Dolomites 2010 (4). Via Kasnapoff a la Segona Torre de Sella

Després del repòs, vam tornar a escalar. Però ara només amb el Toni, que al Salvador un petit accident domèstic l'hi va inutilitzar un peu. Vam triar anar a les torres de Sella, i de totes les vies que hi ha, vam triar la Kasnapoff de la segona torre. Per quin motiu? Doncs d'entrada no teníem cap preferència, però aquesta puja pel vessant nord i aquests dies feia més aviat calor. Per dificultat, també se'ns adaptava, no és ni de les fàcils, ni de les difícils!

Amb un cop de cotxe vam ser dalt del coll, on vam gaudir d'una bonica sortida de sol. Feia un dia extraordinari!

L'aproximació a les torres és més aviat curta, i en 20 minuts érem a peu de via. La Kasnapoff puja per la dreta de l'esperó evident del mig de la foto (a sota). Aquí hi trobareu una ressenya optimista de la via.

Ben aviat veiem de què va la cosa. Després d'un inici poc complicat, la paret s'adreça. Verticalitat i claus cutres com a assegurances. I quan n'hi ha un parell, és que estàs en una reunió.

Però el més difícil és seguir la via. Quan comencem som la segona cordada de la via, i llavors no hi ha problema, però ben aviat avancem a una parella eslovena. A partir d'aquest moment, ens perdem un parell de vegades, però més o menys ho anem trobant.  

El tram que vam trobar més difícil és un flanqueig de Vº cap a l'esperó, en el sisè llarg. Fi, aeri i amb poques possibilitats d'assegurar-se amb garanties (a sota). Després venen uns sostres de V-, però són tota una altra cvosa!

En els darrers llargs la dificultat baixa una mica,però la verticalitat es manté. A les Dolomites ja se sap que cal anar amb compte. Nosaltres ens vam trobar amb un pas molt delicat al mig del novè llarg, teòricament de IV... Sort que hi havia una bona fissura!

A part dels claus de via, hem utilitzat a gairebé tots els llargs els friends mitjans i els link cams, que cada dia els trobo més interessants per aquestes vies calcàries amb fissures profundes i irregulars. T'estalvien de pensar i guanyes en velocitat!

El cim de la Segona Torre és realment aeri, i el panorama de l'entorn és fascinant. Des d'aquí veiem el cim de la Primera Torre ple de gent, i les cordades que fan cua a la Vinatzer de la Tercera Torre.

Després ve una baixada entretinguda. Un primer rappel curt et deixa en una mena de camí, on cal anar baixant mig desgrimpant seguint les fites i el millor camí. Molt a prop dels pendents herbosos, una fita enorme t'envia a la dreta, fins un punt on un rappel de 25 m et deixa a terra.

Una molt bona escalada en un lloc que ens queda massa lluny de casa!

Dolomites 2010 (3). Marmolada, travessa i ferrata de l'aresta oest

Després de dues bones escalades, el tercer dia vam reposar una mica. A més, el temps no semblava tan bo com els altres dies, i ho vam encertar. Si haguéssim sortit a escalar, segur que ens hauria enganxat el temporal!

Així que vaig aprofitar per pujar tot sol a la Marmolada, el cim més alt de les Dolomites. Tenia moltes ganes de conèixer-lo finalment, i de contemplar la famosa paret sud. Així que em vaig animar a provar un bon itinerari que sortint del poble d'Alba, arriba fins el cim fent uns 2.000 metres de desnivell i passant per la via ferrada de l'aresta oest.

A la vall de Fassa hi ha una bona xarxa d'autobusos que permet de fer moltes voltes, amb sortida i arribada a llocs diferents. Just allò que no tenim al Pirineu.... Així que, de bon matí, el bus em va deixar a Alba, d'on sortia per les pistes d'esquí a buscar la vall de Contrin, una vall planera i preciosa, molt alpina.

Seguint la vall sempre pel sender 602, s'arriba al refugi de Contrin, una de les bases de la paret sud. A partir d'aquí, el camí puja fort cap a la forcella de la Marmolada (a sota), situada gairebé als 2.900 m d'alçada.

La via ferrada de l'aresta oest comença a la mateixa forcella, al costat d'un antic refugi militar de la primera guerra mundial. No és una ferrada complexa i està ben equipada, però si que és molt espectacular i atractiva, sobretot per les vistes sobre la paret sud de la muntanya.

