Pic de Rulhe, ruta circular des de Merens-les-Vals

Al Rulhe no és la primera vegada que hi vaig, però sempre hi havia accedit per la vall de Laparan, pel costat nord, passant pel refugi de Rulhe. I és un cim que sempre ve de gust, 8 anys enrere vaig fer-ne la travessa que també em va agradar molt.

Aquest cop vaig voler-hi anar per l'est, des de Merens. O gairebé ja que hi ha una pista que estalvia uns quants metres de desnivell...

Des de l'aparcament cal seguir el camí de l'estany de Comte. Un camí que d'entrada puja fort, però aviat se suavitza i segueix pel fons de la vall.

Abans d'arribar al llac, segueixo les marques de GR que s'enfilen a la dreta i entre diagonals i voltes acaben arribant a la cresta de la Lhasse, 1.000 metres més amunt de l'aparcament. 

Des d'aquí ja veig al fons la piràmide rocosa del Rulhe (a sobre), però abans caldrà baixar i travessar el circ de l'estany Blau per arribar al coll de les Calmettes.

De baixada començaré a veure quin serà el pa del dia: els caos de blocs que caldrà travessar saltant d'un bloc a un altre, evitant les teranyines que hi ha per tot.

Des de l'estany Blau, el Rulhe s'aixeca amb un aspecte més ferotge del què realment és (a sota).

Al final, un camí ben senyalitzat amb fites que surt del coll de les Calmettes, i que discorre pel mig de pendents herbosos, em permet arribar fins molt a prop del cim amb facilitat. Els darrers metres si que cal grimpar una mica, però sense massa complicacions.

Dalt, mentre menjo alguna cosa, penso en la millor forma de tornar. Finalment opto per fer intentar un itinerari circular del que no en sé gran cosa. Així que baixo per la carena oposada fins un petit collet, des del qual baixo pels forts pendents herbosos fins un gran caos de blocs.

El vessant sud del Rulhe es veu força impressionant, des d'aquí.

Amb paciència, saltant de pedra en pedra, esquivant tan bé com puc les aranyes (els forats entre blocs de pedra estan plens de teranyines amb grans aranyes al mig esperant atrapar alguna presa), acabo arribant a l'estany de Couart.

Un rastre de camí el volta pel seu vessant nord.

El camí, a estones poc agradable, va baixant buscant els millors passos. Cal anar alerta en un punt on la vall s'esfilagarsa i s'ha d'anar a l'esquerra. 

Avui noto la gran diferència que hi ha entre els camins del Pirineu i els dels Alps...

Finalment arribo a l'estany de Comte, on hi ha una gernació de més d'un centenar de persones que gaudeixen de la solitud de la natura, i retrobo el camí de tornada al cotxe.

Una volta llarga, amb alguns punts delicats, com la grimpada final i la baixada del cim, i el tip de blocs rocosos al camí de baixada. Tot i això és una volta prou rodona com per recomanar a qui vulgui allunyar-se dels viaranys més trepitjats. Per tots vosaltres, deixo l'enllaç del Wikiloc.

Mont Buet

Mont Buet. El mal anomenat Mont Blanc de les Dames. El cim clau en els experiments físics sobre com actua la pressió atmosfèrica sobre la temperatura d'ebullició de l'aigua. Un cim d'accés gens complicat, però bastant llarg, situat a mitja alçada entre Chamonix i el Mont Blanc (1.000 m - 3.090 m - 4.810 m).

Aquí es va comprovar que realment l'alçada condiciona molt a quina temperatura bull l'aigua, va ajudar a demostrar la presència de la pressió atmosfèrica, i va augmentar la pressió per arribar dalt de tot del Mont Blanc i acabar-ho de comprovar.

A més, és una muntanya situada davant del massís del Mont Blanc que ja havia intentat de pujar amb esquís. Aquest cop, però, vaig anar-hi pel vessant oest, el de l'increïble circ de Sixt-Fer-a-Cheval. això permet fer un bonic recorregut circular, amb desnivell de més de 2.400 m. Un bon repte!

El camí comença a Salvagny, prop de Sixt, i s'enfila en direcció al refugi de Grenairon. Un bonic camí d'aquests tan típics dels Alps, en que fas el desnivell sense adonar-te'n.

Després continua per una carena herbosa que acaba en un caos de roques, l'anomenada Catedral. 

Aquí el desnivell afluixa i el bonic camí serpenteja entre les roques, per la carena sempre en direcció est, voltant les roques que va trobant.

Avui la boira fa una mica la guitza, però de tant en tant s'obre per ensenyar-nos el cim cada cop més proper.

Travesso el pla de Buet, un desert càrstic ple de dolines i calcàries esquerdades, amb un petit llac al mig en una zona argilosa, i pujo a la carena principal. Al nord, el Cheval Blanc.

