27 de maig 2016

Alfa-Centaure-Platinum, a la cinglera d'Esplovins

Dos dies després de la Postres, torno a l'Alt Urgell. Aquesta vegada a la cinglera d'Esplovins amb el José Manuel a fer una de les poques que em queden de la paret, la combinació de la part inferior de l'alfa-Centaure, i la superior de la Platinum. Anem amb la ressenya de la Laura (a sobre), que no ens va gens malament!

Des de la carretera pugem en mitja hora fins a la base de la paret, passem la base de la UES i de l'Eder, i finalment una fita ens assenyala l'inici.

El primer llarg costa d'entendre, i el fet que estigui totalment desequipat no hi ajuda gaire. Fins després de flanquejar i veure els dos claus de la reunió no ho vaig acabar de tenir clar. Tota la via és d'aquest estil, cal tenir ull i perdre's alguna vegada, per acabar trobant el bon camí.
El segon llarg comença amb un flanqueig a la dreta i puja per un diedre que, tot i que la ressenya parla de diedre pitonat, te dos o tres claus... El tram més difícil és quan s'acaba el diedre, trencat i dificilment protegible.

Després d'un tercer llarg vertical i similar al segon, arriba el quart i el seu desplom inicial. Després el tema se suavitza tot i algun tram de roca dubtosa.
El cinquè a mi em va agradar molt, roca bona, una bavaresa genial, i una travessa descendent i aèria per arribar a la reunió.

El sisè, més vertical (a sota), tampoc està gens malament. No féu cas de la ressenya, no és especialment més difícil que els anteriors, i la roca és bona!!

En canvi el setè i el vuitè, bruts i desagradables, no ens van agradar gens. Amb aquests llargs arribem al bosquet intermedi, més llarg i més del què imaginàvem. 
L'inici del segon tram és evident: es troba al final del camí del bosquet. Tot i això, una fletxa picada ens ajuda a estar-ne segurs. Ara li toca al Manyo, que enllaça els dos llargs de la ressenya, el 9 i el 10, en una tirada llarga i agradable.

Com que no vull que em toqui el flanqueig fàcil, també ho imito en una altra llarguíssima tirada, que també va fer la Laura, on penalitza massa el fregament de les cordes. Però a part d'això, l'he gaudit amb força.
Ara serà al company a qui li tocarà fer el flanqueig que ens porta fins als 3 darrers llargs. 

El 12è és curt i divertit. Això si, aquí dalt la verticalitat és constant i mirar avall és tenir una bona visió de l'embassament!
Potser dels tres el del mig és el que té els passos més complicats, però sempre seguint la tònica de la via. De tant en tant trobem algun clau que ens diu que no anem malament.
El darrer llarg ens deixa dalt de tot després d'un primer pas força cabró que costa d'encarar, un darrer tram vertical amb molt bona presa!!

Contents i feliços, ja només ens queda anar a buscar la llarga però agradable baixada pel camí de la ferrada!

16 de maig 2016

Retorn a la Postres de músic, roca Narieda

Al març va fer 10 anys que hi vam anar amb el Pep, era el primer cop a la roca Narieda i ens va impressionar el lloc i les possibilitats que tenia. Aquest diumenge, amb l'Albert, hi he tornat deprés d'haver-hi  pujat per un munt de vies. I ja amb la ressenya dels Escalatroncs (a sobre), que llavors encara no hi era...

Mentrestant la roca no ha canviat gaire, únicament trobem els camins de pujada i baixada molt més fressats, però la roca continua igual de dreta, i les asegurances no han crescut ni s'han multiplicat! 
Els dos primers llargs ens han sobtat, igual que fa 10 anys. Verticals i atlètics, no tenen res a veure amb la resta de la via. Bé, un tram si, el darrer del segon llarg. Una placa on tothom es queda parat al darrer parabolt sense saber massa què fer...

