Muntanyenc

Capvespres (Atardeceres), a la Bessona Superior

2012-02-01T22:17:00.000+01:00

Aprofitant i ajuntant totes les engrunes de temps lliure que encara ens quedaven de l'any passat, dilluns vam aconseguir de tenir festa, tan el José Manuel com jo. Tot i això, només disposàvem del matí, així que tocava Montserrat, que ja feia massa dies que no hi anava.

A vegades el cim és més important que la via, i a la Bessona Superior no hi havíem pujat cap dels dos. Després ha resultat que la via era molt maca, tot i el fred que feia.

A sobre he copiat la bona ressenya (com sempre) dels Escalatroncs, que vam trobar molt encertada. El primer llarg potser és el més exposat, però potser és només que t'agafa fred. I ja sabem com són els inicis de via a Agulles.

Després vas pujant amb una roca molt bona, concentrat en escalar, fins que de sobte veus una cosa lluent que resulta que és una expansió... No n'hi ha gaires, però estan on la cosa es complica. També vaig trobar un forat per un tricam petitet.

El segon llarg és curtet, amb només dues xapes, però amb un pas molt interessant després de la segona.

La reunió es fa a l'esquerra d'un bony, per on puja el tercer llarg seguint primer una fissura i, després, un petit bombo.

Fins ara anàvem bé de temperatura, però a l'ombra realment es notava el fred, un fred que deixava escalar, però. I el sol, encara que no escalfi massa, almenys puja la moral! Suposo que també notava l'efecte "roca bona", i és que si després d'escalar a Busa vens a Montserrat, diria que fins i tot puges de grau!

El problema va venir quan vam arribar a la tercera reunió, situada en un replà obert al nord i a l'ombra. Ens va rebre un vent gèlid que no afluixava..., i no ens tocava el sol. Posar-se a la roca sense guants equivalia a perdre la sensibilitat dels dits en un moment....

Contradint l'esperit de la via,hi ha 3 o 4 metres de 6a o V+, no ho sé, on si caus piques a terra. Però hi ha un bon replà que permet d'assegurar com si fessis bloc... Amb bona temperatura tampoc es veia impossible, però amb els dits balbs es va convertir en tota una altra cosa.

Pujant i baixant, al final vam aconseguir de xapar el primer parabolt, i després ja és tota l'estona un A0 fàcil de xapes molt properes, que vam poder fer amb els guants posats.

A dalt la sortida en lliure ens tornava a refredar els dits, però llavors la paret ja tomba, i arribes ràpidament al cim.

Abrigats amb tot el què portàvem, un sol ràppel de 60 m ens deixa al camí per fugir corrents cap al bar, oblidant les temptacions de completar la jornada amb alguna altra via! El resultat va ser una escalada ràpida, a 2/4 de 10 sortíem del bar, i a la 1 ja hi tornàvem a ser!!

Esperó Nan, a la serra de Busa

2012-01-29T23:12:00.000+01:00

Aquest dissabte ha estat un dia de retorns, he tornat a Busa i he tornat a deixar-me enredar.... El Mohawk i el Jortx tenien moltes ganes d'anar a pujar l'esperó Nan, situat molt a la vora del Jardí botànic, el que em feia pensar que potser la roca no era tan bona com els hi havien venut.

Però per altra banda, tenia ganes de tornar a fer-ne alguna amb ells, així que m'hi vaig apuntar. L'esperó es veia una via curta i ràpida, ideal per un dia fred i rúfol, com el que va fer dissabte.

L'aproximació és molt ràpida, deixem al cotxe gairebé a la vertical de l'esperó, i en poc més de 5 minuts ja estem a peu de via. De fet, no és massa aconsellable deixar-lo a la vertical estricte, més que res per les coses que van caient cap avall....

Esperant que ben aviat ens toqui el sol, el Mohawk s'apunta voluntari per fer el primer. Un parell de metres de terra poc compactada donen pas a un sostre que s'entesta a fer en lliure, i això que amb un parell de tibades es passa sense problemes!

Però després ve una placa genial, de roca molt bona i preses franques, que es deixa pujar força bé tot i la verticalitat del tram. El llarg acaba amb un tram putrefacte abans de la reunió, però anant de segon la cosa es veu d'una altra manera!

Llàstima de la boira, perquè l'escalada és molt aèria i amb bon ambient!

A la reunió ens quedem tremolant de fred mentre el Jortx prova el segon. I ho prova amb ganes, però alguna presa que se l'hi esmuny avall se les emporta!

Quan em toca, comprovo com, després d'un primer tram d'A0 bastant senzill, ve una planxa duríssima i sostinguda, on xapes a la vora d'un sostre i llavors cal anar d'excursió fins a la reunió. Què fort que puja el jovent....

Darrera, el Mohawk mica a mica va superant els trams en lliure, tot i el fred que fot. Sembla que el llarg li ha agradat.

El darrer em toca a mi. Començo a pujar pendent de la roca, però encara és prou bona. Sobretot al tros de 6b, que faig amb algun A0 de suport. Després ja és anar fins dalt intentant que no s'arrenqui cap presa, que et jugues una bona castanya. Res de nou en aquest paret!

Al final encara ha sortit una escalada, que al matí quan plovia no pensava que fos possible! Una via dura, equipada (només vam posa un tricam petit a la darrera tirada), curta però intensa, que amb bon temps segur que es viu d'una altra manera!

I amb un retorn molt còmode per les escales de Busa, cap a Orriols i el cotxe.

De Serracanya a Berga, caminar per pair l'esmorzar.

2012-01-27T22:05:00.001+01:00

Serracanya és una casa pairal que està al límit occidental del Berguedà, entre Montmajor i Navès, on han muntat un tinglado per caçadors ben curiós, i molt friki. Val realment la pena de veure-ho, almenys a mi m'és impossible d'explicar-ho.

Però també hi fan el millor esmorzar que he vist mai. Hi ha una gran llar de foc rodona, on tens barra lliure de botifarres per coure, torrades amb all i/o tomàquet, embotits de tota mena, plats de cullera i de forquilla....

Doncs diumenge passat vam anar-hi a treure el ventre de pena, i ho recomano de debò! Després, clar, alguna cosa havíem de fer per cremar-lo, així que vam idear una caminada de tornada cap a Berga.

Des de Serracanya vam tirar enrera en direcció a Montmajor. Inicialment travesses unes zones de bosc, però ben aviat entrem en un paisatge agrícola, que només ens deixarà de tant en tant.

El recorregut és força atractiu fins a Montmajor, després, en canvi, hi ha un tram cap a Montclar i la carena de Casserres que està gairebé tot asfaltat.

Abans d'arribar a la carena, ens distraiem amb la fauna, primer és una baralla força curiosa entre un corb i un aligot, que acaba fent marxar a l'aligot de la zona.

Després és la troballa macabre d'un teixó atropellat a la pista, i que algú ha enfilat damunt de la bionda. Un bon exemplar que ha acabat de mala manera....

La ruta no té massa història, i va recorrent conreus i boscos de pins i alzines, enmig de ramats de vaques o ovelles. De la carena baixem cap a Sant Quintí, a punt d'acabar d'enrunar-se al costat del seu immens teix, voltem Casancots i pugem a Avià, des d'on arribem còmodament fins a Berga.

Són unes 5 hores i mitja, amb un recorregut que he penjat al wikiloc, i que no van aconseguir que recuperéssim la gana fins a l'endemà!

Passatgers del vent a la Roca dels Arcs

2012-01-25T16:29:00.000+01:00

Dissabte ens vam retrobar amb el José Manuel, amb qui ja feia massa dies que no coincidíem. De fet, tenia més ganes de retrobar-lo que no d'anar a la via que em va proposar, i és que les vies desplomades de 6b obligat no són el meu terreny de joc preferit!

Però de tant en tant, tampoc està malament de sortir de la zona de confort, i anant amb un escalador de garantia com ell es pot intentar qualsevol cosa!!

Després d'un primer llarg molt poc fotografiable i amb un únic pas cabró, però quin pas..., deixo que ataqui el segon, que comença per un flanqueig a l'esquerra força senzill i que ben aviat es complica.

Mentre va pujant, no deixo de pensar en com ho faré per seguir-lo.... Per on ell ha pujat només bufant una mica, jo vaig a empentes i rodolons, algun A0 i algun repòs, fins aconseguir arribar a la reunió amb els braços inflats. I és que la via està assegurada d'aquella manera, espits vells que es mouen, i no precisament a prop els uns dels altres!

Mentre veig com una cordada comença la que em sembla que és la Tierra de nadie, el Jose ataca el tercer llarg que em tocava a mi. Un llarg que no passa de 6a vilanoví....

Però realment el trobo més senzill que l'anterior. tot i això, agraeixo haver resistit la temptació d'haver-lo intentat!

El quart és el llarg estrella, aquí si que cal donar la talla. Després d'un petit sostre, apareix una placa contínua i desplomada de 40 metres sense descans, que encara te un bombo intermedi, on les preses es fan petites, per acabar-ho d'arreglar!

Sort que després la dificultat afluixa i els darrers metres abans de la reunió em reanimen... Així que al darrer torno a tirar de primer.

No sortim per la via original, si no per on es veu que surt tothom, pel darrer llarg del Somni de Quimfer, un llarg realment molt bo i d'una dificultat com Déu mana!

Després correm-hi tots que el Jose te un dinar, però això ja és una altra història....

Jardí botànic, a la serra de Busa.

2012-01-23T11:36:00.000+01:00

Amb el Toni hem tornat a escapar-no cap a la serra de Busa, encara que avui la via no ha estat tan encertada com altres dies.... De fet, mirant i remirant només hem sabut trobar la ressenya d'un altre habitual de la zona, l'Edunz, que he deixat a sota perquè està molt ben feta.

Només alguns apunts. Cal canviar a la descripcióde l'aproximació quan parla de deixar el cotxe 100 m després d'unes runes, ara són 100 m després d'una casa nova. L'altre és més relatiu, i fa referència al tram de V+ del quart llarg, que a nosaltres ens ha semblat més difícil que això. Però potser és que la roca no mata...., o pot acabar fent-ho!

El que si que fa aquesta via és fer honor al seu nom, encara que sigui un jardí botànic una mica monòton, sempre vas trobant les mateixes espècies: sabines, argelagues, algun boix, plantes herbàcies que se't fiquen al nas....

Després d'una curta pujada arribem a peu de via, i allà tenim dues opcions. Ens mirem bé l'entrada directa, però afortunadament optem per entrar lateralment. Penso que és molt més aconsellable, perquè així no tires damunt del company tot el que cau mentre escales, i tots dos estem més tranquils.

Les dificultats del primer llarg, pel que fa al grau, es concentren en la bona fissura que es veu a la foto de sobre, fins arribar a l'alzina. Després venen les altres dificultats, que consisteixen en travessar la pròpia alzina i diverses sabines. Sobretot la darrera, just abans de la reunió, que és la que té més gràcia!

El segon llarg potser és que ens va agradar més, sobretot perquè és escalada pura i dura. Després d'una sortida en diedre herbaci, on pots posar alguna peça grossa (els camalots del 3 i del 4 els vam utilitzar a gairebé tots els llargs), cal fer un bonic flanqueig per una placa vertical i compacta. Al bell mig, una fisura permet de protegir-se i acabar d'arribar a l'esperó.

L'esperó és molt aeri, la roca és bona i està ben protegit, és com una anècdota del què és la resta de la via.

El tercer llarg és molt curt, i suposo que es podria enllaçar amb l'anterior. Però si la via ja és poc fotogènica, llavors ja es perdrien totes les opcions de fer alguna foto interessant! I també suposo que llavors la corda tindria força fregament.

El quart i darrer, és possiblemente el més dur i obligat de la via. Un llarg de navegació, on cal una mica de nas per trobar el recorregut i amb la roca de qualitat força variable. Combina trams de fissura ben protegibles, amb trams de roca compacta o terrosa on no es pot posar res.

Per sortir-ne, cal flanquejar a l'esquerra travessant una incòmoda sabina, i pujar per una placa plena de molsa, però ja més fàcil.

En aquest cas, arribar al pla de Busa va ser una alegria més gran que en altres vies! Suposo que si la via es fes més guanyaria molts punts, però ara està plena de mates i escales amb la sensació d'haver oblidat l'eina d'esporgar, amb una roca que només és bona a estones. Te la sort que es pot protegir bastant bé, i que les reunions solen estar fora de la línia de tir de tot el que fa baixar el que puja davant! Això si, porteu cintes pels arbres i friends grossos, nosaltres no vam utilitzar ni els tascons ni els aliens, i el més petit que vam posar va ser el camalot de l'1.

Una via que et deixa una sensació estranya, de gust agredolç, molt poc domesticada i d'on en surts ben esgarrinxat. Una via per escaladors enamorats de Busa i que els hi agradi de fer el mico per les sabines!

El Coscollet, des de Peramola.

2012-01-19T16:51:00.000+01:00

Fa poc, vaig veure un post d'en Jaume Aguadé, que explicava un volta pel vessant sud del Coscollet, i que em va agradar molt. I diumenge vaig enredar a la Clara per anar-hi.

Vam anar fins a Peramola, i d'allà vam pujar per la pista de Cortiuda fins a la casa de Torrent, on vam deixar el cotxe. Desseguida vam veure les marques de pintura groga i blava que marquen el camí que puja cap a la Roca del Corb, així que vam començar sense problemes i amb una mica de fred.

El recorregut va cap al coll de Mu, però no vam resistir la temptació d'acostar-nos a veure les restes de construccions troglodítiques que hi ha a les seves baumes.

Al coll de Mu (a sobre), deixem les marques que van cap a Sant Honorat, i seguim en direcció nord per l'obaga. Ben aviat ens apareix al davant lo Coscollet i el tossal de l'Obaga de la Font, on haurem d'enfilar-nos.

Tot aquest primer tram de camí, fins a la casa de Santpou, recorre sobretot per dins del bosc i és poc agraït.

Però ben aviat canvia el caràcter del camí. Arribem al peu de les roques i el camí gira cap a l'oest, ran de les parets, i comença a pujar fort per l'anomenada canal de la Jaça.

La canal supera amb gràcia diversos graons rocosos i va combinant trams drets i pedregosos, de mal pujar, amb flanquejos molt relaxats i amb unes bones vistes sobre Sant Honorat.

Abans d'arribar a la carena, un pas una mica més exposat està equipat amb un parell de cordes que hi donen seguretat. No és gens difícil, però imagino que en cas de trobar el terreny moll deuen anar la mar de bé!

A la carena, baixem una mica per l'obaga, per enfilar en direcció al Coscollet enmig d'una magnífica boixeda, sense un camí clar, seguint rastres que permeten d'avançar sense problemes sempre de cara al cim.

Allà, l'espectacle és impressionant, sobretot quan s'arriba des de la pista sense ser conscients de la paret que s'obre de cop a sota mateix de la carena. Tot i haver-hi pujat escalant, reconec que treure-hi el cap de forma sobtada, fa impressió!

La vista des del cim és molt bona sobre tot el Prepirineu, tot i que vui fa una mica de calitxa. Nosaltres ens fixem amb la punta característica del Cogulló de Turp, on hi vam estar fa poc i, al darrera, el Cadí amb un aspecte gens hivernal.

Per tornar, anem cap a la casa d'Aubenç, sòlida però mig enrunada, tot un símbol de l'abandonament de les masies de muntanya.

Pugem a la collada d'Aubenç i, sempre seguint la carena, anem fins el tossal de Coll de Prat, enmig d'una altra boixeda i un paisatge obert que gaudim tot caminant enmig d'una llum hivernal de sol que camina cap a la posta.

Tot i la llargada del recorregut (uns 22 kms i uns 1.300 m de desnivell), sentim una mica la tristesa de que la ruta s'està acabant. Veiem Cortiuda a sota, on hi arribam còmodament pel coll de Creus.

Travessem les poques cases del veïnat, amb alguna alzina realment monumental, en una ruta on no hem trobat absolutament a ningú, si exceptuem algun gos tancat a les masies.

Un camí molt còmode ens retorna a Torrent, on hi arribem amb el sol amagant-se. He deixat el mapa del recorregut a dalt de tot i, al wikiloc, el track.

Dent d'Orlú, corredor nord-oest

2012-01-16T17:14:00.000+01:00

Tot i la sequedat d'aquest hivern, amb el Toni ja començàvem a tenir ganes d'agafar els piolets, així que dissabte vam anar a veure com estava la neu i si éren certes les històries que explicaven que, allà on n'hi havia, estava dura com una pedra.

Com que a prop no n'hi ha gaire, vam anar una mica més cap al nord, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Tot i que això no ho vam poder comprovar perquè són francesos, i ja sabem com són els francesos, si que hi ha molta més neu.

De fet, sembla un moment idoni per pujar a la Dent, ara. Amb cotxe s'arriba fins a menys d'un quilòmetre de l'aparcament, i al bosc la neu no està malament i hi ha traça. Així que l'aproximació no surt gaire cara.

