Suposo que a tots ens passa el mateix, cada vegada que aconseguim anar a una muntanya que anhelem, tornem amb nous desitjos a noves muntanyes que ens han encisat. Fa 6 anys vaig poder pujar la Civetta, i allà em vaig enamorar de la Moiazza.
Així que avui he pujat fins al passo Duran, per veure com és aquesta muntanya i, també, com és la considerada ferrata més difícil de les Dolomites, la Gianni Constantini de la Moiazza Sud.
Així que agafo el camí principal fins al refugi Bruto Carestiato, d'on surt el camí que va fins la paret on comença la via.
Una placa ens assenyala el punt inicial. D'allà surt un cable, que fa alhora de suport i de cable de vida, que comença seguint una fàcil cornisa i després s'enfila per una placa llisa i desplomada que fa por de veure.
Cal venir-hi amb bons braços, i poca por!
La tònica serà sempre semblant, un cable llis que et va acompanyant pel mig de la roca, amb trams més fàcils i més difícils, però sense cap més equipament.
Més amunt trobo un alre pas dur, el considerat pas clau. Només són 8 metres, però la roca és molt desplomada i sense preses pels peus. Cal una bona apretada per passar-hi al damunt.
Però a partir d'aquí la dificultat és més normal, i vas pujant per una canal fins arribar sota l'anomenada Catedral.
La ruta m'està agradant molt, el recorregut és atractiu i la roca prou bona. I tot guanyant alçada, al final arribo a la Catedral. Ara ja veig la cresta més a prop...
Quan arribo a l'anomenada cresta de Masenade, veig el cim al davant. Ara hi ha un tros que vas caminant per la cresta, que és molt aèria però sense cap dificultat, fins a la forcella de Masenade.
Un tram de baixada i pujada per tartera em deixa al peu de l'esmolada cresta somital. Aquí hi ha la cruïlla amb el camí de baixada, que quasi agafo només de veure el tram de ferrada que em queda... Un altre tros desplomat, que és el que m'acaba costant més de tota la via!
Finalment arribo al cim, dels més complicats que es poden arribar a fer, però molt satisfet. Fa més de 5 hores que he començat, sense aturades, així que menjo alguna cosa i gaudeixo del cim.
Corren alguns núvols, però el dia és prou clar, i em deixa recordar les hores passades grimpant per la Civetta, que tinc al davant...
Torno avall per la cresta fins a la cruïlla, i el que tant m'ha costat de pujar, de baixada se'm fa senzill, una bona despenjada i llestos!
Alla continuo per la cengia Angelini, una estreta cornisa que talla tota la paret nord-oest de la Moiazza, on cal procurar no relliscar de cap manera ja que només està assegurada en alguns punts.
La cornisa és espectacular, sobretot per l'estimball que travessa.
Al final un camí porta fins el refugi bivac Ghedini, de fusta, que sembla prou còmode. Aquí comença un altre flanqueig que porta a la canal de la Val del Cantoi.
La baixada per aquesta canal, és d'una duresa semblant a la ferrata de pujada, grans trams de roca llisa coberts de pedretes sense cable, tallats per trams verticals on a vegades hi ha cable.... Un lloc per on vaig baixar amb molt de compte i sense gens de pressa!
Fins que acaba desembocant en un camí que porta cap al sender senyalitzat que volta la Moiazza.
Ja molt més relaxat, passo pel refugi Bruto Carestiato altra cop, i faig la darrera ullada a la muntanya abans de tornar cap al passo Duran.
I si us animeu, a sota teniu el recorregut i, al Wikiloc, el track.
