Una volta per Son i la mata de València

La mata de València és una de les avetoses més grans i extenses del Pirineu, on podem caminar i caminar sense trobar cap altre espècie vegetal que no siguin els avets o alguna molsa. Moltes vegades l'havia mirat des del cotxe pujant al port de la Bonaigua de les valls d'Àneu, però aquest diumenge vam anar a travessar-la.

En aquest cas vam sortir des de l'hotel dels Avets, a la Bonaigua de Baix, un tros més amunt de València d'Àneu. 

L'avantatge de les avetoses pures, com aquesta, és que no deixen entrar-hi gaire la llum i no hi poden créixer gaires plantes a part de molses i plançons d'avets. El què vol dir que s'hi camina força bé sense haver de seguir cap camí fressat, així que vam pujar directament pel bosc fins trobar el sender que la travessa horitzontalment, fins que s'enfila i puja en direcció al coll del Pas del Coro. 

A mesura que pujàvem, la neu es feia més abundant, sobretot al camí, més obert. Però si t'endinsaves al bosc, els mateixos arbres impedeixen que s'acumuli gaire gruix de neu al sòl.

Caminant sobre la neu, ens entretenim mirant les petjades, com la d'aquesta mà amb urpes, de cinc dits, que no és d'un ós, si no d'un teixó.... Si no fos pel tamany costaria de diferenciar-les!

O escoltant i mirant els ocells, com aquesta mallerenga que no va resistir l'impuls xafarder de venir-nos a veure.

Arribats al pas del Coro, el paisatge canvia. Ens trobem un entorn de prats assolellats on ha desaparegut la neu, que només veiem de lluny a les pales del Tesó.

El camí baixa de cop cap a les planes de Son, i cap al bonic poble de Son, travessant prats i pastures.

Per retornar, seguim un itinerari molt ben marcat que dóna la volta a la muntanya pel camí del Calvari. Primer per prats i balegars, però a mesura que ens allunyem del vessant solell, per bosquines d'avellaners i pins, fins tornar a entrar dins de l'avetosa, que seguirem fins retrobar la traça del matí que ens retorna al cotxe.

Els arbres i arbusts caducifolis encara estaven sense fulles, però costa poc de distingir les escorces blanques dels bedolls, o les d'un arbre de clariana, d'escorça grisa que, quan el tronc es fa gran, es clivella en estries irregulars verticals, és el Gatsaule! Tot i les clivelles, aguanta el que calgui, però.

La volta és prou coneguda, però he deixat el track al Wikiloc i el mapa a sota.

Cap del Boumort, des d'Hortoneda

Al cap del Boumort ja hi vam pujar l'any 2005 amb la Clara, però hi vam anar des del vessant oposat, per la vall de Cabó, des de l'Alt Urgell.

Aquest dissabte hem pujat fins Hortoneda, un d'aquests pobles perduts dels voltants de la Pobla de Segur (que es van agrupar en el municipi de Conca de Dalt) on hi finalitza una carretera revirada i estreta. Un lloc aspre i bonic, amb una sensació molt forta d'estar en un lloc remot.

Sortim d'Hortoneda seguint la pista, però ben aviat agafem un camí marcat amb fites, que puja en diagonal en direcció est, evitant esbarzers i argelagues, entremig del bosc fins que el paisatge s'obre a la zona de les bordes.

Ben aviat agafem una còmoda pista, que puja de manera suau fins al refugi lliure del Boumort. D'allà, sense gaire camí definit, ens enfilem fins el punt més elevat del massís.

El dia és espectacular i la vista sobre el Prepirineu, també.

Davant nostre apareixen el Cadí i el Pedraforca, que encara aguanten força neu tot i la calor que està fent i que ens ha fet suar la cansalada!

Després de gaudir del cim, retornem més o menys pel mateix camí fins el refugi.Retornem per la pista  seguint sempre paralels al vessant nord de la serra de Carreu, fins arribar a l'envista de l'era del Comú, una immensa collada evident que veiem a ponent. Seguint rastres de camí, tirem avall per on la lògica ens assenyala i ben aviat arribem a la collada.

Un camí molt evident voreja el vessant sud de la Cogulla en suau pujada, fins que arribem a la carena següent; el serrat del Banyader.

Llavors ja només cal seguir pel fil de la carena, per un ample camí que ens porta directament a Hortoneda, sempre amb una espectacular vista del prepirineu Pallarès.

A sota he deixat el mapa del recorregut, i al wikiloc, el track.

El Coma d'Or, una esquiada ràpida

Per anar amb esquís, el Coma d'Or és un cim senzill, però gens còmode. Llarg que no s'acaba mai i sense grans descensos, amb una posada obligatòria de pells a mitja baixada, no suporta les multituds del pic de la Mina o el Padrons.