Vam acostar-nos-hi força refiats. Portàvem una ressenya que parlava de pendents suaus i vam tirar amunt sense assegurar-nos.

Ben aviat vam ensopegar amb un sector més estret i ple de gel que ens va fer picar una mica, però era de prou bona qualitat i no vam patir-hi massa. Però el pendent cada cop s'anava enfilant més i ens vam trobar abans del tram de nerets amb una cara de dir: "No ens hauríem d'haver assegurat?"

Però els nerets no es veien malament i vam continuar pujant sense treure la corda. Sabíem que feia poc havia pujat un gavatxo en solitari i això ens donava confiança.

Després arribes desseguida a la canal final. Aquí la ressenya també ens va enganyar una mica, sobretot perquè a la part de baix el pendent és més suau. Però ben aviat ens trobem en que la neu és cada cop més dura i el pendent més fort.

El tram final es posa realment dret, i la neu desapareix sota d'una gruixuda crosta de gel o neu reglaçada, on amb prou feines aconseguim clavar les puntes dels grampons.

Però tot el què és bo s'acaba, i arribem a la cresta final on podem gaudir de l'escalfor del sol, que encara no havíem vist en tot el matí. Del cim ens en separa una cresta preciosa, aèria i penjada, però amb una neu molt bona que tan aviat s'enfonsa com la trobem reglaçada.

Pels volts de la una del migdia arribem al cim en un dia espaterrant. Allà mengem alguna cosa enmig de la solitud més intensa.

Fins que atret per la curiositat d'anar a veure què és allò que es mou allà dalt, apareix de sobte un trencalòs que ens fa unes quantes passades ben a prop per tal d'assegurar-se que no som comestibles!!

Mirant al voltant, ens sorprenen els contrastos entre els diferents vessants de les muntanyes. Si mirem cap al nord, veiem els vessants pelats de les cares sud. Si mirem cap al sud, al fons pareixen les muntanyes que ens són més properes i on la mancança de neu és general.

Però davant nostre apareixen alguns cims secundaris, com el de la fotografia de sobre, amb la neu enganxada com si fóssim als Andes!

Mica a mica baixem per la via normal, convertida en una pala completament gelada, i on anem molt amb compte de no ensopegar amb els grampons. Seria gairebé impossible parar una caiguda en aquestes condicions!

Ens aturem a mirar la cara est (a sota), amagada sota una capa de neu que gairebé no deixa veure la roca, i ens dirigim cap al bosc per retrobar els nostres passos del matí.

Per arribar al peu de la canal hi ha diverses possibilitats. Després d'haver-hi estat, el més recomanable és pujar per la via normal i després flanquejar a buscar el peu de la canal. Però nosaltres vam anar seguint unes traces que hi pujaven directament, i no sé si vam fer bé. En tot cas, al Wikiloc he deixat el track del recorregut.

Inici d'any a la Provença

2012-01-11T13:45:00.000+01:00

L'any passat, amb la Clara, ja vam fer un parell d'escapades a la Provença: per Cap d'Any a la Camarga i per Setmana Santa a les Calanques. Escapades que hem volgut completar aquest any amb una estada a la zona més oriental, on hem acabat passant una setmana a Niça. Però de fet, la regió dóna molt de si i suposo que hi tornarem...

Niça és realment una gran ciutat, amb tot el què té de positiu i negatiu, la monumentalitat i els sense sostre, el centre i la perifèria, la riquesa i la marginalitat, la muntanya i la platja...

Potser el més original que vaig veure és el monument al Cap quadrat, que em recorda a algun escalador!! Ara ja entenc, també, d'on van treure la idea de la caricatura que feien del Van Gaal....

Però el millor de Niça és la seva situació propera als Alps Marítims i a les serralades que els envolten. A més, es nota que som a França i que caminar és un dels esports nacionals. Trobes moltes facilitats per fer-ho, una gran quantitat de recorreguts genials hi ha senyalitzats per tot arreu, camins magnífics recuperats.....

El primer de tots va ser una bona caminada per la vora de la costa, sortint del centre mateix de la ciutat i pujant i baixant sempre ran de mar, fins anar a voltar la península de cap Ferrat, on ens podem embadalir amb les grans cases de rics dels de veritat!

Al mateix cap Ferrat esperem la posta de sol damunt de les muntanyes de l'Esterel i acabem d'arribar gairebé de fosc a Saint Jean, on agafem el bus de tornada. En aquesta regió practiquen una política ben curiosa vista des del nostre punt de vista, i és que tots els viatges amb autobus costen un euro, tant els urbans com els interurbans. I n'hi ha molts que van per tot arreu. Des de Niça pots pujar a l'estació d'Isola 2000 per un euro...

Es nota que estem en un dels punts on els Alps es fiquen al mar, així que tan aviat com ens allunyem de la costa les muntanyes apareixen. Una volta molt recomanable és la que puja a la Roccasiera des de Duranus, a les gorges del Vesubi.

El camí és molt bo i agradable, dels que puges i baixes sense adonar-te'n gaire, amb el mar a un costat, i els cims més alts dels Alps Marítims, a l'altre.

De baixada, el recorregut és simplement genial. Travessa les runes de l'antic nucli medieval de Rocca Esparviera, un poblat enfilat dalt de la carena que havia arribat a tenir fins a 350 habitants i que es va abandonar entre els segles XV i XVI.

Però, a més, en aquest tram els camins que resseguim són d'aquells fets expressament per ser caminats, i que es veu clarament que n'han estat molt de trepitjats.

La ruta ressegueix tots els estadis de vegetació, i passem dels prats culminals a les fagedes i pinedes, acabant per arribar altra cop a Duranus enmig d'una roureda preciosa.

Una altra particularitat dels entorns de Niça són els anomenats Villages perchés, o pobles encinglerats. Nosaltres vam aprofitar una tarda per pujar a Eze des de l'estació de Tren.

Un poblet realment bonic, molt ben conservat, i amb un jardí botànic a la part més alta ple de cactus i plantes crasses de tota mena. La passejada no té cap secret, però al final són gairebé 500 metres els que calen per pujar al poble i gaudir d'una altra bonica posta de sol damunt de la badia.

Una mica més a l'oest de Niça hi ha la curiosa ciutat de Grasse, famosa per l'elaboració de perfums i per ser l'escenari de la pel·lícula El perfum.

Al nord de Grasse hi ha els anomenats Prealps de Grasse on vam una bona caminada al pic de Courmettes, situat damunt de les gorges du Loup, des del poblet de Tourretes-sur-Loup. El recorregut també ens va agradar força, sobretot la part final, més prepirinenca, després d'una monòtona travessa inicial d'un alzinar força espès.

Al cim també ens trobem entre els Alps i la Mediterrània, però potser més a prop del mar i més lluny dels cims nevats que en l'altra. Per pujar fem una volta, que sempre és més distret, pujant per la carena oest i baixant per la cara sud, per un sender molt ben traçat.

El resum seria que han estat uns dies prou ben aprofitats per conèixer aquest llunyà racó provençal, que té moltes semblances amb Catalunya, i no només toponímiques.

Aquest darrer dia vam entrar en una ermita de la vora del camí, i ens vam trobar amb el mural de sota pintat a la paret de l'altar. Suposo que tots hi sabreu veure elements figuratius que ens són ben nostrats!

I més avall hi he deixat el mapa amb els recorreguts, que també trobareu al Wikiloc.

Reequipament de diverses vies a Malanyeu

2012-01-09T23:27:00.001+01:00

Fa unes setmanes em va arribar la notícia de que un conjunt de vies del sector esquerre de les Taules de la Llei, a Malanyeu, s'havien reequipat amb parabolts cedits per la FEEC.

A algunes d'aquestes vies ja vaig anar-hi fa just cinc anys, amb companyia estel·lar (Marta, Mohawk i Oskar). Fa gràcia veure per on passem tots 5 anys després, però això ja seria una altra història..., i ja sabem que tots tenim un passat! Però pensant-ho bé, veig que tampoc hi ha tanta diferència ells continuen molt forts i jo no tant!!

Per anar a provar les vies, aquesta vegada també he tingut companyia estel·lar, i he pogut enredar a la Lu per anar-hi. I sort n'hi ha hagut....

Perquè després d'escalfar a la paret del Devessó, hem atacat la Che boludo, que ens ha ensenyat les dents. Però la mossegada ens l'hem emportat a la Perillosa Maria, un teòric 6a.

La veritat és que la Lu ha pujat molt bé, patint només una mica, i en canvi jo encara ara estic buscant els passos.... En tot cas, no deixa de ser una anècdota, a Malanyeu s'hi continua escalant molt bé a l'hivern i el reequipament ha deixat les vies altra cop practicables!

Shangri-la, a la serra de Busa, per segon cop.

2011-12-29T12:05:00.001+01:00

Aquest any 2011 ha estat un any intens. O molt intens. Ara no faré un resum de l’any, una feinada gairebé tan difícil com demanar a un arquitecte que faci un resum de la Sagrada Família!

Un bon exemple d’aquesta intensitat és que vaig anar a repetir la Shangri-la a la serra de Busa, una via de la que en tenia un record molt llunyà, però quan vaig mirar la meva entrada al blog per recordar-ne l’experiència, vaig veure que tot just feia sis mesos que hi havia anat.... Sense comentaris!

Feia temps que la Lu tenia ganes d’anar a escalar a Busa i, per anar-hi per primer cop no la podia portar a una via per coleccionistes, així que vam anar a la que a mi més m’ha agradat de totes les que he fet. I la via no ens va decebre, ni a ella, ni a mi, tot i conèixer-la.

L'aproximació la vam fer per dalt, com l'altre cop, només que ara vaig trobar el camí amb més facilitat. En canvi, el tram inicial del primer llarg, em va costar tant com l'altra vegada..., sobretot per la seva sorprenent verticalitat!

El segon llarg, que és el millor i més espectacular de la via, l'hi va tocar a la Lu, i pel que deia mentre pujava, es va notar que el gaudia al màxim! I és que n'arriba a ser molt de bo... Flanqueig espectacular, recte amunt per terreny més tumbat i, quan sembla que has d'anar a la dreta les xapes et porten cap a l'esquerra per arribar a la reunió tot superant un desplom ple de grans patates!

I la roca molt bona sempre que no surtis de la via.....

El tercer comença del mateix estil que el segon, però es va endurint mica a mica, guanyant verticalitat i amb les preses cada cop més petites, fins que afluixa de cop.

Igual que l'altre dia, també vaig enllaçar-lo amb el quart, una xemeneia terrosa on va bé disposar d'un parell de friends mitjans, amb una sortida encara més bruta (a sota).

Després ja només cal caminar uns minuts muntanya amunt, enb un dia excepcional d'hivern sense vent ni gaire fred, a buscar el camí de la presó que ens retorna al cotxe.

Peus negres a la serra de Busa

2011-12-21T22:30:00.000+01:00

Diumenge al matí el Berguedà es va despertar emblanquinat pel gebre i el fred nocturn, però tot i l'experiència de dissabte, amb el Toni estàvem convençuts de que a la solana de Busa i a recer de les seves parets, podríem estar-hi bé.

El termòmetre marcava -6ºC quan enfilàvem la pista que passa pel peu de la paret. Però just aparcar, el sol començava a escalfar una mica i no feia vent. Poc més d'un quart d'aproximació i ja estàvem preparant-nos al peu de via de la Peus negres.

Des de sota, el diedre no té mal aspecte, la fissura es veu atractiva i temptadora. I desequipada! Potser és el que més ens atrau...

El començament és molt podrit, els tres metres fins la fissura fan una mica d'angúnia, però després, ja és pujar i gaudir! Una fissura molt bona, tan pels friends com per les mans, tot i que la roca no mata....

Al sostre, un pas estrany que solventem amb un A0 en un camalot del 2 i una sortida força espectacular!

Al segon llarg ja pugem en màniga curta, el sol pica i la dificultat també. El llarg comença en diedre de bon fer, però després surt a la placa i costa saber per on passar. Ho provem per la dreta, on la roca és molt bona, però al final ja veiem que no, que cal anar per la roca trencada de color groguenc.

Però de seguida passem a la roca gris i compacte. Al mig del llarg la dificultat afluixa, i les assegurances allunyen de mala manera... Però abans de la reunió es torna altra cop molt vertical, però amb preses molt bones!

El tercer llarg fa una certa basarda des de la reunió, puja tieso de mala manera, però sembla cal canto gros! Tiro amunt decidit, però al desplom toca penjar-se i anar-s'ho mirant. Mica a mica, barrejant passos en lliure i A0's, arribo al tram final, amb més molsa però més senzill, i ben aviat a la reunió, amb els braços una mica botits...

Fem el darrer llarg per arribar al pla de Busa. Sempre és agradable arribar a aquest magnífic pla, encara que avui ens rep un vent molt fort i gèlid que ens fa córrer per poder travessar el coll ben aviat i tornar a recer de les parets!!

En resum, una via distreta i massa curta, amb roca acceptable però ni de bon tros tan bona com a la Shangri-la! encara que en alguns trams, la recorda....

Griviola bella, al Montgròs

2011-12-19T18:10:00.000+01:00

Dissabte amb el José Manuel, àlies "el Manyo", vam anar a passar fred al Montgròs. I això que la via triada és d'aquelles que escalfen només de sentir-ne el nom!!

Aquest cop la paret estava seca i no vam tenir cap excusa per tirar enrere, tot i fred intens i l'aire que ens tocava de tant en tant. Així que cap amunt, que volíem anar a descobrir el què s'amagava darrera d'aquesta via.

Portàvem la bona ressenya dels Escalatroncs (a sota), però tot i així la via la vaig trobar dura. Més difícil pel grau que no per l'exposició, però potser el fred intens i escalar amb les mans balbes també afectava...

A peu de via ens vam entendre de seguida i vaig començar. Un llarg de grau assequible amb un únic parabolt i una alsina, és una temptació massa forta com per deixar-lo per ell. Digueu-me egoista! No tenim cap foto d'aquest llarg, només dir que alguna peça petita s'hi pot posar per reforçar-lo, i que el flanqueig no és tan dur com diuen.

El segon llarg ja és tota una altra cosa, i és que malgrat els 15 o 16 parabolts, l'escalada és obligadíssima. El llarg és molt bo a l'inici, dur però factible, amb les preses justes però molt assegurat. Després es relaxa una mica i les assegurances començar a allunyar, amb algun alejillo important.

El problema és a dalt, que es torna molt vertical, les assegurances no s'acosten i ja tens els dits gelats! Això si, la roca és de primera!

Com que el company no volia fer el quart, li va tocar el tercer. Millor perquè ell tenia els dits calents i a mi ja em començaven a caure a trossets.

Després d'intentar-ho pel dret, parabolt amunt, vam veure clarament que allò era inhumà, i que amb els peus a l'herba et jugues un bon castanyot, Però per la paret de la dreta, més assolellada, s'hi passa bastant bé. Un llarg curt, amb les asegurances que toquen, que també ens va agradar molt encara que arribéssim a la reunió amb la mà esquerra congelada.

Un guany d'un 50%!

Ressenya en mà, el quart feia basarda, perquè els dos parabolts són a la sortida, i després ja només trobes un cap de burí. Aquí els tri-cams i la bona vista per veure forats són molt importants. I la part final (a sobre), ja es relaxa.

Després ja està, un flanqueig còmode al començament del cinquè llarg, on el secret està en agafar-se fort a la Talaia (a sota), i ja només queden rampes montserratines fàcil fins el cim. Nosaltres vam fer els dos darrers llargs de 30 m en un de sol.

Dalt del cim, ens va rebre el fort vent gèlid que bufava, però que ens ensenyava la cara més neta de Montserrat. Quina visibilitat més bona!

Sierra de Ayllón: Pico del Lobo i fageda de la Tejera Negra

2011-12-13T00:17:00.000+01:00

El ciego sol, la sed y la fatiga.
Por la terrible estepa castellana,
al destierro, con doce de los suyos
-polvo, sudor y hierro- , el Cid cabalga.

Aquests darrers quatre dies, de dijous a diumenge, hem estat voltant una mica per les terres de Castella, a la recerca de racons solitaris i lluminosos. La primer parada va ser a la modesta serra d'Ayllon on hi ha el cim més alt de Guadalajara, el Pico del Lobo.

Es tracta d'un cim amb molt poca complicació, sobretot si surts de l'estació d'esquí de la Pinilla, prop de Riaza, Nosaltres vam fer nit a la collada de la Quesera, des d'on només cal anar seguint la carena en direcció oest i anar pujant tot de turons abans d'arribar al cim principal.

El recorregut és agradable, tot i que no deixa de ser un puja i baixa constant. Però al ser un camí carener, la vista cap a les planes de Segovia, al nord, i a les muntanyes de Guadalajara, al sud, és sempre molt àmplia i interessant.