Després d'un seguit de trams amb graons, la carena comença a aplanar-se una mica. A la part final només cal anar seguint la carena, pujant i baixant, amb un llarg cable per assegurar-se (a sota).

El problema va venir aquí dalt, que el temps que s'havia anat tapant va començar a carregar-se de veritat. Ben aviat els primers trons em van fer anar més de pressa i evitar el contacte amb els cables. De seguida va començar a ploure i pedregar, mentre anaven caient llamps damunt de la ferrada....

Afortunadament el darrer tram fins el cim es fa per neu i, a més, dalt de tot hi ha una refugi que em va ajudar a escapolir-me de la part més forta de la tempesta. I a refer-me amb una tassa de brou calent...

Després de la tempesta vaig acabar d'arribar a dalt de tot, amb un panorama molt negre per tots els costats que aconsellaven de tirar avall ràpidament. Davant mateix, els núvols que voltaven el massís del Sella i el piz Boé (a sota) no assenyalaven res de bo.

Per tornar tenia diverses possibilitats, però ràpidament vaig descartar de baixar per la gelera sense grampons ni piolet. Així que vaig desgrimpar la ferrada amb molt de compte fins a la forcella, intentant de no relliscar per les roques llises i mullades, fins a la part baixa de la gelera.

Allà un camí molt marcat em va portar fins al llac de Fedaia vorejant tot el vessant nord del massís i la seva gelera, mentre es tornava a agafar a a ploure! I en poca estona l'autobus em tornava a deixar a casa.

A sota us deixo el mapa del recorregut i, al wikiloc, el track.

Dolomites 2010 (2). Via Dimai a la paret est del Catinaccio

Des de Pozza di Fassa, un cop ben situat, em vaig adonar que el millor lloc on anar a escalar era el vessant oriental del massís del Catinaccio. Així que l'endemà, vam anar a veure la paret est del cim principal.

Altra cop autocar fins a Gardeccia, però aquesta vegada amb una aproximació més curta. La paret est és una veritable muralla, i entre el munt de vies que l'atravessen vam optar per la Dimai, que puja a l'esquerra del gran embut (a sobre). La paret fa realment impressió, i ens hi vam acostar amb moltes ganes però amb el cor una mica encongit.

La via té tres trams molt diferents. El primer transcorre per una mena de sòcol on la principal dificultat és endevinar per on va la via.

De tant en tant trobes algun clau, que sol ser el preludi d'algun ressalt més vertical, on el grau de les ressenyes no lliga massa amb l'ambient de la paret (a sota, en un pas de IV).

Després d'aquesta pujada en diagonal cap a la dreta, trobem uns quants llargs que van més verticals, per terreny poc definit i grans plaques, clarament en direcció a la gran xemeneia. Aquí ja ens comencem a sentir que estem un bon tros amunt...

Però el tram estrella de la via és la gran xemeneia. 100 metres de recorregut, sempre en xemeneia, de IV, IV+ sostingut amb uns passos de Vº. També s'hi troba algun clau, sobretot a les reunions, però l'autoprotecció és bàsica. Com a tota la via, de fet.

Dels tres llargs de xemeneia, on vaig disfrutar com un camell, el millor és el del mig, vertical i més estret. Però no patiu per la motxilla, no fa nosa enlloc, sempre pots encarar-la.

La via acaba en una mena d'embut, des del qual pots enllaçar amb una altra via per arribar al cim, o fer com nosaltres, i pujar per la grimpada cap a la carena, fins a la creu de dalt de tot. La veritat és que anàvem una mica justos de temps i teníem por de perdre el bus de tornada...

Però la baixada per la via normal no és cap tonteria. Una llarga cresta molt aèria et porta fins una bretxa, des de la qual s'arriba al peu de la cara oest després de 4 o 5 ràppels. Aquí hi trobareu una bona descripció de la via, i de la baixada!

Després ja només cal baixar pel marcat camí cap al refugi i Gardeccia, on vam enganxar el darrer bus pels pèls!

Dolomites 2010 (1). Spigolo Piaz a la Torre Delago

Després de Val di Mello, em vaig trobar amb el Toni i el Salvador, que estaven instal·lats a la vall de Fassa, concretament a Pozza. Un nucli turístic i molt bonic, situat al peu mateix del massís del Catinacció.