I enfilo cap al sud a buscar el cim, passant un petit tram rocós senzill però equipat donada la mala qualitat de la roca. Bonica però molt trencada.

Un camí altra cop senzill em porta fins al cim, on hi ha una taula d'orientació donada la seva condició panoràmica.

Llàstima de les boires, avui...

Mentre menjo alguna cosa la boira s'obre i es tanca, i podem veure davant mateix el Mont Blanc, o l'agulla Verte i el Dru.

Tip de reposar, segueixo el camí que va per la carena cap el sud, sortejant petits obstacles rocosos prou estètics. Geologia pura.

A l'anomenat graner de Villy, surto de la carena amb una desgrimpada que també està equipada. 

Ara el camí ja baixa amb claredat travessant prats i pastures. Un camí a estones feréstec, estret i relliscós, amb les plantes que et punxen les cames i un fangueig que cal controlar per evitar relliscades.

Però mica a mica perdo el desnivell pujat i arribo al fons de la vall. Allà només caldrà seguir la pista que passa pel refugi de les Fonds i em retorna al cotxe suat i satisfet.

Una volta que podeu seguir al Wikiloc.

Dents du Midi. Haute Cime.

Les Dents du Midi són una petita serralada situat al nord-est del massís del Mont Blanc, ja dins de Suïssa, que sovint veia i em feien venir ganes de pujar-hi algun dia. La seva ascensió demana un petit esforç pel gran desnivell que cal superar: 2.200 metres pel vessant oest o 1.900 m pel vessant est.

Per proximitat vaig anar-hi pel vessant nord. Cal deixar el cotxe molt a prop de Champery, un cul de sac amb una petita estació d'esquí suïssa situat al costat mateix de la frontera francesa.

El camí és magnífic, comença enfilant-se pel bosc, i fins i tot té una passera espectacular per travessar un barranc.

Després d'unes quantes rampes, amb tot un tram equipat amb cadenes per superar la cinglera, el paisatge s'obre i s'arriba al refugi de Susanfe. Un refugi molt ben situat per dividir en dos la llarga pujada.

El camí continua enfilant-se per la vall fins al coll de Susanfe.

Al coll cal deixar el camí senyalitzat per enfilar-se cap al nord seguint els rastres de camí. 

El paisatge és molt àrid. És curiós perquè es tracta de calcàries mesozoiques molt esquistosades i trencades, però on s'hi aprecien clarament una gran quantitat de fòssils. Milers d'orbitolines i molts esquelets de cefalòpodes.

El pendent finsl és més fort, però ben aviat s'arriba a una petita cresta que cal recòrrer per arribar a la creu que assenyala el punt més alt.

No cal dir que la vista és excepcional sobre la plana suïssa i la carena alpina entre el Mont Blanc i el Cerví.

Finalment ja només queda baixar, tornant pel mateix itinerari, gaudint dels paisatges alpins ben endreçats dels Alps suïssos!

Un itinerari que podeu trobar al Wikiloc.

Mont de Grange, fent travessa entre Abondance i Châtel.

El Mont de Grange ocupa un lloc central al Chablais i, a més, és el cim més alt de la comarca. També és de les poques que no té instal·lacions d'esquí. Una muntanya interessant que permet fer-hi una agradable travessa.

De bon matí agafo el bus que baixa a Abondance des de Châtel, amb la intenció de tornar a casa caminant i passant pel cim. Un camí que no està senyalitzat però que gràcies al GPS al final trobo i que comença a pujar fort pel mig del bosc.

La ruta segueix més o menys les carenes, i de tant en tant, enmig del bosc, apareixen prats i barraques pels pastors en llocs certament idíl·lics.

Els camins també són una joia, camins fets per caminar. Camins que només els veus ja hi aniries per pur plaer de seguir-los. 

Mica a mica el bosc va desapareixent i vaig guanyant visibilitat. Es comença a notar el fet d'estar al mig de totes les línies de carena.

Una carena planera m'acosta al darrer pujador que porta al cim, i que és més agradable del què m'havia imaginat.

Des de dalt la vista és immensa cap a Suïssa i el massís del Mont Blanc. Al davant mateix també apareixen les Cornettes de Bise, on puc reconèixer l'itinerari de fa dos dies.

A l'altra banda també reconec Châtel, cap on he de fer cap. Miro el mapa i veig que el millor camí serà baixar per la cresta de Coicon, arribar a Trés-les-Pierres i allà prendre un seguit de pistes i camins fins al centre de Châtel.

La baixada continua sent molt agradable. Aquests camins em tenen enamorat. El fet de ser molt estrets i amb molta vegetació a les vores, fa que l'impacte dels bastons dels excursionistes faci menys mal.

Finalment arribo a les envistes de Châtel, enmig d'una bona calorada, i vaig a buscar l'ombra del petit apartament que he llogat i que utilitzo com a camp base.

I si teniu interès, podeu trobar el track al Wikiloc.