Aquests dies el tram final està bastant nevat i, tot i que hi feia un fred molt viu, la gent del país deien que feia un dia collonut... Com deu ser el dia que fa fred de veritat!

Dalt del cim es nota el país on encara estem: les runes d'un antic telecadira ocupen tot el vesant nord del punt més alt.

Nosaltres ens amaguen al vessant contrari per gaudir del paisatge i intentar de conèixer alguna muntanya llunyana. Al fons, veiem a l'est la serra d'Urbión, i just a l'oest, el Guadarrama i la vall del Jarama.

Baixem tot fent un tomb per una pista per canviar una mica el recorregut, i veiem que encara tenim temps d'anar a conèixer una de les fagedes més meridionals de la península, la de la Tejera Negra.

Al nostre país, de fagedes en tenim un munt i no trobem que siguin massa exòtiques, però tant les nostres com aquesta, no deixen de tenir el seu encant. Sobretot en aquest temps d'hivern i de branques despullades.

Però el millor de tot és que ens hi hem ficat a l'hora del capvespre, quan comencen a sortir els depredadors del bosc. I en un racó allunyat del bosc ens apareix una magnífica guineu, que ens inspecciona una estona abans de marxar a buscar alguna cosa per sopar.

Acabem el recorregut hipnotitzats per la topada però sense deixar de gaudir de la darrera llum del dia. Un recorregut breu pel parc natural, però molt recomanable.

A sota he deixat els mapes dels dos recorreguts i, al wikiloc, hi podeu trobar els tracks.

Sal de fruites Eno, a la Roca Narieda

2011-12-06T23:16:00.000+01:00

Aquest dimarts ha fet una dia extraordinari, on es podia escalar en màniga curta quan estaves al sol. I per celebrar-ho hem fet una via també extraordinària, almenys per mi. I és que la primera part de la Sal de fruites és realment molt bona.

De fet, la companyia també es pot dir que ha estat extraordinària, i és que amb la Lu no escalàvem junts des de les Dolomites...

A sobre he deixat la bona ressenya del Xavi Grané, al seu bloc hi trobareu molta més informació de la via. Una via en que el primer llarg ja sorprèn, sort que la Lu tenia el dia!! A sota està tramitant els passos més durs, per mi, els més difícils de la via. Clar que, en fred, a vegades costa d'apreciar-ho.

Nosaltres hem enllaçat el segon llarg i tercer llargs (55 m), però al final la corda frega bastant. També hem fet d'una tongada el quart i el cinquè, per estalviar-nos moviments de corda en el tram de canvi de reunió, però aquí llavors cal pujar uns metres a l'ensamble.

Després arriba un nou mur, que comença amb un desplom del qual encara no sabem massa com se'n surt sense tocar la cinta!

Tots aquests llargs, igual que la resta de la via, tenen una roca extraordinària. De fet, a vegades es troba a faltar algun forat de més.... A sota veiem a la Lu al setè llarg, compacte i divertit!

Però el tram estrella de la via és l'anomenat escut. El primer, de 6b, se l'ha demanat la Lu. Un llarg que comença còmode, però que es va complicant més amunt amb uns passos realment obligats d'equilibri sobre petites misèries. Per aquest llarg hem fet servir 14 o 15 cintes.

El següent teòricament és més fàcil (6a) però jo l'he trobat molt tècnic i delicat. Tot el llarg es caracteritza per l'absència de preses, cal pujar levitant i confiant en que els peus de gat no se n'aniran avall. A més, potser és on les assegurances allunyen més, així que cal pujar amb els nervis calmadets...

Després d'aquests dos llargs tan intensos, hem tirat avall. La part superior de la via ja la coneixia, més irregular i distreta, però per avui ja n'hem quedat més que satisfets!

Aristot i la solana del Baridà

2011-11-28T23:27:00.001+01:00

Amb la Clara sempre estem cercant racons poc coneguts, que valguin la pena de descobrir. I de recórrer. En aquest mirar i remirar, a vegades ens en sortim i acabem trepitjant racons realment bonics. Aquest diumenge va ser un d'aquests dies.

Aprofitant la recent publicació per part de l'ICC del mapa a escala 1/25.000 "Vall de la Llosa, el Baridà", vam anar cap a Aristot. Des del poble, surt un camí antic i empedrat a estones, que s'enfila en direcció nord.

Ben aviat s'arriba al bosc, dens i emboscat. Llavors el camí es perd i continuem per la pista que enllaçaria amb les pistes d'esquí nòrdic d'Aransa, però que deixem per pujar cap els prats del coll de la font d'Aristot.

Des del coll, una curta pujada ens deixa dalt de tot de la carena, en un cim modest que te el nom de turó Punçó (2.493 m).

Fins aquí hi hem arribat sense tocar la neu, tot i que ja n'hi ha alguna clapa. Davant nostre veiem atractiu el Monturull (a sota), que ens crida dient-nos que amb poc desnivell i per una bonica carena ben aviat hi seríem. Però pensem que llavors no podríem fer la volta planejada, i ho deixem córrer.

El dia és extraordinari, amb una llum neta i diàfana que no ens deixa. Al cim fem un mossec davant de la Tossa Plana de Lles (a sobre), amb un bon gruix de neu a la part més alta.

Comencem a baixar i anem a buscar la serra de les Pinyes. Al començament el camí és còmode, sempre per prats, però quan arribem al bosc ens hem d'anar aturant a buscar el millor recorregut.

Davant nostre, la muralla nord del Cadí ens acompanya durant tota la caminada.

Quan arribem al tram més emboscat de la carena estem de sort, i apareix un rastre prou clar que ens porta fins a sobre mateix de Castellnou de Carcolze, un bonic poble on hi arribem travessant les feixes.

Mica a mica la llum es va esvaint i arriba aquella hora màgica de les tardes de tardor-hivern, on tot es torna nítid i el paisatge agafa un color preciós.

De Castellnou surt un camí ample que puja a voltar la roca Sombra. Des d'allà, un corriol gairebé planer va resseguint tot el vessant fins arribar altra cop a Aristot, que llueix al sol ponent amb el Puigmal darrera.

De fet, a Aristot hi arribem gairebé de fosc, a les 6 de la tarda tocades, segurament les llanegues i els fredolics que hem anat trobant en tenen part de culpa.... Però no ens podem queixar, el dia ha estat magnífic, i el seu final, encara millor!

A sota us deixo el mapa del recorregut, i al Wikiloc, el track.

Pluja d'idees a la Cajoleta, i Juan Bala al Montgrós

2011-11-21T16:26:00.000+01:00

Dissabte, amb el Petrus i el Jortx, vam anar fins el Montgrós a veure si la Griviola era tan fiera com la pinten alguns, o si es deixava fer, però de moment ens n'hem quedat amb les ganes. Tota la via era ben xopa. De fet, si va per una canaleta excavada per l'erosió de l'aigua, era una cosa que s'hauria pogut preveure....

Aixi que, de cop, ens vam trobar sense saber on anar, aquest cop no portàvem pla B. Vam estar buscant en els racons de la memòria posibles vies de la zona, i damunt nostre veiem la mítica Dribbling a la Pilota de futbol, però no ens vam sentir preparats.

De baixada, buscant pel peu de la Cajoleta ens vam trobar amb una línia de parabolts i vam tirar cap amunt. Va resultar ser la Pluja d'idees.

El primer llarg li va tocar al Jortx. Bastant equipat i amb bona roca, no va tenir cap problema, Jo vaig patir una mica al pas de 6a+, un pas de bloc per passar un petit desplom, però el llarg em va agradar molt, com tota la via. A sobre, en una foto presa pel Jaumegrimp des de la miranda de la Cajoleta, el Jortx està a la reunió i jo al començament del llarg.

El segon llarg va tocar-li al Petrus, que sembla que no va veure el parabolt del segon desplom i se'n va anar cap a l'esquerra, però com que te una certa tendència a perdre's sempre que és a la vora del coll de Musset, li vam perdonar. De segon si que hi vaig passar, i és molt bonic i més senzill que el del primer llarg.

El tercer ja et deixa gairebé al cim de la Cajoleta, seguint un festival de grans còdols sense gaire dificultat.

Des del cim de la Cajoleta veiem a sota, al Jaume barallant-se amb la Xirucaires de la Miranda i, a sobre, la magnífica aresta Arcarons.

Curiosament quan hi vaig anar, va ser amb els mateixos companys que érem dissabte!

Davant del dubte de cap a on tirar, i després de comprovar pel radar que la pluja encara no arribava, un tram de camí ens va deixar al peu de la cara sud del Montgrós.

Tampoc teníem ressenyes i vam tirar per la primera que vam trobar, la Juan Bala. Un parell de llargs on la única complicació era la qualitat de la roca, un parell més que et deixen al cim.

Potser el fet d'arribar escalant al cim del Montgrós, on tantes vegades hi havia vist arribar escaladors després d'arribar-hi a peu, va ser la millor satisfracció del dia.

A part de no enganxar cap xàfec, aquesta vegada.....

Aresta Jan al serrat de les Garrigoses

2011-11-16T23:30:00.000+01:00

Aquest ha estat un cap de setmana estrany. Dissabte, que feia un bon dia, me'l vaig passa tancat al VI Congrés Excursionista que es va celebrar a Barcelona. Allà vaig intentar explicar la visió de la FEEC sobre l'escalada, i les regulacions i prohibicions que ens anem trobant per aquestes parets, i de quina manera podem aconseguir de ser respectuosos amb les espècies protegides i continuar practicant la nostra devoció preferida. Una xerrada que podreu trobar ben aviat a la web de la FEEC juntament amb la resta de ponències del cap de setmana..

Diumenge, en canvi, tot i les amenaces de pluja, amb el Xavi i el Mohawk ens vam ficar a l'Aresta Jan de la paret de les Garrigoses. Una via molt llarga, però amb una irregularitat que fa que sigui bastant ràpida d'escalar. I situada al costat mateix de les coves del Salnitre, te una aproximació realment curta.

El primer llarg és lleig i brut, tret de la part final abans de la reunió, on millora una mica. El segon i el tercer els vaig enllaçar, i ja son una altra cosa, amb un mur molt vertical que em va sorprendre, abans d'arribar a les rampes més fàcils. No cal dir que, de les dues variants, vam triar la més senzilla de 6a.

Els dos següents em van agradar molt. Durs, sostinguts, verticals i obligats, però a tranques i barranques em van anar sortint. Amb una roca a prova de bomba, llàstima de la manca d'ambient, general a tota la via.

Curiosament, el llarg que vaig més dur amb diferència, almenys per a mi, és el que a la ressenya de dalt de tot, del Luichy, surt com a sisè. Se'm va fer gairebé impossible, sort d'alguns A0's i molts reposos.... En canvi, el següent, graduat igual, no em va costar gens! Suposo que el tema morfològic hi devia influir.

Aquí les dificultats ja afluixaven i només era qüestió de seguir l'aresta, on hi havia algun pas curt i aïllat, molt de tant en tant.

Teòricament el més difícil que ens quedava era un muret graduat de 6a, i que vam fer molt de pressa... Darrera nostre venia una bona tempesta i no volíem que ens enganxés a la via. Al final ens va ben atrapar, però ja érem al camí de les Bateries....

La via, tot i la llargada, la vam fer en 3 hores i mitja, però suposo que el temps amenaçador devia fer-hi la seva aportació!

8 dies pel Südtirol. Sasso Piatto, Piz Boé i Kronplatz (2).

2011-11-13T19:55:00.000+01:00

Segurament, una de les zones més boniques de les Dolomites nord-occidentals és l'Alpe di Siusi, una mena de grans rasos emmarcats per muntanyes extraordinàries, com ara el massís del Sasso Lungo i el monte Sciliar.

Tot i la neu, vam veure que la via normal del Sasso Piatto, a l'oest del Sasso Lungo, era factible per la seva orientació sud, i vam anar-hi a fer una llarga volta, sortint de Saltner i tornant al mateix Alpe di Siusi. Des de Saltner hi ha un telefèric que t'acosta al refugi del Sasso Piatto, però com sol passar quan vas fora de temporada, estava tancat.

Però el camí era còmode i malgrat la neu de les obagues, ben aviat érem camí del cim.

La ruta normal del Sasso Piatto no té massa dificultat, tan sols cal anar pujant el fort desnivell seguint un camí molt ben traçat..., que nosaltres vam perdre! Però això ens va permetre de gaudir de la cresta, que tampoc era massa complicada.

Des del cim, l'espectacle de les parets del Sasso Lungo em van fer venir moltes ganes de tornar-hi, però amb cordes i material, perquè s'hi veien unes línies engrescadores de veritat!

Després vam continuar per un camí que carenejava cap a ponent, en direcció al monte Sciliar, fins un collet que permet de tornar cap a l'Alpe di Siusi i agafar l'autobús. Darrera nostre ens acomiadàvem d'un gairebé tres mil de les Dolomites!

També vam fer una petita escapada al massís del Sella, per pujar el clàssic Piz Boé. Un cim particular pel fet que te un refugi/bar dalt de tot...., i alhora un cim molt senzill perquè el telefèric et deixa ben a prop.

El dia no va acompanyar en excés, però això no treu que valgués molt la pena. Potser només pel fet de l'espectacle dels núvols que corrien i de la neu a les terrasses....

La darrera sortida de la regió va ser al Kronplatz, o pla de Corones, damunt mateix de la ciutat de Bruneck. Un cim accessible en telefèric des de la mateixa ciutat, però que nosaltres vam preferir de pujar pel sud, des del passo di Furcia.

El cim no te cap complicació, només cap anar posant un peu davant de l'altre fins arribar dalt de tot. Però la vista circular si que val la pena. I hi ha un petit observatori amb tots els cim de l'entorn gravats en relleu. No cal dir que nosaltres no en coneixíem ni la meitat, amb el que ja podeu imaginar que tot de projectes van començar a prendre forma!

La principal curiositat del cim era un curs d'ala delta, amb una vintena de practicants intentant millorar-ne l'estil. Es notava que eren aprenents perquè des de lluny podíem sentir el seu cor i la respiració accelerats abans de sortir!

De baixada, vam travessar la vall Badia, una de les que encara conserven el que anomenen Ladí, una llengua que, si ens fixem en el cartell de sota, podem endevinar-hi alguna similitud amb el català. I és que se'ls hi entén tot!

8 dies pel Südtirol. Konigsanger, Mont Telegraph i Mont Gabler (1)

2011-11-06T19:16:00.001+01:00

Aprofitaré el mal temps per posar el blog una mica al dia, que ara el tinc un pèl endarrerit....

Després d'estar 6 dies caminant per la Via Alpina, el 18 de setembre ens vam instal·lar en un còmode apartament al llogarret de Tils, prop de Brixen (italianitzat a Bressanone), al Südtirol, una ciutat centrada entre els cims tirolesos de Texler i Ötztal, i els massissos del nord-est de les Dolomites.

I el mateix dia que ens hi vam instal·lar, es va posar a nevar. I ho va estar fent durant dos dies seguits! Sort que l'apartament era còmode.... I després de la gran nevada, va tornar el bon temps. Però amb les muntanyes ben canviades.

L'endemà mateix, vam sortir de Tils en direcció al Konigsanger, un cim arrodonit que ens quedava 1.600 metres per damunt nostre. La ruta tenia l'avantatge de pujar seguint camins que estaven al vessant sud i protegits per boscos espessos, així que vam trobar menys neu del què imaginàvem. Camins delimitats per tanques ben artesanes.

També vam tenir sort de trobar una traça que pujava fins al refugi de Radlsee, des d'on pujar al cim va ser cosa de poca estona.

Un cim amb una d'aquestes creus típiques de la zona, que tenen sempre un banc al peu, per seure, reposar i contemplar. N'ignoro la història menuda, i és curiós perquè en vam trobar força de creus amb banc...

La panoràmica del Konigsanger és excepcional, gairebé de 360º, damunt de les muntanyes del Tirol, desconegudes en la seva gran majoria, i sobre les Dolomites. Com el grup del Odle (a sobre) o del Sella amb el Piz Boe (a sota).

La baixada, ben acostumats a trepitjar neu, ja va ser més senzilla. I a les parts més baixes el sol havia fet força feina de neteja!

Aquesta volta la podeu veure al mapa de peu de pàgina, i trobareu el track al Wikiloc.

Ben a prop, hi ha un curiós aflorament geològic, comú en diversos llocs del món que comparteixen la presència de terrenys tous a sota i una capa més resistent al damunt, i que provoca el fenomen anomenat "Dames coiffées", o senyores amb barret.

Aquest dia, que aprofitem per baixar a Bozen a veure la mòmia de l'Ötzi i per esperar que la neu vagi fonent, tenim una bonica posta de sol damunt de l'Odle, on queda clar que, als vessants obacs, li costarà de marxar a la neu.

