19 de gen. 2016

Stoc de coc i via dels Senzills, a Malanyeu

Aquest dissabte feia fred i bufava un vent força gèlid. almenys pel què estem acostumats aquest hivern. Així que era un bon dia per portar al José Manuel a Malanyeu, on encara no hi havia escalat mai. I com a bon amfitrió vam anar a dues de les bones vies de la paret.

Vam començar per la Stoc de coc i continuar per la dels Senzills. És una bona combinació perquè la primera es baixa fàcilment amb un parell de rappels molt nets (de la R2 al terra arriba molt just, però diuen que els justos van al cel!), i de la dels Senzills el retorn per la cresta i el camí és prou còmode.

Així que esperem que toqui el sol a la paret, i comencem per la Stoc de coc.
Deixo el magnífic segon llarg perquè el gaudeixi ell, no és fàcil trobar llargs d'aquestes característiques i amb aquest grau, tan llargs i mantinguts! I sembla que l'hi va agradar.
La sortida la fem per les Monges mascles, tot i que ell es mirava amb ulls depredadors la sortida original de 6b... Però així queda una via molt més homogènia!!

Fem els dos rappels i ens acostem al peu de la dels Senzills, amb un primer llarg dividit en dues parts, una primera prou senzilla, i una segona on els forats es fan petits i el grau apreta una mica més!
El segon comença amb la travessa del sostre, i després ja només cal anar pujant de forat a forat. 

Després del tercer llarg, una fantasia que no depassa el IVº tot i la verticalitat, em toca el darrer de la via, per mi el més bonic. en aquest la roca s'assembla més a la de la cara sud del Pedraforca que no a la de Malanyeu, compacta, adherent i sense forats. Una combinació de passos d'adherència i atlètics que no et deixa indiferent!

Per tancar el dia, ja només ens queda l'agradable passejada per la cresta i el camí de tornada cap a les Escoles, tot preparant la propera sortida!

13 de gen. 2016

Màgic line al Gorro Frigi

Ara feia molt temps que no escalava per Gorros, sobretot pel seu vessant oriental, però vam quedar amb el Moi que el portaria a fer una primera escalada a Montserrat i vaig pensar que seria una bona opció. Segurament el record de la meva primera escalada montserratina per la via Badalona hi devia influir.

Una via que no havia fet era la Màgic line, i la ressenya dels Escalatroncs em va animar a anar-hi. Bona roca, dificultat moderada i assegurances justes, un còctel atractiu.

La via comença al camí, al costat de la via del Carles, just on hi ha una petita bauma gens obligada, ja que es pot voltar fàcilment per l'esquerra. 
Tota la via segueix la tònica de les vies del Gorro, només que en aquesta les assegurances no són molt abundant i moltes vegades costen de veure. Es tracta d'anar escalant recte amunt, i ja les vas trobant. A la ressenya esmentada hi ha tots els detalls dels llargs, que no he volgut repetir.
Al final la cosa va anar força bé, el Moi va pujar bé tot i algun lleu patiment en els passos més durs. Això si, el què va ser dur de veritat és anar a escalar amb el gendre..., sobretot perquè vol dir que m'estic fent gran de veritat!!

I finalment, la sorpresa de la baixada. Ja no hi ha les cadenes i cal fer un parell de rappels, aixó ja no em va agradar tant.

4 de gen. 2016

La travessa dels déus a la Roca del Corb

Per tancat l'any, dijous passat vam anar sota el monestir de Montserrat, en un indret que ningú faria tan proper: la Roca del Corb. El culpable d'arrossegar-m'hi va ser en Mohawk, que ja deu estar acabant les vies montserratines i ara es fixa en racons perduts com aquest...

Tal i com comenten els Escalatroncs a la bona ressenya de dalt, el més difícil de la via és arribar fins a la base. Guants i pantalons llargs, obligatoris!! I les tisores d'esporgar no haurien anat malament.

La tossuderia ens va permetre d'arribar-hi, i després ja tot és molt més còmode, sobretot perquè la via té molt bona roca, i està prou cosida com per poder anar alternant lliure i artificial. Ell no, clar, que la va treure tota en lliure amb pocs problemes...

El primer llarg el vaig fer jo a la meva manera, és a dir en A0 i passos de lliure entremig, sense haver de posar cap peça. 
I el vaig enllaçar amb el segon, també a la meva manera, però aquest si que es fa bé tot en lliure.

El tercer és molt bonic i aeri, i també alterna trams en lliure i en A0, però anant de segon vaig poder forçar bastant més.
El quart és d'un estil similar, tot i que comença amb uns metres de matolls i roca dubtosa. Però després arriba un diedre desplomat força contundent i una placa fina, fina...
Finalment la via acaba amb un bolet final amb un únic pas explosiu, però quin passet!! Sembla que si encara han quedat ganes d'esgarrinxar-se, hi ha una drecera que l'evita.

I des del cim, només queda tornar cap al Monestir, situat tan a prop que costa entendre que aquesta roca estigui tan oblidada.