Després ja és un continuu de plaques i més plaques, amb algun petit tram més brut per travessar alguns arbres, però sempre amb una roca de primera.
Les assegurances allunyen bastant, tot i que en general es pot equipar prou bé. Excepte en un punt, en un punt força cabró del desè llarg, on la paret es redreça i desapareixen les preses..., t'hi jugues un bon castanyot!!
Els dos llargs finals ja són una altra cosa i amb una dificultat més calmada. 
A dalt estem esgotats, sobretot per la intensa calor i l'estona que fa que no podem beure. Hem calculat malament l'aigua, avui, i se'ns nota una mica a la foto del cim!

Una bona via, m'ha tornat a agradar molt després de tots aquests anys. Potser algun dia encara hi tornaré!!

10 de maig 2016

Retorn a la Llop solitari, retorn al Cingle de la To

Al Cingle de la To s'hi ha d'anar encara que sigui de tant en tant. Aquest cop l'excusa ha estat la Maria, que encara no hi havia escalat mai, així que hem anat a la Llop solitari, una de les vies bones de la paret.

El lloc: idíl·lic, com sempre. La tranquil·litat: assegurada. El dia bo i la companyia dificilment millorable. Res podia anar malament.
Al començament els petits dubtes habituals quan fa temps que no escales en aquest lloc tan peculiar, sobretot a la part de dalt on hi convindria una neteja que algun dia faré.

Per la resta tot en ordre: escalada d'autoprotecció que garanteix les bones vibracions i una tensió que et fa escalar sempre millor! Sobretot als petits trams de roca dubtosa...
Però, de fet, el primer llarg només és el peatge que cal passar per gaudir dels dos darrers. Roca extraordinària i pocs parabolts,però un munt d'esquerdes i forats on assegurar-se. D'aquesta manera cadascú pot triar el camí que prefereix...
El darrer llarg és curt, però també molt bo. Molt bo i molt aeri, que la via té verticalitat!

També és un llarg una mica trist, perquè s'acaba la via...
Sort que el cim també és una meravella, amb el sol amagant-se cap al Pedraforca i una bona vista de les parets de Malanyeu des de les alçades.

I la Maria contenta, li ha agradat la via i el lloc!

3 de maig 2016

El grau de l'Ós

Al vessant nord del Moixeró, prop de la boca nord del túnel del Cadí, hi trobem el torrent del Grau de l’Ós, sec gairebé tot l’any. El camí del fons del torrent transcorre entremig d’una espessa vegetació rupícola i encaixonat entre altes parets calcàries que en fan una excursió diferent.

Per arribar-hi, deixarem el cotxe a l’Àrea del Túnel del Cadí, prop de la seva boca nord, i seguirem una pista que passa per darrera de les instal·lacions del peatge i control del Túnel.

Entrem el torrent i l'anem seguint, ben aviat entrarem a l'engorjat.
Anem sempre pel fons del torrent, sense camí, en un recorregut que no és apte per a tothom ja que hi ha alguns passos de grimpada senzilla, i cal superar un gran bloc equipat amb una escala i una cadena. El major perill del torrent són les relliscades, per això és recomanable fer-lo de pujada.
Arribats al bloc amb l'escala i la cadena, veurem que és incòmode de passar i que la roca patina una barbaritat. 

No sabem si el nom del torrent hi té res a veure, però l’orella d’ós és omnipresent i entapissa les parets de l’engorjat. Es tracta d’una petita planta que és un fòssil vivent de la vegetació tropical que teníem al Pirineu fa més de 20 milions d’anys.

Passat el bloc continuem per l'engorjat que, mica a mica, es va començant a obrir. 
De cop, arribem a una pista que seguim fins trobar les marques dels Cavalls del Vent, que seguim a la dreta fins al refugi del Serrat de les Esposes. 

Aquí comencem la tornada baixant cap a les cases enrunades de Canals, seguint una pista herbosa que mica a mica es va convertint en camí i que ens retorna al torrent inicial.
Una agradable caminada ben original, que val realment la pena. Al mapa de sota i al Wikiloc hi trobareu més informació.