a lloc. Brut, trencat, ple de matolls i difícil d'assegurar, no podia deixar de preguntar-me el què hi feia allà mentre pujava....

I a partir d'aquí comença el festival de diedre i d'obertura de cames. Almenys la roca és molt bona, de presa petita en general, però a prova de bomba.

Els quatre llargs centrals de la via són un diedre desplomat i difícil, assegurat amb alguns claus i burils que encara no han caigut, però que no tenen massa futur. Tant el segon (a sobre), com el tercer que el vam enganxar amb el segon, i el quart (a sota) permeten una bona col·locació d'aliens de reforç, i d'algun friend mitjà.

Però sobretot vaig trobar la via dura, de cames, de braços, de peus, de coco..., el dia que hi aneu, ho entendreu!

Hi ha alguns trams molt bons, però les parts dures predominen, i tot i no tenir mala tècnica en diedres, reconec que em costaven més del compte!

El cinquè llarg manté la tònica de la resta de la via, i encara no acabo d'entendre perquè el ressenyen més fàcil... Cap al final, si, però la primera meitat, amb la fissura inservible plena d'herbes i terra, cal pujar tan obert de cames i amb tanta precarietat com a la resta.

A sota podem copsar una mica l'ambient de la R4. Com a la resta de reunions, les cordes sempre penjàven sense tocar la paret!

Les reunions són magnífiques (a sobre, la quarta, penjada d'estreps, per cert), amb els burils ben integrats en la roca. No hi ha ni un sol parabolt lluent que desentoni!

A la mateixa reunió hi ha unes restes arqueològiques que no vam saber si podien pertànyer a un antic llibre registre o a un pessebre...

Però tot s'acaba, fins i tot el diedre Pericman. Vaig arribar a dalt amb una sensació estranya, no sé si estava content o trist pel final de la via, però si que recordo que em sentia cansat i adolorit.

I pel darrer llarg, vaig assegurar al Mohawk utilitzant la tècnica tradicional, en consonància amb l'estil de la via! Ben lligat a l'alzina, això si...

En resum, una bona via, però només pels forts que estiguin seduïts per la paret nord d'Ecos i tinguin ganes de pencar. No és una via blogger...