El tercer dia tornem a caminar sobre neu, busquem una ruta interessant per fer-ho, i ens decidim per la carena entre el Mont Telegraph i el Mont Gabler, situades a l'est de Brixen. Allà un telefèric ens ajuda a guanyar força metres, i si no hagués estat per la neu, la veritat és que la ruta hauria estat molt còmode.

Tot el recorregut fins el Gabler segueix la carena, amb una bonica vista sobre els Alps de Ziller, que és la barrera que separa actualment el Südtirol d'Austria.

El dia també és extraordinari, d'aquells en que no saps si anar d'estiu o d'hivern i acabes fent una barreja de roba de tan posar i treure peces....

I tots els cims de la carena, tenen la seva creu amb el seu banc de fusta enganxat a la base. Una temptació per parar i seure!

La vista sobre les Dolomites nord-orientals també és molt bona, com aquesta dels cims bessons de la Toffana di Rozes i di Mezzo (a sobre).

I després del Gabler, només ens queda baixar pel vessant sud a buscar un camí transversal que ens tornar a l'estació del telefèric.

Mentre tornem, no podem deixar de mirar els cims del Sasso Lungo, el Sasso Piatto i l'Odle, i com la neu mica a mica es va aprimant.

Encara que ens quedi lluny, aquesta volta també la trobem al mapa de sota i al Wikiloc.

Vinga, vinga, a l'Altar, Malanyeu.

2011-11-02T11:14:00.000+01:00

Aquest llarg cap de setmana de núvols i ruixats, ha deixat poques activitats ressenyables. La més interessant la vam fer diumenge amb el Toni, a la paret de l'Altar.

La intenció inicial era anar a una via anomenada de l'Oncle, que ens va costar força de trobar. Però des de sota, tenia una aparença força tètrica, herbosa i trencada, a part de poc equipada. Així que vam decidir canviar de lloc i anar a la Vinga, vinga, que està al costat i que ja coneixia.

El primer llarg és una meravella, llarg i sostingut en la seva dificultat, i totalment equipat amb parabolts, com tota la via. Una escalada de forats, típicament malanyeuenca.

El segon llarg s'assembla força al primer, però cap al final la roca empitjora clarament. Durant el matí van anar corrent núvols, però el temps va ser molt bo per escalar-hi. Una escalada de patir poc.

El darrer, que ve després d'un tram de caminar pel fang, és el més dur. Comença vertical, amb algun pas balmat, i mica a mica es va tornant lleugerament desplomat.

Arribats a una alzina, passem a la darrera placa, on acabes d'arribar a la reunió amb uns quants passos molt llargs d'Ae (en lliure, 6c, diuen...).

Allà torno a escriure al llibre registre, que es manté en bon estat, i sembla que som els primers del 2011 a fer la via. Cal dir que entre aquesta escalada i la de primers del 2009, potser han passat per aquí una dotzena de cordades com a màxim..., així que ja ho sabeu, tranquil·litat garantida!

Tot i que amb dos rappels es pot arribar al peu de via, baixem amb tres per assegurar que les cordes es recuperin bé, que volem arribar a dinar a casa sense entrebancs....

El cogulló de Turp, des de Perles.

2011-10-27T22:23:00.000+02:00

Diumenge passat, amb la mala previsió del temps que hi havia, vam marxar cap a ponent, on semblava que faria més bon temps. I la veritat és que ho vam encertar, perquè fins a primera hora de la tarda va fer un dia magnífic.

L'objectiu era el cogulló de Turp, un cim bonic i interessant, amb unes vistes molt bones sobre tot l'Alt Urgell. El cim és fàcilment accessible des de Llinars, però nosaltres teníem interès en pujar-hi des de la vall d'Alinyà. I com que ens agraden les rutes circulars, vam deixar el cotxe a Perles per pujar-hi des d'allà.

Al començament la ruta és una mica enrevessada i costar de seguir, però ben aviat s'aclareix. Sobretot a partir de les cases del cal Pota (a sota).

Després, passem per l'ermita de santa Pelaia, i ben aviat arribem sota del Turp, tot travessant camps de patates. Les conegudes i gustoses patates d'Odèn.

Una pujada final, dreta però curta, i arribem al cim. En total hem esmerçat unes 3 hores per pujar els poc més de mil metres de desnivell que hi ha, travessant un paisatge típicament prepirinenc.

Des del cim, la vista sobre les serres d'Alinyà i de sant Joan, és molt interessant, però particularment em quedo amb la apnoràmica que tenim just al davant de la paret sud de la roca Narieda, on he passat tantes hores arrapat a les seves plaques...

El retorn el fem per un camí molt ben traçat, senyalitzat amb una mena de pals de fusta sense marques, que ens porta cap al barranc de l'Ós. Travessem alguns engorjats i arribem a la carretera, uns 3 quilòmetres més a l'oest de Perles.

Aquí ens tocarà caminar per la carretera per retornar al vehicle, però tenint en compte el poc trànsit i la bellesa d'aquest barranc, podeu estar segurs que val la pena!

A sota he deixat el plànol del recorregut i, al wikiloc, el track.

Camí del tro al Pollegó Inferior del Pedraforca

2011-10-25T18:38:00.000+02:00

Aquest dissabte, amb el José Manuel, vam pujar cap a la sud del Pedra pensant en fer-hi possiblement la darrera escalada de l'any. Feia un dia magnífic, net i clar, però el vent bufava fred i força intens. Així que vam deixar el projecte per a la primavera i vam tirar cap al Camí del Tro.

Almenys aquesta és una via ràpida i divertida, que ja coneixia de les altres dues vegades que hi havia anat, aquesta, on hi trobareu una ressenya, i aquesta altra.

Igual que fa pocs dies a la Tossa d'Alp, aquí també hi trobem un grup d'isards que no s'esvera, s'està notant el temps que fa que no són caçats. I per molts anys!

Començo jo i pujo ràpidament el primer llarg, tot i el fred és un plaer retrobar les sensacions d'aquesta paret calcària tan genial!

El segon llarg ja pica una mica més, sobretot a la sortida (a sobre), però continua vertical i ben assegurat, i el José Manuel va xalar de valent!

El tercer llarg és el més difícil de la via, bàsicament damunt de la reunió, i abans d'arribar a la següent (a sota). Aquí el vent es va notant més fort, i estem contents d'haver escollit aquesta via tranquil·la i molt equipada....

En els dos llargs superiors, la dificultat ja és més baixa i sortim tranquil·lament per dalt, baixant còmodament per les costes d'en Dou. Anem ràpids, i arribo a casa a l'hora de dinar, però la realitat és que potser ja comença a ser una mica tard per escalar aquí dalt!

La Filigrana, via Ot el bruixot

2011-10-23T21:19:00.000+02:00

Dimecres passat vam fer una de les darreres escalades de tarda, abans del canvi d'hora i de l'arribada del fred. Amb el Toni i el Petrus vam tornar a Agulles, aquest cop a la Filigrana per encarar una via que sembla que hauria de ser 'aresta Brucs de l'agulla.

Una via de la que trobem molt bona informació és una frase de la bona ressenya dels Escalatroncs: només calen 6 cintes!

El primer llarg, de roca mediocre, l'enceta el Toni. En aquest només li cal una cinta, per posar a l'únic espit del llarg. Per sort, les coses que se li trenquen no el fan caure!

A les palletes, a mi m'ha tocat el segon, que comença fàcil, però ben aviat es redreça. La veritat és que aquest és molt millor, llàstima que la roca no sigui molt bona, perquè amb les poques assegurances que hi ha, llavors portes una tensió al damunt que no sé si és bona!

El tercer llarg és el més dur, i és on calen totes les cintes esmentades. Sort que el Pere està inspirat i, fins i tot, en pot posar una d'extra en un còdol llaçat, perquè no és gens fàcil, sobretot el segon ressalt de V+. Ara, la roca ha anat millorant i aquí gaudim molt més la pujada, tot i el fred que fa.

Des del cim, la vista sobre la paret de la Miranda de les Boïgues és magnífica!!

Finalment, un rappel d'uns 27 o 28 metres una mica penjat, et deixa al coll de sota les Bessones. Uns metres de remuntada i ja entrem a la canal que ens retorna cap a baix.

No sé si serà o no la darrera via de tarda, però ha estat una bona despedida!

Via Alpina 2011, de Scharnitz (Tirol) a Oberstdorf (Baviera).

2011-10-18T14:51:00.002+02:00

Aquest passat mes de setembre, vam tornar a la Via Alpina amb la Clara. Ha estat el tercer tram que fem d'aquest gran projecte de travessa de l'arc alpí, que vam iniciar a Trieste, travessant Eslovènia i el sud de la Carintia, i que vam continuar fa un parell d'anys per les Dolomites i el Tirol.

Llavors ens vam quedar molt a prop de la frontera entre el Tirol i Baviera, a Scharnitz, que és on hem reprès el recorregut aquest any.

Aquest cop ha estat un recorregut curt, només 7 etapes que hem fet en 6 dies, perquè a part de fer travessa, també volíem estar uns quants dies coneixent el Tirol del sud.

El primer dia, que vam pujar fins el Meilerhütte, va ser el més dur. No només per ser el primer, si no perquè tenia més de 2.000 metres de desnivell. Per altra banda, això volia dir que llavors els altres dies serien més fàcils....

Després de travessar el Hoher sattel i una colla de pobles típicament tirolesos, venia la forta pujada al refugi (a sota), al bell mig del massís del Wetterstein.

El segon dia ens endinsem ja en territori alemany per anar cap a l'altiplà del Zugspitze, on ens quedarem a passar la nit al Knorrhütte.

Aquí nosaltres comptàvem en estar tranquils, però ens trobem amb un refugi molt gran i gairebé ple. El fet d'estar sota mateix del cim més alt d'Alemanya, accessible fàcilment en telefèric, fa que molta gent faci una bonica ruta circular que també aprofita les grans facilitats que tenen en aquells països en relació als transports públics.

Sobta veure com és l'organització germànica dels refugis quan estan plens i què bé que funcionen. I això que per sopar no hi ha menú, si no carta.....

Tot l'altiplà de la Zugspitze és una raconada especial, com un desert calcari presidit de grans parets i amb molt poca vegetació. Nosaltres, al tercer dia, el travessem per un camí gairebé pla fins al coll de Gatterl, on tornem a entrar al Tirol.

El paisatge és realment bonic, com una mena de Pirineu net i endreçat, amb camins exquisits que ens porten fins a sota de la gran paret del Wetterwand.

Aquest serà el darrer dia de caminar pel Wetterstein, però encara ens queda pujar al Coburger hütte, damunt del deliciós Seebensee (a sobre), un llac de postal.

Avui ens quedarem al poble d'Erhwald, on travessem una mena de bosc màgic, com els dels contes, abans d'arribar-hi.

Tot deixant enrere el Wetterstein, entrem als Alps de Lech. En un paisatge més forestal, deixem enrere el poblet de Weisaenbach am Lech i travessem el riu per una llarga passera.

El Lech és un riu peculiar perquè té grans crescudes i no han estat capaços de fer-hi res per evitar-les. Mentre caminem per la vora veiem les restes de tot d'obres d'enginyeria que han intentat sense èxit de controlar-lo. Finalment, s'han hagut de doblegar a la seva força i ara tota la llera del riu és un espai natural protegit. Diuen que és un dels darrers trams de gran riu salvatge d'Europa.

Després pugem per la vall de Schwarzwasser, per acostar-nos al massís de l'Allgäu.

Al coll de Bockkarscharte tornem a entrar a Alemanya. I allà hi descobrim una placa que ens crida la curiositat, ja que no és fàcil veure restes del nazisme ni de la seva època.

La placa ve a dir que el 22 de juliol del 1936, al cim del Glasfelder, va morir a la muntanya l'estimat company, lloctinent Hans Winkler.

Després baixem fins al refugi Prinz-Luitpold-Haus, un dels més grans que he vist mai amb gairebé 300 places. Molt còmode, com els altres on hem estat, i on també veiem que l'activitat principal de la gent consisteix en beure cervesa!

Allà ens sorprèn veure els companys que tenen els guardes com a mascostes, o potser com a alguna altra cosa....

La darrera etapa ens va deixar molt bon gust de boca, una d'aquelles caminades que recordes temps, tan per la seva bellesa com pel traçat dels camins. I és que el camí travessa la profunda vall de sota el refugi fent una gran volta, gairebé horitzontal, que et deixa a l'altra costat sense gairebé adonar-te'n.

Després s'enfila a la carena, on fem un parell de cims curts i interessants, per continuar carenejant i gaudint de tots els alps de l'Allgäu davant nostre.

Finalment baixem a Oberstdorf, des d'on tornem amb tren fins Scharnitz, on retrobem el cotxe. Ha estat una travessa curta però intensa, i Oberstdorf ens espera per tornar-hi aviat i encetar el quart capítol!

El Setrill, via Ful de sac

2011-10-15T15:19:00.000+02:00

Dilluns passat, vam quedar amb el Jaume, per anar a Agulles. Ell tenia al cap la Ful de sac al Setrill, que tan bé van ressenyar els Escalatroncs (a sobre).

Curiosament, aquest cop i trencant els seus costums, em va demanar si em feia res de començar. Cap amunt, doncs, després de la suada de rigor en aquest estiu tardà que ens està fent.

El començament és estrany, amb molsa i líquens que dificulten l'adherència, i no saps gaire com posar-t'hi. Després la roca millora una mica i arriba un sostre que encara no sé com es deu fer per passar sense agafar-te.....

Després, m'encallo en un passet, però en surto i m'adono que fins a la reunió la tirada és sempre molt vertical i d'aquelles que cal mirar sense presses, però acabo arribant prou dignament.

Puja el Jaume, i tampoc corre gaire. Ara entenc la insistència en que comencés jo!! Això si, la roca, després del sostre, és excepcional (Gràcies, Jaume!).

El segon llarg ja és tota una altra cosa, el típic d'anar fent sense gaire equipament, però al mig, de cop, hi ha una panxa força complicada on cal donar la talla. Dues assegurances properes, i després el desert, o passes o no passes. I el Jaume va passar la mar de bé!

El tercer ja és més senzill, i tambe té una panxa al mig, però res a veure amb l'anterior. Aquesta no ens dóna cap problema.

Ben aviat som dalt, i toca fer una desgrimpada perillosa per les pedres que cauen (només cal veure el colze del Jaume...), i amb un rappel som a la canal.

Arribem al cotxe gairebé de fosc i, tot baixant a fer la cervesa, no puc deixar de parar-me a contemplar la sortida de la lluna plena per darrera d'Agulles!

Tossa d'Alp. Volta pel sud des de l'Hospitalet

2011-10-13T17:52:00.000+02:00

Diumenge, amb La Clara, vam anar a fer una de les caminades més interessants del Berguedà. Tan pels paisatges, pels camins, pel recorregut en general, però sobretot, perquè fas molt desnivell sense gairebé adonar-te'n, trobes un bar al cim, i la baixada és igualment molt còmode.

Vam deixar el cotxe a l'Hospitalet, uns 2 quiometres més amunt de Greixa, per seguir el camí ben fressat que es fica dins de la canal, en dire3cció al coll de Jou.

El camí, abans d'arribar al coll, volta l'espectacular Roca Sança (a sota).

Després de coll de Jou, resseguim la carena que puja fins la Tossa d'Alp. El dia és magnífic i gens calurós, al fons destaca la paret nord del Pedraforca.

Tot el tram del cim, el vent va augmentant, i al final es torna bastant insuportable. Sort del refugi de dalt de tot, una mica car, però ens permet reposar una mica del vent.

Després, a mesura que seguim la carena i anem perdent alçada, el vent afluixa i la temperatura puja.....

Ens trobem amb un ramat d'isards, que no tenen massa por i deixen que ens hi acostem força. Arribem al refugi de Rebost,i després, per una còmode pista, altra cop a l'Hospitalet.

Com que ja és la segona vegada que en parlo, de la ruta, aquí hi trobareu l'altra història, amb el mapa del recorregut i el track.

Via dels Catalans, a l'Altar. Malanyeu.

2011-10-10T23:03:00.002+02:00

Aquest dissabte es notava que el temps havia canviat una mica, molt vent i força fred a muntanya. Així que vam haver de deixar objectius més ambiciosos per quedar-nos a baix, arrecerats. I Malanyeu sempre està disponible quan fa mal temps!

El Mohawk no hi havia escalat mai a la paret de l'Altar, i la via dels Catalans feia temps que li rondava pel cap. Així que ben aviat vam tenir l'objectiu decidit.

Després d'una aproximació ben curta i de trobar-nos en un peu de via força incòmode, començo el primer llarg. d'entrada penso que serà l'únic que podré fer de primer, ja que els altres dos se m'escapen. Portem la ressenya del Vèrtex on diu que la via està tota en parabolts, però no els veiem.

Ataco més a la dreta on hi ha alguns espits, força allunyats, que després comprovem que són de la via Odisea pernambuco. A l'esquerra veig els burins de la dels Catalans, força camuflats. Tot i que la distància entre espits fa basarda, continuo amunt, ja la corregirem després, la via.