Potser per tot plegat el vaig triar aquest dissabte per anar a veure la magnífica nevada que finalment ha caigut, encara que hagi estat massa tard. També pel seu baix risc d'allaus, i perquè no deixa de ser un cim molt atractiu. 

He començat a pujar ben sol, seguint una única traça enmig d'un paisatge blanc sense fissures.

Darrera meu quedava el Roc Melé, ple de neu com costa de veure'l, i pensava que potser també hauria estat un bon cim on anar.

La ruta és la habitual, seguir la coma d'en Garcia, amb alguna marrada, fins pujar al primer coll. Abans de la pujada final, he vist davant meu a dos raqueteros que hi arribaven, per baixar després cap a l'Hospitalet.

Des del coll, una petita baixada, que farà que a la tornada hagi de calçar les pells, i les dues pujades que resen fins l'avantcim.

Allà he deixat els esquís per seguir la cresta fins al cim de debò. Una cresta que encara estava inviolada.

La pujada ha estat còmode, seguint una bona traça, enmig d'una calor sufocant que m'ha fet anar en màniga curta fins a la cresta final.

A dalt, faig algunes fotos per recordar la gran nevada que ha caigut i retorno tranquil·lament cap a recuperar els esquís.

De la baixada poca cosa puc explicar, amb una neu a estones crosta i a estones molt pesada, tenia massa feina en intentar baixar de forma més o menys decent!

Tot i que el recorregut no té gaire pèrdua, aquí us deixo el track i la informació més concreta del recorregut.

Baga total, a la Roca Narieda.

La Baga total és d'aquelles vies que sense haver-hi anat, ja sabia que podria ser més o menys interessant, però que tindria poc compromís. Així que aprofitant que el Toni s'acabava de recuperar, vaig pensar que podia ser una bona opció.

Al final també se'ns hi va afegir el Petrus, conscient de que era un bon dia per anar-hi, ara fa dies que no plou, i la temperatura ja ha començat a pujar de manera que no fa mandra escalar a l'ombra!

Amb la bona ressenya del Xavi (a sobre), ens dividim la via en tres trams de 5 llargs cadascun, i li toca començar al Toni. La roca a l'inici està un pèl freda i patinosa i, anat tres, preferim fer els llargs de corda tot i que es podria pujar perfectament escalant alhora.

Després de 3 llargs fàcil, en venen un parell més on la paret ja comença a redreçar-se. Però és al sisè on ja trobem una tirada que fa que valgui la pena d'haver vingut!

La via se segueix molt bé, plena com està de ponts de roca, i va buscant les millors plaques i defugint les zones de més vegetació. Arribats al setè llarg, on hi ha el primer 6a, veig amb calma que es tracta d'un pas aïllat al mig d'una bona placa (a sota).

De fet, el tram central ha resultat ser el que té més continuïtat de tota la via, perquè després de les plaques, la via se'n va a sota d'un sostre en forma d'arc, que va resseguint per sota en dos llargs.

D'aquests llargs de sota l'arcada, el desè ens sorprèn. A la ressenya que portem el posa de 5b igual que l'anterior, però particularment el trobo força més difícil i sostingut que l'anterior, i fins i tot, que el de 6a! 

Aquí es posa el Petrus al davant i, després de dues tirades d'enllaç, comença un nou festival de plaques compactes. Ja ens toca el sol, i aquí la roca és molt més adherent, recordant una mica les plaques de la cara sud.

El darrer llarg (a sota), és més espectacular que difícil, amb preses molt franques que permeten de superar els trams desplomats amb relativa facilitat.

Llavors ja només queda seguir l'agradable camí que baixa a buscar la pista on hem deixat el cotxe. 

Realment una via dolça, de les que els francesos anomenen "escalade plaisir", amb prou llargs bons com per que valgui la pena! Això si, no em vull ni imaginar com deu ser després d'èpoques de pluja, perquè de terra en trobes a cabassos!

Combinada la Cosa Nostra (Roca dels Arcs) i Pornostar(Roca Alta)

Aquest dissabte vam tornar a trobar-nos amb el José Manuel, i vam tornar a dirigir-nos cap al temple de la verticalitat vilanoví, amb la saludable intenció de combinar una via de la Roca dels Arcs amb una altra de la Roca Alta.

L'escollida de la Roca dels Arcs va ser la Cosa Nostra, una via que no es fa massa tot i que a mi em va agradar molt. A sobre he deixat una ressenya cortesia de l'Edunz, difícilment millorable.

