Des de Guillestre, crida l'atenció el cim del Cugulet, o Mont Guillestre, que s'aixeca 1.500 metres a l'oest, dominant tota la vall. Té un cert poder d'atracció que fa que de tant en tant li facis una ullada, imaginant-te per on hi pujaries. Així que vaig agafar els mapes, ideant una ruta que passant pel cim, arribes fins a Ceillac, al fons de la vall situada més al nord.
Vaig sortir de matinada, encara de fosc, per travessar la plana i arribar fins on comença el camí senyalitzat que porta fins el cim. Es tracta d'un camí forestal, amb poca gràcia, fins a la part final quan es deixa el bosc i ja tenim certa perspectiva de l'entorn.
El tram final va per la carena i és molt bonic. Amb una gran perspectiva de tot l'entorn, encara que avui la boira ens fa una mica la guitza.
Després la carena continua fins al pic d'Escreins, el punt més alt on pujarem avui.
A partir del pic d'Escreins, el camí va baixant seguint la carena que, avui amb les boires que s'hi van arrossegant, agafa un cert aire màgic.
Una darrera ullada al cim, i el camí ben aviat es torna a endinsar al bosc. Travesso una vall, remunto una segona carena i llavors ja agafo el darrer tram en direcció a Ceillac.
Aquí, com a tota la part alta del Queyras, el bosc és format gairebé exclusivament per làrix, la única conífera que perd la fulla a la tardor, i que ja ha començat a agafar aquest to daurat tan fotogènic.
A Ceillac ens retrobem amb la Clara i pugem amb cotxe fins al refugi del Melezet, on començarem la volta cap al llac de Santa Anna.
Es tracta d'una volta curta i agradable, que comença a una forta pujada, però que després ja planeja en direcció al llac. Aquí els làrix també estan agafant un fort color de tardor, a la seva manera, és a dir, de dins cap a fora, i amb poca homogeneïtat.
Arribem al llac de Santa Anna, situat al peu del vessant nord dels pics de la Font Sancte, per damunt del límit del bosc. Llàstima de les boires que tant m'han agradat aquest matí, aquí espatllen la bellesa de la raconada.
Després, un camí ben traçat i molt agradable, ens porta per sota de la Tête de Costa Belle i per dins el bosc, fins el punt de sortida.
3 comentaris:
Els Làrix són ben curiosos! també els anomenen Melezes, potser per això el refugi es diu així no?
doncs les fotos escollides són espectaculars, tot i la boira. I com sempre aprofitant al màxim el dia!!!!
Jaume, melezes és el nom francès i aquí, com que no en tenim, utilitzem el llatinasso... Són uns arbres molt fotogènics, tan a la tardor com a la primavera. La veritat és que al Queyras és l'arbre dominant.
Jerkout, les boires són emprenyadores i fredes, però sempre tan fotogèniques!!
Publica un comentari a l'entrada