La veritat és que aquest primer llarg el trobo molt brut, però la roca és realment bona, tot i el seu aspecte desagradable.

El segon llarg (a sobre) és un desplom continuat, on cal molta força i concentració. Però aquí els burins estan molt propers i, tot i que el rovell ja s'ha anat estenent, estan realment propers.

Ell puja realment bé, es nota que està en plena forma! Jo faig el què puc, però entre A0's i sortides en lliure arribo a la reunió.

El tercer llarg també l'hi deixo a ell, encara que sigui força més humà. El llarg és més tècnic que de pila, fins que arribem al sostre on cal tibar de valent (6a+). Després acabem per un tram curt de la via del Dia de la mona, que sembla que sigui 6b.

Tot i que la via és curta, és intensa. Intensa i vertical.

El darrer llag pujo molt bé fins el sostre i el ram de 6b, on em cal tornar a tibar de cintes per passar. Però estic content per haver pujat per una via on cal tenir-ho ben clar....

Gaudim dels colors de tardor que ja tenim a sobre, i en dos rappels tornem a trobar-nos al peu de la via.

Timbaler del Bruc, via Francesc Sardans

2011-10-09T22:07:00.000+02:00

Dimecres passat, amb el Toni i el Petrus, vam acostar-nos a la nova via de la factoria Masó al Timbaler del Bruc. Una via que molta gent fa darrerament, suposo que perquè és a prop del cotxe.

La via no és gran cosa, però ens ho vam passar bé. Les vies d'aquest parell de germans solen estar molt assegurades on la dificultat puja, així que sempre s'hi va força relaxat a fer-les!

Érem tres per 80 metres, així que ens ho vam haver de combinar bé. El primer llarg el va fer el Toni. De dificultat mantinguda en el Vº, és llàstima que la roca s'escrostoni i que les preses estiguin bastant brutes.

Al Pere li van tocar el segon i el darrer, que són curtets. El segon comença amb un petit flanqueig estrany, i després puja per un esperonet de roca més que mediocre, però ben aviat tomba per arribar caminant a la reunió.

El Tercer si que va valer la pena (a sota), i no ho dic perquè fos el que em va tocar.... La roca millora clarament i el diedre que surt a la ressenya com a primer Ae em va sortir bé en lliure. El segon tram d'Ae és genial, però al final vaig haver-hi de fer algun A0.

Després, el Petrus si que ho va fer tot en lliure, i em deia que segurament deu ser 6a+ o 6b, el tram.

A la tercera reunió hi ha un dels peculiars llibres de piades dels Masó, que esperem que aguanti la primera pedregada!

El darrer llarg la roca continua sent molt bona, però ben aviat tomba i arribes al cim.

Després de baixar del Timbaler gràcies a la intuició masculina del Petrus, com que teníem temps, ens vam entretenir en una via d'esportiva molt xula del Tambor Gran. Tot i ser esportiva, la veritat és que em va agradar molt!

Segurament la magnífica llum del sol ponent hi devia col·laborar....

El Faraó, Desig de sol

2011-10-03T11:29:00.000+02:00

Després de dues setmanes llargues pels Alps, que no hi ha manera de poder explicar amb calma, aquest dissabte hem sortit amb el Petrus a Montserrat. Ell sortia d'una lesió xungota, d'aquelles que no saps d'on venen ni perquè no marxen, i volia fer alguna via de tibar poc.

I el Faraó és d'aquells cims montserratins que sempre et mires, perquè es veu de tot arreu, però que costa prendre la decisió d'anar-hi. L'aproximació no és senzilla i la relació escalar/caminar és baixa, però com que només disposàvem del matí ens hi vam acostar.

Per arribar-hi, el Petrus descriu molt bé com ho vam fer nosaltres, així que no ho repetiré. Em va tocar a mi de començar, veig un parabolt molt alt i, després d'uns metres delicats a l'inici, ben aviat la paret es tomba i arribo amb facilitat a la reunió intermèdia.

Uns passos més drets, assegurats amb un parell més de parabolts, em deixen al peu del sostre. El primer tram era de roca una mica delicada, però els darrers metres ja és immillorable, i seguirà així fins el cim.

El segon llarg és un gran bombo montserratí, ben assegurat amb parabolts. Traiem els estreps, i cap amunt. La sortida són 3 o 4 metres de flanqueig cap a la reunió que no passen de Vº.

El tercer llarg és el més difícil, sobretot la sortida de la reunió que m'agafa en fred (a sobre). Després, afluixa una mica fins un tram curt de 6a, on hi ha dos parabolts molt juntets. A partir d'aquí, cada cop és més fàcil fins arribar a la reunió.

Puja en Petrus la mar de bé, ningú diria que gairebé no ha pogut escalar en tot l'any!!

Llavors ja només queda un darrer llarg molt senzill, però sense cap assegurança fins el cim. Una baga en un arbret i un tricam a la fissura final és tot el que podem posar.

Després un rappel curt, i una desgrimpada aèria ens deixen a la canal, per on baixem de pressa i corrents entremig dels arítjols, que a les 2 vull ser a casa.....

Aresta Brucs de l'Ou de Colom

2011-09-20T08:01:00.047+02:00

Dijous 8 de setembre. Per aprofitar que és el dia de les verges trobades, ens trobem a can Massana una colla de ganàpies escaladors, que entre tots devem acostar-nos als 300 anys...

Després de moltes anècdotes estiuenques, al final ens dividim en dos grups, amb el Jaumegrimp anem a l'Ou de Colom, que el Jaume té curiositat per veure si balla o no, i el Mingo, el Toni i el Josep Anton se'n van cap a altres agulles de nom impronunciable.

A dalt he deixat la ressenya de l'Escalatroncs, prou bona excepte que es va oblidar d'explicar que la sortida de l'artificial del segon llarg no és precisament tercer grau....

Per arribar a peu de via, seguim la canal de l'Ou, fins que s'estreny i puja per la xemeneia terrosa de sota. Allà ens encordem, i el Jaume, com sempre als primers llargs, tira cap amunt.

La xemeneia l'enllaça amb el primer llarg sense problemes. Sense problemes per l'enllaç, però la tirada té la seva salsa... Ja se sap que encadenar lliure i A0 no surt mai de franc!

El llarg comença vertical i dur, però ben aviat s'ajeu i millora.

Del segon llarg només destacaria dues coses, que la segona assegurança fa molta por, i si peta vas a terra, i que la sortida del darrer parabolt s'acosta més al V+ que al III.... Però ja sabem que la graduació sempre és relativa!!

Això si, l'arribada al cim és genial, amb una vista molt bona sobre les agulles i especialment la Bitlla i la Bola de la Partió (a sobre).

Un rappel ens deixa a un collet, i retornem per la canal d'accés.

Ja es comencen a notar les tardes de setembre, i al coll de Guirló la muralla oest d'Agulles es despedeix ben encesa de nosaltres, amb la lluna que treu el cap damunt les Portelles.

Herois del silenci al Mont-roig

2011-09-14T08:56:00.044+02:00

Algun dia, voltar per les terres de Ponent és sinònim de trobar-me amb el José Manuel. I si em deixo enredar com aquest dia, sinònim d'anar a patir de valent.

Al Mont-roig, a l'altre costat del coll de Porta hi ha una curta muralla, molt vertical, que ens regala perles com aquesta via que fa dies va descriure molt bé l'Edunz. A dalt he copiat la seva bona ressenya.

Potser no tenia el dia, però el primer llarg em va sorprendre, per vertical i contundent. Sort que em va tocar de segon. Preses petites, postures forçades, poc reposos...., és la tònica del llarg.

El segon em va tocar a mi, i el 6b és un bombo de preses arrodonides que vaig passar en A0. El José Manuel, en canvi, no va tenir gaires problemes per sortir-se'n!

El tercer comença fàcil, per passar per una placa molt interessant, vertical i amb bona presa, però que t'has de mirar.

El millor és el darrer, de regleta en regleta fins dalt. Sort que el vaig fer de segon, perquè així em va sortir i el vaig gaudir. La veritat és que és millor del què aparentava, una bona troballa, però on cal donar la talla.

Que fi que estàs, Manyo!

Però el moment més agradable quan surts a escalar a la tarda, és quan el sol comença a amagar-se, que va coincidir amb el final de la via, amb les roques tenyides de roig i la plana de la Noguera mig a les fosques a sota.....

Divorci imminent al Serrat d'en Muntaner

2011-09-09T14:53:00.002+02:00

El títol no és cap avís, si no el nom d'una via molt divertida que vam anar a fer amb el Toni al Serrat d'en Muntaner. Una via que a la tarda està a l'ombra, un bé preuat ara que la calor tornar a apretar en el retorn a les escalades montserratines de tarda.

Portàvem la magnífica ressenya dels Escalatroncs. al mateix lloc havíem fet la Petit Guifré que la creua, així que anàvem sobre segur.

Després d'un primer llarg més de tràmit, encetem el segon, amb un tram de 6b al començament. Vam fer en lliure tot el que vam poder, però al final no vam escapar-nos de fer-hi algun A0.Després, un flanqueig més senzill et porta a la reunió.

Tota la via està molt cosida, així que no vam patir massa. La roca no és massa dolenta, però tampoc és excepcional, amb molts trams que s'han hagut de netejar força, i en algun on encara es trenca.

El tercer llarg puja molt vertical, per sota d'una fissura, amb un tram final molt bo de diedre que et deixa al replà de la reunió.

El llarg final, en canvi, no ens va agradar gaire, tot i que comença bé. Però després la feinada la tenim en evitar les pedres. El que puja de fer-ne caure, i el de la reunió de que no li caiguin al cap....

Una desgrimpada cap a l'esquerra et porta a una instal·lació de rappel, i 45 m després, ja estem a la lleixa de la primera reunió que ens permet marxar caminant a buscar el camí.

La Figarassa. Cim d'Estela i Queralt, tres cims damunt de Berga

2011-09-05T18:46:00.000+02:00

Una de les voltes més boniques que faig per entrenar als voltants de casa, és aquesta que ressegueix els tres cims més destacats que els Berguedans veiem contínuament, volent o sense voler. Una volta d'uns 23-24 quilòmetres i uns 1.750 m de desnivell, que també és ben bonica feta sense cap mena de pressa.

Té d'avantatge que el principal desnivell el fas d'entrada, en la forta pujada cap a la Figarassa. Després, ja és més d'anar fent, amb algun tram de baixada com ara el que hi ha fins arribar al santuari de Corbera (a sota).

Potser els racons més bonics són els que trobem cap a les Planes, sota la font de Tagast i el Cim d'Estela. Una pujada curta, però que dóna la sensació real d'haver pujat un cim. Curt i esmolat, però un veritable cim, amb una vista impressionant cap al sud.

Aquí dalt s'ha de parar una estona. Sense excuses!

De fet, cap a l'est podem veure l'itinerari que hem fet de pujada (a la dreta de la foto) i la part final del que farem tot resseguint la serra de Queralt des del Portet fins al Santuari (a l'esquerra) abans de baixar fins a Berga.

Jo ho vaig fer per Puigventós, el Portet i el camí de l'Aigua de Queralt, però les possibilitats són tantes..... Perquè, tot i que és un itinerari que permet algunes dreceres i infinitat de combinacions, he volgut compartir-lo amb tots aquells a qui els hi agradi descobrir noves raconades i suar la cansalada. Així que a sota us deixo el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track.

El Corral, escalada d'estiu als Rasos de Peguera

2011-09-01T14:33:00.002+02:00

Aquestes tardes xafogoses fa una mica de mandra de sortir a escalar, sobretot segon on, i baixa una mica la motivació. Encara que això pugui ser resultat d'una certa depressió post dolomítica...

En dies així, cal anar a buscar la fresca i llocs nous. Un de força interessant és la nova zona d'escalada del Corral, als Rasos de Peguera. Una zona situada en un clot a 1.900 metres d'alçada, on pots triar si vols escalar al sol o a l'ombra.

La roca és una calcària particular, sorrenca, adherent i compacta, del Cretàcic superior, amb unes franges més gresoses que li atorguen una configuració amb alguns replans i molts sostres.

Les vies són curtes i molt equipades, i l'escalada es pot combinar bé amb buscar algun bolet mentre aproximem. Una aproximació curta i planera, t'hi acosta en uns 15 minuts des de l'aparcament. Aquí hi trobareu tota la informació detallada i les ressenyes, encara que cal dir que ja hi ha més vies equipades que les actualment ressenyades.

Com es pot veure clarament a sota, es tracta d'una gran dolina, és a dir, un enfonsament càrstic provocat per l'activitat interna de dissolució de les calcàries i creació de cavitats subterrànies que, quan es produeix prop de la superfície, provoca sovint petits ensorraments i, de tant en tant, algun de gran com aquest.

De fet, una gran part de la superfície dels Rasos està plena de petits enfonsament d'aquests, per on s'escola ràpidament l'aigua de pluja i de la fusió de la neu, contribuint a que la part baixa del massís, més propera a Berga, sigui molt rica en fonts i surgències.

Pica d'Estats i Montcalm, per la vall de Riufred

2011-08-30T14:02:00.000+02:00

La Pica d'Estats no és una de les meves muntanyes preferides, potser perquè tal i com li passa a l'Aneto, al Pedraforca (sobretot el pollegó superior) o al Puigmal, més que una muntanya sembla un festival.

Però la vall de Riufred sempre m'havia atret i mai hi havia estat i, amb raó, imaginava una vall salvatge i solitària que valia la pena de ser recorreguda. Així que aquest diumenge vam anar-hi amb la Clara.

Un dels avantatges de viure a Berga, és que amb un parell d'hores de cotxes et plantes al mig de l'Arieja, així que vam sortir de bon matí i a les 9 començàvem a caminar enmig d'un fred intens que ens va sorprendre una mica. Vam deixar el cotxe a l'extrem sud de l'embassament de Soulcem, en una zona d'aparcament gairebé plena, però quan vam girar cap a la vall de Riufred, ens vam quedar sols.

El camí planeja per damunt de l'embassament en direcció nord, passant per sota l'espectacular pic de la Madelon (a sobre), fins travessar el torrent de Riufred. Aquí veiem unes traces de camí que es va seguint força bé gràcies a les fites i a algunes velles pintades vermelles.

El camí puja molt de cop, el pendent és fort i ben aviat deixem l'embassament molt avall. Avui farem uns 1.700 m de desnivell, però d'aquell que es fa notar. El camí puja sempre pel vessant esquerre, buscant les graderies més còmodes, deixant el torrent ben encaixonat al fons.

Creuem un ramam de xais que hi pastura, i se'ns acosten encuriosits, no sé si perquè normalment no hi veuen gaire gent per aquí....

Al voltant de la cota 2.400 deixem de pujar per flanquejar en direcció a la coma de Riufred. Aquí pugem i baixem fins encara la canal de Riufred.

Davant nostre tenim els nostres objectius, la Pica i el Montcalm. Dubtem de que la muntanya del fons sigui la Pica, però amb els binocles ho confirmem ràpidament: és l'únic cim ple de gent!

Deixem l'estany de Riufred a sota a l'esquerra i encarem la canal. Al principi és molt agradable i planera, però mica a mica es va redreçant fins trobar la congesta. Llavors ve el tram més pesat, els cent metres finals de tartera dreta i descomposta que ens deixen al coll de Riufred.

Al coll ja agafem el camí cap a la Pica. Reconec que ara és un plaer trobar un camí còmode i arreglat, encara que mentre pugem no parem de creuar-nos amb tot de gent que ja en torna. Arribem al sostre de Catalunya quan ja queda poca gent, i aprofitem per menjar alguna cosa i fer quatre fotos, que el dia és excel·lent.

Dalt, m'hi trobo al Blai, amb qui feia temps que no coincidíem i que ha pujat des de Baborte, i un manresà que acaba de completar la travessa a peu des de Berga.... Són coses que només passen a la Pica!

Després completem la travessa fins el Montcalm on, com mana la tradició només hi ha francesos. Des d'allà la visió de tot el massís i del Sotllo és molt interessant. També veiem el començament de la baixada que ens espera.

Per baixar avui no hem pogut fer cap volta i hem seguit el mateix itinerari de pujada. Al final la tartera de salt de tot ha estat tan pesada i emprenyadora com semblava, però la resta s'ha deixat fer. La congesta de neu s'havia estovat, i els trams herbosos més drets els hem baixat sense córrer gaire.

Quan arribem a baix ja és mitja tarda i l'ombra del pic de la Madelon s'estén damunt de l'aigua tranquil·la de l'embassament. Però encara arribarem a casa a l'hora de sopar sense haver de córrer!

A sota podem veure l'itinerari i, al Wikiloc, el track.

