Pic de la Serrera, a Andorra

El Serrera és conegut per la seva magnífica pala sud, que veiem aquí sobre. Aquest cop, aprofitant la gran nevada que hi ha, hi pugem en un dia igualment magnífic.

La pujada, a un ritme tranquil, ens ocupa gairebé 4 hores. Dalt del cim, una vista impressionant sobre un territori que, al nord o al sud, està nevat com costa de veure normalment.

La baixada ja costa una mica més perquè trobem trossos crostosos, no hi ha una crosta d'aquelles que no et permeten fer res, és més aviat neu pesada que cal treballar amb molta força i que no deixa disfrutar massa.

Almenys la canal de sota el refugi està en molt bones condicions i la baixada per la pista és divertida.

Una ressenya de l'itinerari la teníu aquí:

http://skirando.camptocamp.com/fr/gita530.html

Una tarda al pic de la Mina

El pic de la Mina, pujant des del coll de Pimorent, és la pròpia definició d'ascensió senzilla d'esquí de muntanya. Els primers dos terços es poden pujar per la carena o per les pistes d'esquí de Porté, i la pala final és una ascensió curta i senzilla sense cap de mena de risc d'allau.

Tot i ser una pujada senzilla, el desnivell és d'uns 700 m i la vista des del cim és ben maca. També és un lloc on anar quan les condicions de la muntanya o les pròpies no et deixen gaire lloc per a intentar res més.

En aquest cas disposava de poca estona i em venia molt de gust de fer una pujada ràpida per gaudir de la posta de sol des del cim (dalt, el sol és a punt d'amagar-se darrerael pic Negre d'Envalira). A l'hivern, com a la tardor, a la tarda la llum té un tò especial, càlid, i les muntanyes destaquen més del compte. Tot prèn un aire melangiós molt oportú pel meu estat d'ànim.

Altre cop a Arànser

Altre cop pujo fins Arànser a disfrutar de l'esquí nòrdic. També tinc molts ganes de veure com està la neu per aquí dalt després de la nevada de l'hivern.

La neu genial, molta i en molt bon estat, i l'estació com sempre, no massa gent i un paisatge fascinant. Pujo fins al mirador, al sud la paret nord del Cadí (dalt), al nord la carena fronterera amb Andorra, com ara el Monturull o la Tossa Plana de Lles (a sota).

Pujant pel bosc sento fort un picot que treballa constant mentre esquio; també em fixo en les petjades a la neu: llebres, guineus, esquirols, ocells,...

A la baixada, abans de plegar, faig un puja i baixa de Pollineres i ja trobo més gent, però res a veure amb el caos de Tuixent, per exemple.