29 de nov. 2015

Coll de Nargó: Cainejo a la paret del Grau i esportiva al Titolo gran

Diumenge passat, després de la fredorada de dissabte, quedem per sortir amb el Pep cap a l'Alt Urgell. Busquem un lloc assolellat i arrecerat, així que anem a Coll de Nargó i la paret del Grau.

Ens trobem al Tahussà i anem esperant que surti el sol, però un núvol persistent damunt del Port del Compte ens fa la guitza... Al final, hi pugem igualment, tot i que el termòmetre marca 1ºC... Busquem començar per una via senzilla, i anem a la Cainejo (2 llargs de 5b i 5a).

Engego i trobo la roca gelada, però amb alguna pausa vaig pujant, De cop, en un petit desplom, algú ha abandonat un mosquetó. És estrany, penso, en una via de Vº..., fins que provo el pas i no me'n surto fins després de batallar-hi una bona estona. Quin pas més cabró, si això és V anem bé!!

Després la via es relaxa una mica i fins a la reunió si que trobo que pot ser que sigui Vº, però potser ho fa el fred.
Després puja el Pep i reconeix que no només és el fred el què fa que el pas sigui una putada...

El segon llarg és una altra cosa, tot i que un pas inicial que tampoc sembla 5a!!

Amb un únic rappel arribem a baix i decidim fugir del fred que fa. Estem sols a la paret i no deu ser casualitat.
Arribem al cotxe i pensem que potser val la pena de fer una mica d'esportiva al Titolo gran, que tenim aquí a la vora, així que baixem a la cara sud i ens posem a l'esperó Adamelo, una via molt bona!

Després anem a la Bífida i pècora, que ja pica molt més. Descobrim que aquí les vies tenen un grau una mica collat, així que ens donem per satisfets...

24 de nov. 2015

Esportiva a Quès, Cerdanya

Abans del canvi de temperatura aprofitem una tarda amb el Pep per pujar fins a Quès, una petita escola d'escalada en granit, situada al costat de la carretera que puja al coll de Pimorent des de Puigcerdà, just després d'una pedrera situada 3 km al nord de La Tour de Carol.

A la ressenya que he deixat a sobre, hi ha les vies que vam fer, tot i que a dreta i esquerra n'hi podem trobar algunes més. El lloc està orientat a l'oest, així que s'hi estava de conya mentre ens hi va tocar el sol... A la part inferior les vies són d'adherència i, a la superior, molt atlètiques. A sota podem veure el Pep a la de 5a.
Aquí també podem apreciar la diferència que hi ha entre el 5c+ d'adherència (a sobre) i el 6a més atlètic.
Reconec que el lloc ens va agradar molt, tot i el seu interès local. La roca és bona, l'equipament també i l'indret molt acollidor. 

Quan va marxar el sol, però, vam fer el 6a+ de sota i ens vam retirar més que satisfets!

16 de nov. 2015

GAM al Cavall Bernat

Tornem al Cavall Bernat, aquest cop amb l'Albert a fer una de les poques vies pendents que hi tinc: la GAM, una mena de variant difícil de la normal, ben descrita a dalt a la ressenya del Coleccionista de vies. I és que després de la Normal, la Punsola-Reniu, la Puigmal, la Desirée, l'Anglada-Guillamón i la Pérez-Vergés, ja costa trobar-hi reptes nous!
Fem l'aproximació habitual per la canal del Cavall i ens encordem a l'arbre, els primers metres són aeris però molt fàcils i ja els coneixem. Mirem la ressenya, i decidim d'empalmar els dos primers llargs que són molt curts i no trobem cap avantatge en separar-los.

El flanqueig amb el pas sobadet costa una mica, com sempre, i després ja és qüestió d'enganxar-se als espits/claus/parabolts/burins per anar progressant. A mesura que anem avançant, la paret de sota es va tornant més vertical i, el que comencem en A0, acaba en A1, sobretot per arribar a la reunió que, per cert, és molt incòmode.
El llarg del diedre comença incòmode amb un parell de passos d'A0 i una sortida en lliure que costa per la mala qualitat de la roca. Però ben aviat millora i acaba sent un llarg ben bonic i més equipat del què imaginava.

Això si, amb un bon ambient!
Després ja només cal fer la darrera grimpada fins al cim, on ens hi estem una bona gaudint del dia primaveral que fa. Ha estat una bona escalada, curta però molt variada i totalment recomanable!

10 de nov. 2015

Pérez-Vergés al Cavall Bernat

Dissabte, amb el Cinto de Granollers, anem al Cavall a una via clàssica d'aquestes que només es repeteixen de tant en tant: la Pérez-Vergés. Una via que puja directa per la vertical de la gran berruga i la travessa pel bell mig.

Una via que es pot fer en 5 llargs, però que nosaltres farem en 4 com a la ressenya de sota, d'en Joan Jover, així ell podrà encapçalar el primer i el quart, que li fan especial gràcia.
Patim una mica per trobar el peu de via, però finalment veiem el burí rovellat que en marca l'inici. Mirem amunt i veiem el primer spit a gairebé 10 metres de terra..., sort que la roca és bona i el grau aquí no pica massa!