Pic de Thoumasset, entre Andorra i l'Arieja

2011-08-26T08:40:00.000+02:00

Diumenge vam buscar un objectiu més relaxat però no menys interessant: el pic de Thoumasset. Un cim de l'Arieja, però amb un còmode accés des d'Andorra, que ja vam intentar fa 5 anys. Llavors, el el mal temps ens ho va impedir.

El camí surt del Serrat, o d'una mica més amunt, en el punt on normalment deixem el cotxe a l'hivern per pujar al Serrera, i enfila amb molta calma la vall de Rialb. A l'alçada d'una cabana de pastors, deixa la vall principal encapçalada pel pic de Font Blanca (a sota), per desviar-se a la dreta cap el port de Siguer.

Al port de Siguer parem un moment. Aquí ja veiem el nostre objectiu, a l'altra costat de l'estany Blau. No sabem massa per on s'hi puja però ens refiem del recorregut dibuixat al mapa de l'Alpina i ho encertem, tot i que acabarem fent la travessa de la cresta.

El camí baixa a l'estany i el voreja per la riba esquerra, ran d'aigua, sempre molt agradable.

Després comença una pujada forta i constant, a buscar el coll de més a l'esquerra, sense camí però seguint algunes fites.

Ben aviat som al cim, on ens sorprèn la visió del vessant nord del pic de la Serrera (a sota), amb l'estany del Solanet. Un vessant abrupte que contrasta amb l'andorrà, més esquiable.

El Thoumasset és un molt bon mirador. Darrera de l'estany blau, que fa honor al seu nom, hi tenim el Font Blanca i la Pica d'Estats. Més enllà, veiem els cims per on vam caminar ahir, on destaca la piràmide del pic de Lavans, que ens apuntem com a futur objectiu.

Per baixar, seguim la cresta cap al sud, evitant per la dreta o l'esquerra algunes dificultats, fins arribar a la segona collada. D'allà, una tartera incòmode ens retorna a l'estany, i al camí de pujada.

Més avall he deixat el mapa del recorregut, i el track, al Wikiloc.

Roca Entravessada i Medacorba, des d'Arinsal

2011-08-24T09:02:00.000+02:00

Després d'estar voltant pels Alps, tornar al Pirineu sempre costa una mica, però la calor que feia aquest cap de setmana passat va ser una bona motivació per escapar-nos cap a Andorra amb la Clara. L'objectiu era pujar al Roca Entravessada (a sobre), el segon cim més alt del petit país i un dels pocs que ens quedava per pujar, i que vam allargar després cap al Medacorba, ja que estava allà mateix.

L'itinerari surt d'Arinsal i segueix el camí de les bordes de la Coruvilla fins al refugi del pla de l'Estany, que estava mig ocupat pels cavalls que hi pasturen.

El desnivell de la caminada no és cap tonteria, uns 1.500 metres en total, però el camí es dels d'anar fent. Des del pla de l'Estany, s'enfila cap a la dreta per travessar els pendents més forts amb una diagonal cap a l'esquerra, fins els estanys Forcats.

Durant tota la pujada, el Comapedrosa ens vigila i serveix de referència (a sota).

El camí fins els estanys Forcats no és gens perdedor, amb marques grogues i de GR. Just a la sortida d'aigües dels estanys, cal enfilar-se a la carena de l'esquerra i seguint unes fites, buscar el millor camí per arribar al cim de la Roca Entravessada.

Pensàvem que trobaríem més dificultats, però en realitat només hi ha algun tram aeri que es passa sense gairebé posar les mans a terra.

Des de dalt, la vista de la coma de Baiau amb el Monteixo al fons, és imponent.

Per anar cap al Medacorba, cal baixar cap a la collada dels estanys Forcats. La baixada està ben senyalitzada amb fites i tampoc presenta massa problema, excepte el pas de dues agulles intermèdies, que es volten per l'esquerra. Aquí cal tenir criteri i anar alerta de no seguir unes fites enganyoses que et porten per una cornisa estreta i penjada, flanquejant una mica per sota.

Després, arribar a la collada i pujar al Medacorba no te massa dificultat, tot i que la cresta cimera és bastant aèria (a sobre, arribant al cim). Aquí la vista és molt bona cap a la Pica d'Estats i la vall de Soulcem, amb la paret nord del Medacorba que cau 800 metres de cop.

Comencem a baixar i veiem un helicòpter que arriba, se'ns acosta a tocar (per ventilar-nos?) i acaba anant cap a la Roca Entravessada. S'atura damunt de les agulles intermèdies i veiem que fa maniobres de rescat. Llavors recordem que dalt del cim no hi havia ningú més, però que ens vam creuar amb un grup de tres persones que anaven cap al cim quan nosaltres arribàvem a la collada.....

No és fins l'endemà que podem llegir la notícia del rescat d'un accidentat. Esperem que no sigui res, o almenys no tant com afirma el diari!

Baixem a voltar els estanys Forcats, i aprofitem per refrescar-nos-hi, abans de tornar cap a Arinsal i la calor del fons de la vall.

A sota deixo el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track.

Spigolo del Velo a la cima della Madonna, Dolomites centrals

2011-08-21T19:56:00.000+02:00

La segona via que teníem ullada, és el que diuen que és l'esperó més bonic de les Dolomites: el spigolo del Velo. Puja pel plec del vel del clatell de la mare de Déu o cima della Madonna (a sobre, entre sol i ombra) i és, sobretot, estètic. Aquí i aquí hi trobareu dues bones descripcions.

Tot i que es deu poder fer des del cotxe, els mil metres de desnivell que hi ha fins el refugi del Velo fan aconsellable de fer-hi nit, i és el que vam fer nosaltres.

El camí travessa el bosc i puja molt fort fins trobar les roques, allà seguim en diagonal cap a la dreta un camí equipat que ens deixa al refugi en un parell d'hores. Sabíem que la baixada del cim no és fàcil, però ens sorprèn la placa que hi ha al costat del camí:

Al refugi ens sorprèn trobar-hi un TV...., coses dels italians! Però el tracte és bo i el sopar encara millor.

Havent sopat podem gaudir d'una bonica posta de sol damunt les Dolomites de Brenta, que preveu un bon dia per l'endemà.

L'esperó és just damunt del refugi i, per arribar al peu de la via, cal anar a buscar la ferrada del Velo, fins un punt on és evident que cal deixar-la per grimpar fins a la seva base. Són un centenar de metres de I i IIº, amb alguna fita i restes del pas de la gent.

Els dos primers llargs no són gaire difícils, però endevinar el recorregut. Aquí l'esperó és ample i les úniques assegurances que veiem són algun clau i algun pont de roca a les reunions.

Aquesta via és una de les grans clàssiques i, per tant, sempre s'hi troba gent. Avui hem trobat dues cordades d'italians al davant, i una d'holandesos al darrere. Al final, ni uns ni els altres han estat tan ràpids com aparentaven, així que a mesura que anem pujant, fem amistat amb els italians i ens anem distanciant dels holandesos....

La via és realment una petita meravella, amb una roca molt bona i plena de forats que fan que es deixi pujar molt bé. Malgrat la verticalitat de l'esperó, les preses abundants donen molta confiança. L'absència d'assegurances excepte algun clau aïllat, fan que tenir una certa destresa en l'autoprotecció no sigui sobrer.

L'esperó està dividit en tres trams separats per dues agulletes que cal pujar, desgrimpar i fer el que ells en diuen "l'spacatta" (la camallada) per passar a la paret del davant. Per baixar de la primera agulla cal desgrimpar força (a sobre), però l'spacatta és fàcil. La segona, en canvi, és just a l'inrevés.

Tota la via te una dificultat força sostinguda entre el IV+ i el V-, i és bastant aèria, sobretot la part central entre les dues agulles. Hi ha llargs on ficar-s'hi fa una certa angoixa, però un cop hi ets, ja només toca gaudir d'una escalada molt bona i satisfactòria.

Aquesta mena de gruyere que fa la roca hi ajuda molt.

El llarg més difícil és després de la segona spacattura, on cal llançar-se directament sobre la paret del davant i superar uns metres de V+ amb l'única protecció de dos claus vells, que personalment no vaig voler provar si aguantaven o no.....

Després ja només queda anar tirant i en tres llargs més s'arriba a la cresta final.

Dalt del cim, ens retrobem amb els italians i decidim de baixar junts. Per tornar al refugi, cal fer 3 ràpels llargs (al voltant de 50 m) fins una bretxa, i després baixar una canal descomposta tallada per tres ressalts on caldran uns ràpels curts per salvar-los.

Recorrem la cresta fins a l'inici dels ràpels, i allà ens organitzem per optimitzar les 6 cordes que portem entre tots.

Entre maniobres, estones d'espera i rialles, finalment arribem al refugi. Encara tindrem temps de baixar cap al cotxe, i anar a compartir una cervesa per celebrar l'ascensió!

Diedre Fehrmann al Campanile Basso (Dolomites de Brenta)

2011-08-16T18:49:00.000+02:00

La setmana passada vaig fer una escapada a les Dolomites, on em vaig trobar amb la Lu, amb qui vam compartir alguns reptes pendents.

Després d'un parell de dies de pluja, el temps va canviar i vam poder pujar al refugi Brentei, la base ideal per un bon grapat d'escalades a les Dolomites de Brenta. I entre aquestes, el diedre Fehrmann al Campanile Basso, que ja em vaig mirar fa un parell d'anys tot travessant les ferrades de les Bochette.

Per cert, el refugi Brentei, genial! Tot i estar ple, el tracte va ser molt bo i el sopar extraordinari!

De la via, no volia parlar massa del grau, perquè penso que en vies com aquesta sempre és relatiu. A dalt de tot he deixat una ressenya que he trobat (i que tot i estar en alemany s'enten bastant...), que dóna una idea de la dificultat de la via. Però només això, una idea.

Vam fer passos marcats de IV o, fins i tot de III, on tots dos estàvem d'acord en haver fet cinquès més fàcils...

Des del refugi el peu de via és força assequible, i en poc més de 45 minuts ja hi som. Davant nostre dues cordades, una que ja fa estona que escala, i una altra amb un guia que porta a una parella i ens fan esperar per començar. Després tots desapareixeran, i serà com si estiguessim sols a la paret.

El primer llarg (a sobre) representa que és una rampa de IIIº, però comença molt vertical i cal anar en compte en alguns passos i en no perdre la via. Al cap d'una quarantena de metres trobo el primer clau de la via, on munto reunió.

El segon llarg comença amb una xemeneia curta però contundent, a l'esquerra de la reunió, per continuar per un diedre fins una terrassa. En aquest llarg comencem a entendre què volen dir les ressenyes quan parlen de IV+ fatticosso...

I amb el tercer, a través d'una placa s'arriba a la terrassa que tanca les "rampes" inicials. Aquí em va costar una mica de trobar la reunió, que tenim en un petit replà aixecat a l'esquerra.

Recte cap amunt puja la via Maestri, travessant uns sostres que encara accentuen l'aspecte hostil de la paret, però nosaltres caminem cap a la dreta fins al peu del gran diedre de la via. Però abans d'arribar a la reunió cal pujar una curta xemeneia que sembla més dura del que acaba sent (la de l'esquerra de les tres que hi ha, a sobre).

A partir d'aquí comença el festival de diedres, verticals i magnífics. Poc abans de la reunió, un tram més desplomat ens atura sense saber com enfocar-lo, i acabem arribant a sobre una mica com podem.

Com a tota la via, les assegurances són d'algun clau molt antic, situats abans de passos clau. Cada vegada que trobem un clau ja sabem que toca patir....

El sisè és molt llarg, gairebé 60 m, i cal remuntar el diedre fins al final, passant un tram per la placa de la dreta. Aquí la roca continua sent molt sòlida, i l'únic problema és com assegurar-se a la placa. Així que toca tancar els ulls i seguir pujant!

Després ve un llarg de IIIº de veritat, com els nostres. Tot un descans trobar-lo a mitja escalada....

En aquest punt el gran diedre està tallat per una barrera de sostres, que cal anar vorejant per sota en direcció a la dreta (a sobre). Com que per sota també tenim terreny desplomat, el llarg és molt psicològic i cal fer-lo amb les idees clares. Les preses hi són escasses, i les possibilitats d'assegurar-se bé, també.

Després de tornar cap a l'esquerra, fins trobar la línia del diedre principal altra cop, cal pujar per l'anomenada "strozzatura difficile", a sota.

Aquest desè llarg és el que més ens va sorprendre, perquè la ressenya marcava un tram senzill de IIIº després de la fissura, i ens vam trobar amb una barrera de sostres que calia escalar directament (sort de les macro preses...) i una xemeneia dura i estreta (a sobre), on ens vam haver de treure la motxilla.

El que nosaltres imaginàvem un diedre senzill de seguir, es va convertir en un jeroglífic constant. Aquí portar una bona ressenya és clau, i costen de trobar.

A partir d'aquest punt el diedre es torna molt desplomat i la via tira per les plaques de la dreta, seguint més o menys els llocs més febles de la paret, però sempre molt vertical. Són uns 80 m. amb dues reunions intermitges, així que es pot escollir com fer-ho. Nosaltres vam fer la primera tirada llarga i la segona curta.

Aquesta primera també va ser molt intensa, sempre sense tenir clar si anàvem bé i amb una certa por a equivocar-nos..., però al final ho vam encertar i vam acabar a la segona reunió de la placa.

Llavors ja només quedava acabar d'arribar fins una bauma situada a la barrera de sostres superior, amb un llarg curt. Però just abans hi trobem el pas clau de la via: un sostre compacte i aeri on cal tibar de valent sense mirar gaire al clau rovellat que assegura el pas un tros avall....

Després, un flanqueig horitzontal per sota els grans sostres (a sota) ens porta fins a l'Spallone, on hi ha la cornisa que volta la muntanya.

La via ja l'hem enllestida, però ens queden 4 llargs senzills per la via normal per arribar al cim, però veient l'hora que és i l'estona que tenim de baixada, no ens volem arriscar a que se'ns faci fosc o, pitjor encara, quedar-nos sense sopar al refugi, així que busquem el camí de baixada.

Busquem els rapels de baixada a l'extrem de la cornisa (stradone provinciale), són dos rapels de 40 m fins una cornisa, un altre de 40 i un darrer de 20 m fins a la neu. Aquí seguim la ferrada de le Bochettre Alte fins al seu final, i baixem cap al refugi.

Arribem justos perquè ens donin sopar, i podem celebrar l'escalada amb una bona ampolla de vi!

Piz Badile, Spigolo Nord

2011-08-10T10:11:00.118+02:00

L'objectiu principal d'aquesta setmana passada entre les vall di Melo i Bregaglia, era el piz Badile. Inicialment volíem anar a la paret nord-est i provar la llegendària Cassin, però abans d'anar-hi ja vam veure que, tal i com pintava el temps, més valia que busquéssim altres objectius més assequibles.

Ràpidament vam començar a pensar en el seu vessant sud, on hi ha vies molt interessants tant al Badile com als cims veïns. També era una vall que no coneixíem, motiu més que sobrat per anar-la a veure.

Vam pujar al refugi Gianetti (a sobre, amb el Badile al fons) des de Bagni del Masino. En 3h 30' puges sense problemes els 1.400 m de desnivell que hi ha. Tot i que pujant ens van tornar a entrar els dubtes, veient la neu que hi havia a la muntanya ens sentíem optimistes. A més, al refugi ens van tractar de meravella i vam sopar molt bé, el que va contribuir pujar la moral.

El problema va venir l'endemà al matí, que ens vam despertar entremig d'un torb espantós, i amb les muntanyes ben nevades. Amb la previsió de que la cosa no afluixaria en 3 o 4 dies, vam esperar que el vent afluixés una mica per tornar cap avall, on ens vam dedicar a fer escalades d'una altra classe.

En teoria, el temps millorava el cap de setmana següent, així que van entrar a la vall Bregaglia, al vessant nord. Allà, després de conèixer l'Albigna, vam pujar al refugi Sasc Furà, situat el peu del vessant nord del piz Badile.

Ja sabíem que la paret estava molt difícil i perillosa per la neu i l'aigua, així que el nostre objectiu va ser l'spigolo nord. L'aspecte de la muntanya poc abans de l'aparcament encara feia basarda (a sobre), però vam pujar-hi confiats en la millora del temps. En aquest cas només cal una hora i mitja per assolir el refugi des del cotxe.

Abans d'arribar al refugi ja va començar a ploure, i ho va fer de forma ininterrompuda fins les 3 del matí. A 2/4 de 5 sortíem cap a la paret amb molts dubtes, l'aire era fred i, quan es va fer clar, es va confirmar el què pensàvem: havia estat nevant i a partir dels 3.000 m tot era blanc.

Només pujàvem nosaltres i una altra cordada formada per un guia suís i el seu client, que veient el panorama, van decidir girar cua.

Nosaltres vam continuar, sols a la muntanya però decidits a pujar-hi si el temps no empitjorava. En realitat les condicions eren força dolentes, amb la roca completament molla els líquens estaven empapats d'aigua i els hi costava d'eixugar-se.