El primer dia anava totalment perdut, però l'spigolo Piaz és una d'aquelles escalades on costa poc de decidir-se a anar-hi. I és que les torres Vaiolet (a sobre) són espectaculars des de tots els punts de vista. La via puja per l'esperó esmolat de l'esquerra.

L'aproximació no és curta, de fet és més llarga que la via, de només 5 llargs, i se surt del refugi de Gardeccia, situat al final d'una pista tancada al trànsit, accessible amb autobus des de Pozza mateix.

Diuen que aquest esperó és una de les vies més massificades de les Dolomites, i deu ser cert, perquè tot i anar aviat, ja ens vam trobat 4 o 5 cordades al davant. De fet, hi va tanta gent que fins i tot ens vam trobar amb la Teresa i el Joan, dos amics berguedans, que la van escalar darrera nostre. I això que són grans les Dolomites...

La conseqüència de tot plegat és una roca patinosa, que en algun moment recorda a la de la Penya Ginesta del Garraf!

Però tot i així, val la pena. El primer llarg el vam fer a pel, és una fàcil grimpada fins una terrassa evident. El segon, totalment vertical (a sota), té algun pas una mica desplomat on cal mirar on poses el peu.

Però el millor de tot és el tercer llarg, molt aeri, que puja pel fil de ganivet de l'esperó, damunt de la impressionant paret nord. Una tirada d'aquelles que no s'obliden!

Els dos darrers llargs són variats, amb trams verticals i zones més tumbades, i aquí si que vam posar alguna peça, perquè només trobes algun clau de via molt de tant en tant. I la roca, si surts una mica de la via, no és cap meravella.

El cim és una mena d'aresta aèria o molt aèria, amb una vista molt bona sobre tota la zona i la ciutat de Bolzano al fons. De fet, el cim és tan penjat, que no vam poder-nos fer de cap manera una foto de grup!

Llavors, una sèrie de ràppels pel vessant oposat, et tornen altra cop a peu de via. 

Una via magnífica, més fàcil del que aparenta, però molt recomanable. La via es mou sempre entre el IV i el IV+, no us refieu de les ressenyes que parlen de IIIº, que els italians sembla que facin competició de veure qui gradua més baix! Va ser un bon inici de setmana!

La Prenyada, via Gómez-Xalmet

Em sembla que a tots ens passa, que hi ha grans clàssiques que tothom ha fet i no trobes amb qui anar-hi. A la Lu li passava amb la Gómez de la Prenyada i a mi em passa amb una bona pila de vies... Però fa tants anys que hi vaig anar, i la línia és tan xula, que el dimecres de la setmana passada no em va fer cap mandra d'anar-la a repetir, ben al contrari.

En aquesta època, a la tarda, per escalar a Sant Benet cal fer una bona suada, però l'ambient, la roca i l'aire que circula mentre escales, compensa sobradament l'esforç.

Començo a pujar i, tot i que fa més de 20 anys que vaig venir-hi, encara recordo la duresa del primer llarg. L'arbre, la xemeneia, i la fissura desplomada. Llàstima que estigui tan sobada, que es podria intentar en lliure!

De la via, potser el millor és el segon llarg, poc equipat però amb grans possibilitats de posar coses dins de la fissura, i una dificultat mantinguda però mai massa gran. A més, pots triar la manera de pujar. Ella va pujar sobretot per la placa de l'esquerra, en canvi a mi em va agradar pujar pel diedre. Al gust de l'escalador!

El tercer llarg s'assembla al segon, però és més curt i una mica més senzill. La fissura també permet de protegir-lo bé, fins que es va tombant cap a la dreta fins un arbre on munta la reunió.

D'allà, cal pujar i flanquejar cap a l'esquerra. Un flanqueig enganyós, més difícil del què aparenta i on et jugues un bon castanyot en cas de relliscada!

Un petit mur, i ben aviat estem a dalt de tot, amb la tranquil·litat de les tardes de dimecres, envoltats pels cims de Sant Benet i davant de les agulles de Gorros.

Amb un rappel d'uns 40 m arribem al collet, i una canal ens retorna més o menys còmodament fins al peu de la via. Ha estat una escalada molt agradable, de les que et fan venir ganes de tornar a la zona de Sant Benet, que la teníem una mica oblidada!