Un dels recorreguts per atractius d'aquesta part de les Dolomites és la volta al Catinaccio per la ferrata Santner, que puja per la seva cara oest. Una volta molt coneguda, així que no estarem sols tot i ser a finals d'octubre. Avui ens aprofitarem de l'únic telecabina que està obert en aquestes dates, el que puja des de la carretera del Passo Nigra fins al refugi Fronza alle Coronelle.
Aquest serà el nostre punt d'inici i final. Així que des del refugi comencem a pujar i ben aviat hi ha una cruïlla on cal agafar el camí que puja directe cap a la paret, el 542, amb alguns passos equipats.
Damunt d'un ressalt, marxa a l'esquerra planejant en direcció a la paret oest del Catinaccio.
El camí, molt agradable, ben aviat arriba a peu de paret i comença a pujar en diagonal cap a l'esquerra per una mena de cornisa inclinada que no té cap dificultat ni pèrdua.
Aquest primer tram no té cap mena d'ancoratge, però tampoc l'hi cal. I unes marques vermelles ens faciliten seguir el millor camí. Tot i que segurament no caldrien, la roca està molt fresada!
Mica a mica anem guanyant alçada, i comencem a trobar alguns passos més verticals que tenen alguna cadena per ajudar a pujar.
O a baixar, el tram de dalt és una mena de flanqueig amb canals i cornises que pugen i baixen contínuament, superant bretxes i travessant parets.
Finalment arribem al Passo Santner, situat just a sota de la paret oest del Catinaccio, per on hi puja la seva via normal.
Aquesta mena de collada és el punt més alt per on passarem avui, així que ens fem la foto cim i mengem alguna cosa.
Al davant mateix hi ha el modern refugi del Passo Santner. És un punt molt bo per escalar al Catinaccio o a la Croda di Re Laurino, la paret que hi ha just damunt del refugi.
Ara el camí baixa cap al refugi i passa per sota de la Croda fins arribar al refugi Alberto I, sota les estètiques torres de Vajolet.
Del refugi el camí baixa fort en direcció al refugi Preuss, i cal anar amb compte ja que no és una baixada senzilla. És fàcil relliscar i encara més no passar pels millors llocs.
Al davant s'obre la vall de Vajolet, amb l'esplanada del refugi Gardeccia i els acolorits boscos de làrix. Però nosaltres abans d'arribar al refugi Preuss agafem una drecera que surt cap a la dreta i estalvia un cert desnivell.
Una drecera que passa per algun punt estret tot flanquejant la majestuosa paret est del Catinaccio.
En aquesta paret, també el 2010, vam poder escalar la
via Dimai, que puja directament fins al cim i de la que en tinc un gran record.
Anem flanquejant i aviat ens unim amb el camí més ample que puja des del refugi Preuss, el 541, en direcció al Passo delle Coronelle. A l'altra costat de la vall ens fixem en les estètiques puntes de Socorda, un altre bon terreny de joc per a l'escalada.
Ara el camí comença a pujar de valent i ben aviat som al capdamunt de la collada. Sota nostre apareix una baixada que no té res a veure amb el bon camí de pujada, així que farem un altre petit descans abans d'atacar-la.
Tirem avall i veiem que la baixada no era cap cosa, molt pitjor l'anterior, la del refugi Preuss. Passem la baixada de la bretxa i seguim el camí cap a la dreta fins que s'uneix amb el del matí. Allà retrobem els passos equipats de la pujada inicial, però en sentit contrari.
I al davant, en aquest dia magnífic, llueix la paret nord del Latemar.
Arribem al refugi i tirem avall amb el telecabina, però no volem marxar aviat d'aquí. El lloc és màgic i el dia acompanya, així que ens quedem a veure la posta de sol i com el Catinaccio (nom italià de la muntanya) es transforma en el Rosengarten (jardí de roses, nom alemany de la muntanya) i agafa un intens color rosat.
Una volta escènica que podeu veure al mapa de sota i al
Wikiloc.