La via comença amb un primer pas molt dur que, amb els braços freds, et deixa ben tocat. Després afluixa, però abans de la reunió té un tram que torna a picar força (a sota). Curiosament el primer pas està força sobat, i la resta de la via gens ni mica. Més aviat fa mal als dits de com se't clava la roca, milers de gotes d'aigua on t'enganxes sense voler!

El segon és magnífic. Uns passos d'artificial per passar un sostre, i després ja només és disfrutar fins la reunió.

En canvi al tercer la cosa canvia. Comença bé, de manera agradable, però el tram final abans de la reunió té un bombo on vaig deixar-hi la poca fora que em quedava als braços! Sort que em vaig recuperar....

El dia era magnífic, d'escalar en màniga curta i posar-se el gec en algunes reunions on passava l'aire.

En aquest país costa lligar dos llargs, un de segon i el següent de primer, sempre arribo a les reunions amb els braços estrebats! Però ara si, aquí vaig tirar endavant en un llarg que és una joia pels sentits, roca molt bona i una dificultat assumible.

En canvi el darrer és d'aquells que no agraden de fer de primer (a sota). Roca dolenta o encara pitjor, 2 o 3 xapes en tot el llarg, poques possibilitats de protecció... El millor, arribar a la reunió!

Arribats a dalt vam decidir que la millor opció per continuar era anar a la Pornostar de la Roca Alta, el problema era que no teníem cap ressenya, si haguéssim tingut la bona ressenya dels Escalatroncs que he penjat a sobre, hauríem anat millor encaminats. Però el José Manuel l'havia fet quan era petit, i refiats de la seva memòria vam anar cap allà.

Fa gràcia perquè ell recordava una via sobreequipada, i just sortir de l'arbre, ens trobem una placa llisa i patinosa des d'on no es veu cap més assegurança que la teníem al davant. Però després d'un pas arriscat cap a l'esquerra, llacem una sabina i ja agafem la corrua de xapes que et porta a la primera reunió.

Realment les xapes estan posades amb poc criteri, tan aviat estan a tocar en trams fàcils, com allunyen en trams senzills.....

El segon llarg consisteix en passar un parell de sostres i acabar d'arribar a la reunió. Mentre que jo vaig passar com un senyor agafant-me a tot arreu, el José Manuel va patir de valent per forçar-ho en lliure, i se'n va sortir!

De fet, estava tan content que em va cedir l'honor de fer el tercer, un llarg de somni i que fa honor al nom de la via. Una tirada pornogràfica digna d'estar a la peli de les Excursionistes calentes! Amb alguna  assegurança de menys (només alguna, eh!), llavors seria la perfecció!

Per acabar d'arribar a dalt, una placa molt llisa que es fa magníficament en A0, ens deixa al cim de la Roca Alta, des d'on agafem el camí que ens retorna al coll i al cotxe, passant altra cop per la base de la Roca dels Arcs.

Un dia ben aprofitat amb una bona combinació de les que estoven els braços!

Pic de la Coma del Forn, una esquiada còmode

Després de força temps, aquest diumenge em vaig tornar a posar els esquís i, com que la neu no ve cap a casa, vaig anar a buscar-la a Tavascan.

Inicialment la intenció era més ambiciosa però, com sol passar sovint, finalment em vaig quedar amb l'ascensió a un cim bonic i senzill, com és el pic de la Coma del Forn. Una sortida que noa rriba als 1.000 m de desnivell.

El dia era gris i lleig, amb aquella llum difusa que fa que costi de distingir el relleu de les muntanyes nevades i saber si estàs pujant o baixant, però que també té el seu encant.

Amb el Certascan al darrera, començo a pujar per la vora del torrent contrària a les pistes d'esquí, però al final hi acabo anant a parar. Just abans de girar en direcció a l'estany del Diable.

En aquest moment encara no sé a quin cim pujaré, però ben aviat veig que les traces s'enfilen cap al Coma del Forn, i no n'hi ha cap en direcció al Campirme. No deixa de tenir la seva lògica, no té gens de neu al tram final!

El cel cada cop està més tapat quan enfilo les darreres pales (a sobre) i, quan arribo al cim, comença a nevar suaument. 

Curiosament, he fet tota la pujada sol, però al cim m'hi trobo a la colla del Cegesquí que estan fent un curs i acaben d'arribar.

Quatre paraules, alguna foto (a sota, amb el Ventolau i el Mont-roig al darrera), i cap avall, que la neu està un pèl pesada i no vull córrer. 

Però ha estat un bon retorn, al final la baixada ha anat prou bé i he recuperat aquelles sensacions tan satisfactòries que ens aporta l'esquí de muntanya!!

La ruta és ben coneguda, però si algú hi té interès, he deixat el track al wikiloc.