Ara fa 25 anys acabava de tornar de la mili, el cap em bullia de projectes i em moria de ganes de sortir a muntanya, així que amb el Ramon vam decidir de marxar dues setmanes als Alps. Concretament al massís del Mont Blanc.L'altre dia hi pensava llegint el blog de l'Ozzy, perquè un dels cims interesants que vam fer va ser la Dent du Geant (4.013 m).
Aquest queixal s'aixeca damunt de Courmayeur i és omnipresent des de tot el massís, veure'l és un desafiament permanent. Aixi que hi havíem d'anar.
A més, té una vista excepcional sobre el vessant sud-est del Mont Blanc (a sobre), la Brenva, l'aresta Kuffner al Mont Maudit, el Gran Capucin, els esperons del Mont Blanc de Tacul.... A l'aresta, no podem evitar de fer-nos algunes fotos a l'estil Rebuffat (a sota).
L'aproximació es fa des del refugi Torino, fàcilment accessible des de l'estació del telefèric de la Punta Helbronner, en un parell d'hores. Com que a nosaltres ens semblava una ascensió curta (180 m), vam fer cas als consells del Gaston Rebuffat i vam combinar-la amb l'ascensió prèvia a l'Aiguille de Rochefort (4.001 m, a sobre).Aquest recorregut d'arestes nevades és bonic i poc complicat, però llarg. Així que entre anar i tornar no vam començar l'escalada de la Dent fins ben bé les 12 del migdia (a sota, a la tornada). I és que mai he aconseguit d'entendre els horaris de l'amic Rebuffat !
La via normal d'aquest quatre mil és molt divertida, 5 llargs que no depassen mai el Vº i un itinerari sense pèrdua: tota la via està recorreguda per una corda fixa enorme. Nosaltres vam utilitzar la corda tan sols per tenir alguna assegurança extra en algun punt, però realment es fa difícil de no tocar-la.A tot arreu la roca és un granit molt bo, o almenys ho recordo així, clar.... I malgrat la poca alçada de la via l'ambient està assegurat, el primer llarg és un flanqueig que et deixa damunt de la gelera de Leschaux, mil metres més avall.
La via arriba a un avant-cim (a sobre), i llavors ja tan sols cal desgrimpar i pujar al punt més alt (a sota) en un darrer llarg.
Que n'han passat d'històries des d'aquesta foto del cim !Però els somnis són els mateixos, tossuts i persistents. Llavors ja em mirava la integral de Peuterey (a sota).
16 comentaris:
Jo encara no tenia un any i tu ja feies aquestes alpinades :)
Quin jefot estas fet!!!!
Percert, molt maco amb cabell ;)
Es veu molt guapa la Dent i la via... mola :)
La Dent! sempre l'he tingut al pensament, però no he acabat anant-hi encara, un de tans projectes i il.lusions.
Felicitats Joan per fer-nos reviure aquestes aventures.
Caram amb cabells...
està equipada la via? o has de portar-te tu el material?
Senense paraules...uau... Impresionant les fotos i l'ambient!!
Brutal!!!!!
Jo com en Jaume, la dent i tantes d'altres les tinc al cap, però als Alps l'últim cop que hi vaig anar a fer el Montblanc amb esquis, no em van quedar massa ganes de tornar-hi, havia un futimer de gent i les aglomeracions no m'han agradat mai.
M'alegro molt de veure un escrit força llarg en el blog, això vol dir que ja comences a fer anar la ma dreta?
Molts ànims
Lo dels horaris de'n Rebuffat ho vaig descobrir aquest darrer estiu..., La recomana com una ascensió de tornada de l'aresta Rochefort. Tal i com crec haber llegit en el teu post. És el més recomanable . Jo i un company ens hi vam enganxar a punta de dia i la veritat la temperatura , a ple agost , amb un dia clar, no va passar mai dels 8ºC. Quan rappelavem totdeu pujava mab mànigues da camisa. Lògic , ja hi tocava el sol. Si no fas la Rochefort pots anar-hi una mica més tard, encara que aleshores et jugues patir per baixar fins a la gelera. Algun any no es fa la Rochefort per que l'accés al Coll, és massa perillós...
L'ascensió és preciosa, i lo del cinqué va a gustos o temperatures. Sense maromes ni parpelines no pujaria ni cristo, és una opinió...
Ah, per cert suposo que tu ets el de l'esquerra de la foto?. Segur que ens haviem vist, però no et recordo gens.
Interessants... aquests remembers !! Les fotos molt guapes !!
Aquestes vies alpines són curioses, penses que 180 m i màxim V serà senzill, i després et trobes allà fent mans i mànigues per no agafar-te a la corda fixe !
La via estava totalment equipada, però ha plogut molt des de llavors... La maroma és útil per assegurar-se, va bé portar moltes bagues.
Nosaltres vam fer primer la cresta de Rochefort i després la via, i tot amb les mateixes botes ! I amb rochetons, clar...
Però era una altra època i seguíem els consells del Rebuffat al peu de la lletra.
Per cert, encara escric a una sola mà, però vaig progressant !
I si, sóc el lleig de la foto, vull dir era......
La foto sembla treta d'un llibre d'aquells d'escalades mítiques als Alps.
A més està molt bé que al tornar de la mili estiguessis tan motivat. Jo quan vaig tornar de la mili, vaig haver de rehabilitar-me, i deixar l'alcohol.
Records i a recuperar-se!!!
Enhorabona per l'aniversari. Les fotografies son impressionants!
I sobretot, enhorabona per tot el que encara conserves, que sigui per a molts anys més.
Ozzy, vaig posar les fotos perquè et puguis anar mentalitzant de cara al proper intent !
Gràcies Xiruquero, fem el què podem !
fan goig les fotos, i tenen l'encant i el color de fa uns anys. Per cert: ànims amb la recuperació, ara ho he vist bloggejant!
Alpinista!!
si..que tindran aquestes muntanyes..
que sempre fan sommiar en vells o nous objectius...
i que tindrem dins que sempre estan allà...
una abraçada i a cuidar-se!!
que com va dir Rebuffaut..
les millors ascensions són les que estan per fer!
Publica un comentari a l'entrada