El llarg és una placa compacta per gaudir còmodament fins als metres finals on la paret es va tornant vertical i, al mateix temps (ja és mala sort), les preses es van fent més petites... Costa arribar a la incòmoda reunió!
Els dos llargs següents que faré en un de sol, també sorprenen. En aquest cas pel poc equipament que hi ha a partir dels primers metres, sort d'algun foradet per tricams! 

El tram que em va costar més és a dalt de tot, abans de la berruga, on la paret es redreça i no hi ha cap opció per protegir-se... Cal agafar-s'ho amb calma, anar pujant mica a mica i amb seguretat fins arribar a una altra reunió molt incòmoda.
El bombo ja és tota una altra cosa. Molt aeri, però també molt equipat. El Cinto s'estrena en aquest tipus d'escalada i, tot i que he vist escaladors més ràpids a l'artificial, se'n surt molt bé. 

Només té dubtes a l'hora de sortir en lliure.... Però qui no n'ha tingut mai de dubtes a l'hora de deixar els ferros i tirar cap amunt?
Fem el darrer llarg comú amb la normal i arribem al cim en un dia magnífic, i amb l'emoció del primer Cavall del Cinto. Poder-ho compartir ha estat una bona experiència!

Estem una bona estona al cim, i després ja només queden els dos rappels i la ràpida baixada per la canal del Cavall. Una bona via per als qui busquen emocions a l'escalada!

5 de nov. 2015

Directa del senglar, al Roget

Dissabte passat, amb el Mohawk i el Joan, vam a anar al Roget a provar com era la via més llarga d'aquesta roca del Pedraforca. Una via que dobla la majoria de vies de la paret i s'enfila per les plaques de la dreta fins al peu de la paret sud del Pollegó Inferior.

Una via amb un llarg que fa una mica de por, però hi anava ben acompanyat, així que cap problema!
L'aproximació és curta i evident, comença al final del caminet que segueix el peu de la paret. Per pujar en cordada de tres, en comptes de repartir-nos la via, anirem alternant llarg a llarg únicament amb el condicionant que el Mohawk es demana el setè. Per tant. li toca començar!

Des de baix, la via sembla que sigui més trencada i que tingui més vegetació del compte, però la realitat és ben diferent: la roca és excel·lent i la dificultat continuada tret de les feixes.
Unes feixes que fan que mai tinguis gaire sensació de verticalitat, tot i que després de la paret de Diables costa trobar parets amb aquesta sensació...
Pugem ràpids i ben aviat arribem al setè llarg, una placa molt compacta que cal travessar, primer verticalment i després a l'esquerra.

Tot i tenir una graduació elevada pel meu nivell, me'n surto força bé amb algun A0 puntual al tram més dur. No sé si se m'ha encomanat alguna cosa dels companys o que el grau és generós, però he gaudit força del llarg!
El tram final, tot i que més fàcil ja que no passa de 6a, manté la qualitat de la roca i alguns trams d'adherència molt bons.
Els dos darrers els enllacem i arribem ràpidament a dalt, on un aire força fresquet ens ajuda a decidir que per avui ja en tenim prou i deixarem la cara sud per un altre dia... 

El final de la via coincideix amb el punt on el camí de les costes d'en Dou gira cap a la tartera, així que només tenim que seguir-les i baixar fins trobar el PR Pedraforca 360º que ens retorna al cotxe. Una baixada ben còmode. 

I una via molt interessant, no us la perdeu!

3 de nov. 2015

Placa base i Aresta oest, a Abella de la Conca

L'endemà de la GAM, amb el José Manuel, anem fins a Abella de Conca per descontracturar-nos. Allà, gaudirem de dues vies molt interessants, però també molt agradables en contrast amb l'exigència de la GAM de Diables... 

Comencem per la Placa base, una via sense cap assegurança (únicament un espit a la primera reunió), però que sembla que es pot protegir bastant bé. Els dos primers llargs travessen unes magnífiques plaques fissurades on cal trobar l'itinerari perquè escalarem sense referències.

Comença el company, i veig que va pujant prou bé, posant ara un friend, ara un tascó... Quan em toca a mi, descobreixo una meravella de placa, amb molt bona roca, que em fa gaudir de valent!
Ataco el segon, que trobo similar al primer, i el gaudi encara és més gran. Retrobar el plaer de la cerca de l'itinerari potser és el més important d'aquesta via, també el de progressar segur en aquest entorn desprotegit. Un altre gran llarg!

Per arribar a dalt, seguim el diedre que ens sembla millor, però aquí la dificultat ja és molt més baixa i la vegetació més abundant.
Al cim hi ha una instal·lació de rappel, però també es pot baixar caminant fàcilment després de fer una curta cresta. I en poca estona som al peu de l'esperó.

Dos llargs força llargs ens tornaran a deixar a dalt, en una via força més equipada i amb una roca més dubtosa. Aquí cal anar en compte, si surts de la via només perilla que et fotis algun bloc gros per barret!!
I després, repetim la bonica cresta que ja coneixem i que ens retorna al camí de baixada, després de fer aquest parell de vies ben recomanables!