Aquí vam enterrar la nostra intenció de pujar en ensamble per anar enllaçant tirades de corda. Tot i la perillositat d'alguns passos, mica a mica anàvem guanyant alçada.

Alçada i espectacularitat! Quin ambient que té l'esperó, envoltat de les grans parets del Badile, el Cengalo i el Turbinasca, entre altres. Imagino que poder-hi estar dins deu ser una sensació encara més corprenedora!

La dificultat de la via no és molt elevada, quan podíem recórrer algun tram de roca seca gaudíem a fons d'una sensacional escalada poc complicada, però en un entorn que et fa sentir força petit.... El problema és que no va passar gaire sovint!

Perquè la roca, a més, és molt bona. I les reunions estan equipades per baixar rapelant, el que ens donava una certa tranquil·litat mentre escalàvem.

Tot i que en el fons teníem alguna petita esperança de fer cim, de que el sol escalfés la roca i fongués la neu, en realitat era molt petita. I arribats cap a la cota tres mil, la realitat ens va tornar a fer tocar de peus a terra: la roca estava recoberta de neu i gel. I just en un lloc on la via passa pel costat oest de l'esperó.

Vam continuar un altre llarg de corda, però amb poques esperances i, arribats a la reunió següent, les condicions ens van fer tirar avall. Una mica a contracor perquè ens faltaven un parell de llargs de corda per arribar al final de les dificultats, però sabent que tampoc ens la volíem jugar en excés.

Una foto ràpida de record, i cap avall, iniciant la sèrie de ràpels que ens van retornar al peu de l'esperó amb només dues enganxades de corda. I això que el risc és realment gran!!

Entremig, els núvols que es tancaven i s'obrien, sentint algun tro pel vessant italià, amb la boira que ens envoltava de tant en tant, ullades de sol.....

I vam tornar cap al refugi amb moltes imatges gravades de la majestuositat d'aquestes parets, però sobretot amb una que no ens podem treure del cap: la de l'esperó nord del Cengalo (a sota). Qui sap si mai ens hi atrevirem!

Massís de l'Albigna (Engadina), via Leni a l'Spazzacaldera

2011-08-07T22:04:00.001+02:00

A la vall situada immediatament a l'est dels massissos del Badile i el Cengalo, hi trobem un massís més modest que desconeixia absolutament: l'Albigna.

El teníem a la llista en cas de temps dubtós i no vam voler marxar sense fer-li una visita. La veritat és que em va agradar molt. D'accés còmode gràcies a un telefèric que et deixa a la base de l'embassament (18 FS, A/T), tota la vall és un munt de possibilitats. En el seu extrem hi trobem el pizzo del Ferro, que dóna a Val di Mello pel vessant sud.

A 40 minuts del telefèric hi tenim el refugi de l'Albigna, i al seu damunt, la punta de l'Albigna és l'objectiu més interessant amb vies d'escalada de més 10 llargs que semblen molt bones.

Nosaltres només disposàvem d'un matí, així que vam anar per feina i ens vam dirigir a la paret més propera: el cim de l'Spazzacaldera, a només 10-15 minuts del telefèric. I d'allà vam triar una de les vies clàssiques: la Leni.

Es tracta d'una via curta però molt completa, que combina les plaques amb les fissures, tot esculpit en un granit sòlid, que recorda una mica el del massís del Mont Blanc. La Leni és una via que té les reunions equipades i algun parabolt a les plaques, a nosaltres ens van anar molt bé els link cams i els aliens per millorar la protecció.

Just començar et sorprèn la roca, més difícil del que aparenta a simple vista, tot i que mica a mica t'hi vas adaptant. El primer llarg és de placa compacte i difícil de llegir, el segon continua per la placa, fins que acaba resseguint una fissura i superant un sostre que no saps massa com enfocar, on cal anar molt a l'esquerra a trobar una bona fissura per pujar a la reunió.

El tercer llarg combina un flanqueig per la placa, amb un fissura de dits força fina. L'arribada a la reunió és un pas curt però explosiu (a sobre), que marca un canvi de tendència de la via a partir d'aquí.

Tota la via és molt estètica, però segurament el quart llarg és el que s'emporta el premi gros. De la reunió flanqueges a la dreta per anar a caçar una bona fissura vertical, que a mesura que vas pujant, es transforma en un gran arc que cal seguir fins a la reunió.

Al principi les preses són força franques, però més amunt ja no ho són tant i tens alguns passos ben divertits per aconseguir equilibrar-te entre la placa i el sostre!

El darrer llarg ja és ben vertical i comença amb uns passos durs i una xemeneia que més val agafar per l'exterior. Després la dificultat va decreixent fins el cim.

La baixada no és massa complexa, un rappel, un tram de camí i un altre rappel et deixen molt a prop del peu de via.

Aquest només ha estat un tast de l'Albigna, el proper cop ja tenim clars altres objectius molt més ambiciosos. Si el temps acompanya, clar!!

Val di Mello: Schenun, Trapezio d'Argento i Piedi dell'Elefante

2011-08-04T10:26:00.001+02:00

Amb la pluja i la neu instal·lades a les alçades, ens quedem algun dia per baix, a la Val di Mello, on fem diverses coses curtes.

L'Schenun és un clàssic que ja vam tastar l'any passat, i amb el Guti vam anar a les vies de més a la dreta, tot passant per la carretera de Bagni di Massino. El lloc és realment còmode i amb una aproximació nul·la des de la carretera, que permet de tastar l'adherència del granit mèl·lic i començar a veure de què va la cosa.

Perquè el Jordi pogués conèixer una mica com és l'interior de la vall i la filosofia de l'escalada de la zona, vam repetir una de les de l'any passat: la combinació Stomaco peloso i Alba del nirvana al Trapezio d'Argento. Alternant les tirades de manera que no em toquessin les mateixes, vaig poder gaudir escalant de segon el dur primer llarg, que continua sense cap assegurança en els primers 20 metres!

Després encara vam tenir temps d'anar a descobrir una petita joia: el Piedi dell'Elefante, (a sota, la resenya) situat a l'altra costat del riu del Sasso Remeno. Vam fer una via molt bona de quatre llargs que et porta fins al cim, i vam tastar alguna de les vies d'esportiva, on nosaltres no ens aixecàvem de terra.

Els dos llargs centrals són genials, tot i que et porten força al límit dels nervis, el grau apreta i les assegurances allunyen. I tot i que això és la tònica de la zona, no sé perquè, però no ens hi vam acabar d'acostumar....

Val di Mello: Liss del Pesgunfi, via Scoubidou

2011-08-02T12:47:00.002+02:00

Tornant de Picos, vaig marxar amb el Guti cap als massissos alpins de l'est del llac de Como, entremig de molts dubtes per la mala previsió de temps que hi havia. Males previsions que, una vegada situats a la zona, vam veure que es complia....

La primera idea va ser anar a fer alguna via d'escalada al massís veí de la Grigna, prop de Lecco, on es va iniciar a l'escalada el gran Riccardo Cassin, però al final vam acabar a Val di Melo, que ja coneixia de l'any passat.

A l'entrada de la vall hi trobem una mena de roca Narieda granítica anomenada Liss del Pesgunfi, que ens va sorprendre molt favorablement. Teníem damunt nostres 650 metres d'adherència equipats amb parabolts que, a l'estil de la vall, allunyen tant com poden! Nosaltres portàvem alguna cosa de material, que no vam fer servir per a res, i és que en aquestes plaques poca cosa s'hi pot posar!

La ressenya de la guia, que és la que portàvem, ens va confondre a l'inici. Només hi marca dues vies de les 4 o 5 que hi ha. Així que vam entrar per una via que no era, vam flanquejar a l'esquerra a buscar-ne una altra, que tampoc era, fins que finalment vam arribar a la R3 després de fer 5 o 6 llargs que van resultar els més difícils!!

Per això a dalt de tot he deixat la del llibre de piades, molt més aclaridora. El que no diu la ressenya és la llargada de les tirades, gairebé tots d'uns 50 m.

Excepte algun pas en concret, tota la via és d'adherència. Al començament costa una mica, però a mesura que vas pujant vas agafant el ritme i acabes pujant força ràpid.

A més, amb la distància que hi ha entre assegurances tampoc perds massa temps posant i traient cintes....

El cim del Pesgunfi no és massa alt, deu voltar sobre els 1.500 m d'alçada, el que fa que la vegetació de la paret sigui força exhuberant. Però passa una mica com a la roca Narieda, que mentre escales no en tens gens la sensació. Excepte en les dues franges herboses que tallen la paret, força llargues, situades després de les reunions 5 i 10.

Al final, s'arriba fins la carena. Però allà no hi ha cap camí per baixar i cal fer-ho rappelant, el què vol dir fer un total de 16 rappels, 14 de reunió a reunió per desfer els llargs, i 2 més per les dues franges de vegetació, que estan muntats en arbres.

La via ens va agradar molt, i és relativament còmode per poder-se fer un tip d'escalar sense haver d'anar gaire lluny de la vall. Tampoc es poden escalar cada dia 650 m de granit!

Nani a l'esperó sud-est del Naranjo

2011-07-25T10:00:00.062+02:00

Dilluns, el segon dia a la vega de Urriellu, el dia es lleva gris i fred, amb un vent gelat que no afluixarà en tot el dia. Com que l'objectiu principal és inescalable, anem cap a l'esperó sud-est del Naranjo, per on discorre una via que te molt aspecte, la Nani.

Pugem abrigats la canal de la Celada i, al coll, ja veiem el nostre objectiu, l'esperó que baixa directe des de la punta oriental de la muntanya, a la dreta a la foto de sota.

Com que ahir això de fer tants llargs seguits de primer o de segon era una mica avorrit, avui ho farem diferent. D'entrada comença el Mohawk, i anirem fent-ne un parell cadascun, a veure si així serà més distret.

La via comença amb unes fissures-xemeneia que semblen més senzilles del que realment són. A la ressenya del Luichy (a sota) està força millor que a la majoria, ja que vam tirar amunt pensant que era tercer, i no n'hi havia gaire, de tercer...

Això si, no vam fer gaire cas de les reunions del croquis, vam fer els tres primers llargs en dos, i la reunió d'abans del flanqueig al primer nínxol i no al segon....

Quan em va tocar a mi, vaig enllaçar la fissura del quart llarg, amb la placa del cinquè, sense massa complicació. La placa és una meravella, una placa llisa, només amb forats i un espit al mig, que costava al principi després d'anar escalant sempre en fissura.

Però el llarg bo de la via va ser el flanqueig. Una tirada gairebé horitzontal, amb un pati espectacular, i on a mesura que vas marxant va augmentant la dificultat. Hi trobem algun clau, però també hi ha alguna fissura que permet protegir-se. El darrer pas abans de la reunió va bé per provar com vas de nervis...

Després puja un bon diedre, amb la roca millor del què sembla, una altra placa de forats molt bona, on cal saber navegar per arribar bé a la reunió.

Aquí el vent ja feia estona que era insuportable i convertia les reunions en una tortura pel fred, i l'escalada en un joc d'equilibri perquè algun cop de vent no et desequilibrés, així que vam optar per sortir per la Cepeda, que està protegida de l'aire de ponent i passar de l'esperó.

De fet, a la ressenya que portàvem, ho recomana, diuen que l'esperó no te massa bona roca. La qüestió és que amb un llarg flanqueig aeri però senzill, ja tornàvem a estar sota el "rompetobillos".

Aquest cop em va tocar a mi, i amb alguns nervis a l'inici del pas i el link cam vermell a les dents, em va sortir la mar de bé. Igual que el pas del forat, ara que ningú em mirava....

Arribats al refugi, les previsions encara eren pitjors que el dia abans, va ploure tota la nit i, al matí, vam decidir marxar d'allà, després de veure l'estat en que estava la cara oest. Ha quedat pendent per un altre dia, ara que ja sabem on és!

Cepeda a la cara est del Naranjo de Bulnes

2011-07-22T07:32:00.000+02:00

Dissabte passat vaig marxar molt motivat cap al picu Urriellu, o Naranjo de Bulnes, com sempre n'havíem dit. No hi havia estat mai, sempre per una cosa o per una altra, mai havia tingut l'ocasió d'anar a tastar el seu calcari. A més, marxàvem engrescats amb la possibilitat de provar alguna via de la paret oest. Amb el Mohawk i l'Ozzy, companys irrepetibles, encara que a vegades em sentia com el Contador entremig dels germans Schleck!

El viatge és llarg, però volíem sortir del cotxe entre les 4 i 5 de la tarda per ser a sopar al refugi, i ho vam aconseguir.Ni la caminada d'aproximació és tan llarga com diuen, en poc més de 2 hores ja hi érem, ni el sopar valia gaire la pena....

El què si que valia la pena era la imatge de la muntanyota a mig camí (a sobre), o des del refugi. Amb la paret oest que brilla amb llum pròpia.

La nit de dissabte a diumenge va ser força moguda, i plujosa. Al matí tot era moll i emboirat, estàvem convençuts de que seria un dia llarg i avorrit al refugi, però la cosa anava millorant i vam acabar tirant cap amunt a veure si hi havia alguna possibilitat. Estàvem tan fotuts, que amb la directa dels Martínez ens conformàvem....

Però el cel blau per damunt de les boires ens van girar l'ànim, i vam tirar cap a la Cepeda de la cara est, una de les més clàssiques del Picu. Feia fred i les boires anaven i tornaven contínuament, però això també afavoria la tranquil·litat i, encara que costi del creure, vam estar-hi sols un diumenge de juliol...

Els detalls de la via estan per tot arreu, així que me'ls estalvio. Trobareu una bona ressenya al bloc dels Kutres, entre altres.

Vam repartir-nos els llargs per meitats, i a mi em va tocar la primera part. Just començar a pujar, i és començar a gaudir: bona roca i poc equipament, però amb possibilitats d'autoprotecció força grans. La Meravella! Si hi afegim l'altre gran ingredient, és a dir, la navegació per la paret i els dubtes constants, tenim la trinitat ideal per escalar en paret.

Després d'uns llargs de fissura poc complicats, s'arriba a una bona placa de forats, sense que el grau sigui mai massa alt. Això si, cal saber-hi navegar una mica.

Al sisè llarg el Mohawk es posa al davant, i farà els tres darrers. La veritat és que creiem que eren 10 llargs, però amb 8 arribes dalt. Potser el sisè llarg és el és difícil de trobar de la via, llarg flanqueig ascendent a l'esquerra, i fes reunió on vulguis, que no està equipada. Després continues seguint el diedre cap amunt fins arribar a una petita plaça, on fem la setena reunió.

Aquí ens espera el pas més famós de la paret: el "rompetobillos" (trenca turmells, a sota). La veritat és que el pas és un de tants desploms estranys de V+, que costa de saber-lo agafar. També que si caus sortint del pas, piques a terra, però això es veu cada dia a tot arreu. El pas està assegurat amb un espit, però a la fissura hi entra una mica de tot.

El Mohawk l'agafa amb ganes, pasa l'espit, assegura fàcilment la sortida amb un link cam vermell i en un moment és a dalt. Curiosament a mi em va costar entrar al pas, i a l'Ozzy sortir-ne, però ja sabem que és qüestió de com els agafes, aquests pasos.

Després del pas toca el forat que dóna accés a l'amfiteatre sud, i a mi em va costar força més que el pas famós!

El temps seguia inestable, amb les boires que tan aviat tapaven el sol com s'obrien, però amb uns minuts de grimpada érem al cim desitjat.

Després desgrimpada, quatre ràppels i desfer la canal de la Celada fins el refugi, a rumiar quina en fem demà.

La vall d'Ossau, darrera guia de la factoria Luichy

2011-07-14T22:21:00.000+02:00

Acabo de rebre la darrera producció de la factoria Luichy, una guia d'escalada de les valls franceses situades al nord del coll del Portalet.

A més de les escalades al Midi d'Ossau, estrella de la guia, també hi trobem descrites les vies de les zones d'Arremoulit, Larribet i Gourette, com a més inmportants, a part d'altres situades al voltant de Larruns.

La guia s'assembla força a les altres, en format, resulta agradable i a primer cop d'ull es veu molt interessant. He trobat especialment ben feta la part geològica i la descripció dels tipus de roca de cada sector, una tasca difícil donada la gran varietat existent (però potser no ho hauria de dir...).

Fullejant-la, he descobert sectors que no coneixia com les calcàries genials de Gourette (a sobre), he recordat vies que fa temps que tinc a la llista i que ja estan una mica empolsinades, com per exemple Les tribulations de Franska, al pic d'Artouste (a sota) i he recordat alguna escalada antiga com la del diedre est de la Pene Sarriere, encara amb botes, o a la nord del Gran Pic d'Ossau.

I també s'ha destapat la capsa dels somnis...

Que tingueu tots un bon estiu!!

L'esperó del místic a la roca d'Esparraguera

2011-07-12T00:03:00.001+02:00

Dimecres passat, quedem amb la Lu per fer-ne alguna de tarda a Montserrat, i anem decidits a provar la Queralt-Ona, damunt del Monestir. A Monistrol, ens trobem amb el Mingo i el Jaume, que marxen cap a sota Sant Jeroni.

Dalt del Monestir ens tornem a trobar a l'aparcament, quan competim a veure qui aparca més amunt! Ens separem, tirem cap a peu de via, i allà ens trobem al Joan Asin i al Toni que ens han avançat. És una mena de trobada blogger espontània... Que sembla que són les que funcionen millor!

Sabíem que la via encara estava una mica tendre, i veient baixar pedres, ens desplacem al costat, a l'esperó del Místic, que ja coneixia però que gairebé no recordava. A sobre he posat la ressenya del Luichy que aquell dia no duiem, però com diu la cançó, al final ens en sortim!

I just començar, em van venir a la memòria els bons passos i la seva bona roca. Sobretot el primer pas dur, on cal apretar a la fissura de la dreta per enganxar una bona presa que permet de seguir sense problemes. Després la dificultat afluixa i ben aviat estàs a la reunió.

El segon llarg és d'aquells que no tenen res a veure si els fas de primer o de segon. Bé, la majoria són així, però aquest especialment. L'altra vegada a mi em va tocar de segon, i el vaig gaudir com un ximplet, però de primer la cosa canvia, sobretot perquè t'adones de com allunyen els parabolts... Tot i això, un llarg per enmarcar!

Després ve el tercer, amb un inici dur i la resta anar fent. Això si, la roca sempre molt bona.

El darrer començar interessant, amb un flanqueig divertit de dreta a esquerra, i continuar recte cap amunt. Te algun passet, però la veritat és que, després d'haver fet el segon llarg de primer, la resta ja ve de baixada....

Mentre mirem a unes cordades fent la veïna Directa Americana, rapelem cap avall. Dos rappels de 50/60 m ens deixen al peu de via, des d'on fem via cap a la cervesa que ens espera.

La Muga, un cim mig oblidat de la Cerdanya

2011-07-07T23:40:00.001+02:00

Dissabte passat, mentre prop de 400 atletes anaven escurçant la distància que separa Núria de Queralt, acompanyat de quatre bones amigues vam anar a la Muga. Una de les muntanyes del nord de la Cerdanya menys conegudes, situada davant mateix dels Pessons.

Sortint de can Jan de la Llosa, són uns 1.400 m de desnivell. Nosaltres els vam fer seguint les marques del sender número 26 de la Cerdanya, fins a sota mateix del cim.

D'entrada cal explicar que, a cal Jan, et fan pagar 2 € per deixar-hi el cotxe. És a casa seva, així que hi tenen el dret. L'altra opció és deixar-lo a Viliella i caminar una mica més.... D'aquí vam seguir la vall de la Llosa fins la cruïlla de camins.

Revolt rera revolt, vas travessant el bosc fins arribar a la carena, on el paisatge s'obre i ja veus el cim al fons.

Arribant a la coma de la Muga ens plantegem per on pujar. Finalment decidim tirar pel dret, buscant el millor camí del vessant. Són uns 500 m de desnivell que cal pujar de cop.

Darrera nostre, la tossa Plana de Lles ens va vigilant (a sobre). Sabem que, en el moment en que sembli que estem a la mateixa alçada, ja faltarà poc per arribar dalt de tot.

El dia es manté extraordinari i, pel fet de tractar-se d'un cim lleugerament separat del la linea principal, la vista és molt bona. Sobretot damunt de la barrera nord dels Pessons, la portella Blanca dÀndorra, la Vallcivera, els cims andorrans i de l'Arieja....

La baixada la fem anant a voltar pels estanys de la Muga, un recorregut més còmode pels nostres ancians genolls.

Arribats al bosc, veiem unes fites que sembla que baixen per un camí diferent i les seguim, tot i que el camí no és massa evident. Finalment ens porten al fons de la vall, fent una bonica volta que ens ha ajudat a conèixer millor aquest racó de la vall de la Llosa. Aquí hi trobareu el track per GPS.

Àrea de servei, entrant pel Camí de l'Alsina, a la Miranda del Pas dels Francesos

2011-07-05T17:15:00.000+02:00

Dijous passat, amb el Jaume, vam tornar a la zona del Monestir. Una aproximació còmode, vies a l'ombra i molt bona roca, són ingredients més que suficients per tornar a la zona.

A sobre he deixat les ressenyes de les dues vies, extretes de la web del Luichy. Nosaltres vam entrar pels dos primers llargs del Camí de l'Alsina, una via que ja havia fet, però saltant-me estratègicament el primer llarg.... Així que tan sols vaig repetir el segon llarg.

Sort que al Jaume li agrada començar, perquè vaig trobar molt dur el començament del Camí. Sobretot en fred. De fet, fins i tot a ell li va costar, el què dóna una idea de que no el regalen. Preses petites, roca patinosa, passos poc evidents.... Cal estar en molt bona forma per fer-los bé i d'una tacada!

El segon, tot i que encara n'està més, de patinós, i que et jugues picar a terra en cas de patinada és tota una altra cosa. Després d'un parell de passos que costen d'agafar i d'alguns dubtes, la cosa es tomba i es deixa anar fent fins al bosc.

Allà vaig continuar pel camí, cap a la dreta, per fer reunió en una alsina al peu del tercer llarg, i primer de l'Àrea de servei.

L'Àrea de servei és una via peculiar, perquè el primer i el darrer llarg no tenen res a veure amb els dos del mig. La via comença amb una tirada molt curta i sense cap complicació (a sobre) que et porta fins al peu de les dificultats.

El llarg següent, en canvi, és llarg i difícil. Els primers passos són bastant desplomats, amb una roca increïble i presa petita, on vaig pujar en A0. La veritat és que aquest primer tram em va superar per tot arreu. Després la via es torna més humana, continua difícil, però es deixa fer, i la roca segueix sent molt bona.

Un llarg que em va recordar el darrer del Camí de l'Alsina, però bastant més dur.

El Jaume, en canvi, va pujar sense problemes. Bé, amb alguns problemes, però va treure el tram en lliure. Després ja només va haver de gaudir de la resta del llarg. A dalt ja se'l veu que te cara de felicitat!

El cinquè llarg tornar a ser entretingut, tot i que a mi em va agradar molt. Hi ha un parell de passos difícils en una petita bauma on cal flanquejar cap a la dreta, però la resta és d'anar pujant.

Després d'un darrer llarg de tràmit, al final, més de V- que de IV+, ja només quedava gaudir de la llum del capvespre, mentre observàvem a un parell de cordades que, a aquesta hora tardana, encara estaven al segon llarg de la Gómez de la Prenyada.

Instint bàsic, a la primera agulla de Comalestorres

2011-06-27T19:58:00.000+02:00

Les anomenades quatre agulles de Comalestorres (a sobre), no deixen de ser una mateixa paret dividida en quatre parts, més grans i més altes com més cap a la dreta. Així que després de baixar del Pistatxo assassí, busquem una via per completar la jornada però que no ens espatlli les bones sensacions que ens ha deixat la via.

L'escollida és la situada més a l'esquerra de la primera agulla, la Instint bàsic, una via de tres llargs de placa, gairebé equipada, i que la ressenya marca com V+, 6a i V+, d'uns 50 metres cadascuna.

Seguim la base de la paret i ben aviat ens trobem al peu de via, situat just al peu d'un petit esperó. El parabolt que hi ha just al canto del sostre (a sobre) ens ha ajudat a veure'n el recorregut.

El llarg no és complicat en excés, però té un pas just abans de la reunió on ho passem malament tots dos. Un desplom amb pocs peus i amb les mans en adherència que no trobes la manera de superar. És, clarament, el pas més difícil de la via!

El segon llarg és al millor, aquí la dificultat és sostinguda i no hi ha cap pas que piqui per damunt dels altres. Després d'un primer sostre de bon passar, una placa magnífica de continuïtat (a sota) et va portant, amb paciència i calma, fins a la reunió.

El tercer és el menys complicat dels tres, i el menys equipat. Però a la primera part segueix unes fissures evidents que permeten d'assegurar-se molt bé.

Per baixar, fem un parell de rappels que ens deixen a la primera reunió, des d'on ja baixes caminant a buscar la tartera i el camí de tornada a la presa.

Una bona via per complementar el Pistatxo que, tot i que val la pena per ella sola, la veritat és que se'ns havia fet una mica curta i en volíem més!

El pistatxo assassí, a la quarta agulla de Comalestorres

2011-06-25T19:12:00.001+02:00

L'endemà, diumenge 19, vam pujar fins al peu de les agulles de Comalestorres. L'objectiu, la pistatxo assassí (a sota, descripció del Luichy), una de les més conegudes de la zona.

De fet, aquí ni el Guti ni jo no hi havíem escalat mai, per tant, vam poder anar a la més clàssica. I després de desenterrar el material, vam acabar d'arribar a peu de via, fàcil de reconèixer per la placa compacta del primer llarg.

Avui li toca començar al Jordi. I veient el mirall que ens espera i les poques assegurances que hi ha, no em sap gens de greu!

Tira amunt, veig que li costa, però mica a mica se'n va sortint. Aprofita la fissura fins que s'acaba, i per la dreta, s'arrepenja en petiteses fútils que el permeten de progressar amb feines i treballs. Però excepte quan intenta millorar la protecció i no se'n surt, la resta del llarg el fa tranquil i molt bé.

Quan em toca a mi entenc de la dificultat i fama de la placa: quina agonia! Porto els gats de fer poca dificultat i això em costa un disgust en forma de patinada just començar. Però també li acabo agafant l'aire a l'adherència i arribo a dalt.

El segon, és curt i senzill, però té un parell de passos on tampoc vas grimpant.... Si ho haguèssim sabut, l'hauríem enganxat amb el primer, però ignoràvem que es pogués fer! A la guia parla de 45 + 20 m.

Comencem el tercer, i aquí comença una mica l'esperit de la via, res de plaques compactes: fissures verticals desequipades! Puja primer per la fissura de l'esquerra i, sota un sostre, cal saltar-lo cap a la dreta i continuar per la fissura següent. Una meravella amb només dos parabolts per tot el llarg.

El quart em toca a mi, després de xapar el primer parabolt, m'entren tots els dubtes de per on continua la via. Fins que veig que fa un moviment semblant, fissura de l'esquerra, salt cap a la dreta i anar tirant recte cap amunt.

Un altre llarg boníssim, també amb només dos bolts (a sota, arribant a la reunió).

El cinquè és una mica més del mateix, però més fàcil. Destaca el tram del diedre que vaig trobar genial.

En tots aquests llargs, els tascons no cal ni que els porteu. En canvi, els link cams, els vam fer servir molt per dues raons: perquè a vegades convé posar alguna protecció sense perdre massa temps pensant quina hi anirà millor, i també perquè moltes d'aquestes fissures són arrodonides i s'obren lleugerament cap enfora, i allà treballen millor que els friends clàssics.

Nosaltres portàvem una mica de tot, dels aliens fins al camalot del 3. I, a part dels tascons, el que vam fer servir menys van ser els camalots del 2 i el 3. Però les poques vegades que els vam posar, ens van donar una tranquil·litat.....

El sisè, és un llarg irregular i perdedor. Comença molt fàcil, però a dalt es complica i costa de saber cap a on tirar.Al final vaig veure un parabolt que assenyala el camí cap a la reunió, on s'hi arriba amb un pas realment atlètic!

El setè i darrer, que la guia torna a marcar com 6a, també ens va agradar molt. De fet, el pas de 6a és un desplom lateral una mica més gra que els que feiem més avall (a sobre).

Finalment, un magnífic diedre ens deixa a la cresta. Fem un rappel de gairebé 60 metres fins una cornisa, i ben aviat som a les tarteres del peu de la paret, pensant quina altra farem per aprofitar la jornada. Tot i que per ella mateixa, ja val la pena d'anar-hi!

Aquapark, a Cavallers

2011-06-22T20:27:00.002+02:00

Aquest dissabte vam sortir amb el Guti, a fer una mica de granit tot preparant-ne alguna de més sonada. De fet, la nostra primera intenció era anar al vessant nord del Pirineu, però el mal temps que hi va fer tot el dissabte ens va desplaçar cap al vessant sud del túnel de Vielha.

Entre una cosa i una altra se'ns va fer una mica tard, així que vam tirar cap a la paret de l'Enanito duro, que estava més seca que altres que es veien impracticables. Com que ell ja coneixeia la major de vies de la paret, vam anar a l'Aquapark, recomanada pel mateix Luichy que estava per allà (a sobre, ressenya seva).

Tot i que la via passa per la vora d'un torrent, la roca estava eixuta. Es tracta d'una via amb dues parts ben diferenciades: els primers quatre llargs són de molt bon fer (a sota, placa de sortida del primer llarg), i després en venen dos de molt bons i força més difícils. Vam tenir una mica la sensació de fer una aproximació de quatre tirades per arribar a la via...

El segon llarg és únicament per travessar el torrent i pujar fins el peu d'una altra placa. Els tercer i el quart, són semblants al primer (a sota, el tercer).

Això si, a tota la via la roca és extraordinària!

El cinquè em va tocar a mi, i em va semblar el millor de la via amb diferència. Un conjunt de plaques d'adherència força difícils, amb els parabolts que allunyaven una mica... A la foto de sobre, veiem l'inici del llarg.

El sisè, marcat de 6b, comença d'una manera ben estranya. Cal pujar a buscar una fissura horitzontal on no acabes de saber com passar, si estirat dins de la fissura o per la placa. Nosaltres vam fer-ho diferent l'un de l'altre, però de forma mixta....

Després, i fins la reunió, segueix una placa similar a la del llarg anterior (a sobre).

Uns darrers metres fàcils (a sobre) ens deixen a dalt, davant de les parets i agulles de Comalestorres (a sota, agulla Jordi Pujol i punta Ferrussola). Per baixar només cal flanquejar cap a l'esquerra, sense perdre ni guanyar gaire alçada, per trobar les fites del camí que baixa de Comalestorres cap a la presa.

Com que l'endemà havíem de tornar-hi a pujar, vam deixar el material i les cordes en un forat de la tartera per no haver-lo de carretejar. Però això ja serà una altra història.

Una tarda a la Plantació, el Rave i la Campana.

2011-06-20T15:19:00.000+02:00

Dimecres passat vam tornar a Montserrat, però com que vam trobar un dia de calor prou intensa, vam anar a buscar racons airejats i a l'ombra. Dalt de tot de la Plantació, dues agulles de la vora del camí feia temps que em cridaven l'atenció: la Campana i el Rave.

Sobretot aquest darrer, amb una important discontinuïtat al mig que sembla que qualsevol dia s'hagi de despendre. I abans que caigui, ens hi vam enfilar amb el Toni aprofitant que l'Indi hi té una bona via que va sempre per la cara oest (a sobre, ressenya de la Tambors de guerra, que puja per la vora esquerra de la foto).

Amb una aproximació còmode des del funicular de Sant Joan, la via es troba al costat oposat del camí, i cal donar tota la volta a l'agulla per arribar-hi.

El primer llarg és curt i la dificultat no apreta massa, però cal anar alerta perquè la roca no és massa bona i el primer parabolt està molt amunt. Aquí, el Toni se la va jugar una mica!

El segon llarg comença amb un bombo molt pronunciat, però el més destacable és la sortida en lliure, amb grans preses i una roca de primera, però on cal tenir les idees clares....

Si mai hi aneu, no feu com jo, i a la fissura de més amunt tireu a la dreta! Jo vaig seguir recte, amb molt bona roca, però vaig arribar al cim patint perquè no havia pogut assegurar-me en els darrers 20 metres....

Dalt, la llum del ponent anava allargant l'ombra del Rave damunt l'alzinar, mentre el Toni acabava d'arribar al cim (a sota). Un rappel de 30 metres, amb una instal·lació de museu, ens deixa al peu de la Campana.

Aquí dubtem perquè la normal es veu molt interessant, però al final fem un monogràfic Indi amb la interessant "Un tuareg a la gran ciutat".

Aquesta via em va agradar més que l'altra, la roca és sempre molt bona, i els passos durs es fan bé en lliure. Almenys alguns, perquè curiosament el 6a+ del primer llarg no em va costar i el 6a del segon el vaig fer en A0....

El Toni aquí també es va treballar el primer llarg, que arriba fins a l'extrem dret de la gran balma.

I el segon és una mica com l'anterior segon llarg, un fort desplom per fer en A0, amb una sortida en lliure de decisió envoltat de grans i sòlides patates de roca. Però aquí vaig seguir l'itinerari i la lògica sense problemes...

Aquí el problema va ser retornar al camí, per un espai ple d'aritjols que ens van deixar algun record a la pell... Aquest dia vam sopar tard, però també vam recordar que a partir de les 9 del vespre, ja no pagues aparcament a Montserrat!