17 de juny 2015

Sant Martí del Canigó, pilier de Sant Martí

A Marialles hi volíem fer un parell de vies, però la segona estava mullada, així que decidim començar a tornar i parar sota Sant Martí del Canigó per provar l'esperó. El dia es mantenia núvol, però el lloc ens va agradar molt: una gran zona d'escola d'escalada en un indret idíl·lic, i entremig la via del pilier que tira cap amunt. Tot a menys de 10 minuts del cotxe.

L'esperó és una via poc complicada i molt assegurada, així que aprofitem les vies d'escola per fer un primer llarg una mica més complicat i adreçar l'inici de la via. Això si, vam ser incapaços de saber per quina via vam fer la drecera, només que estava al voltant del V+!!
Després d'un bon començament (a sobre, l'arribada a la primera reunió), la via va agafant ressalts, sobretot. La roca és un gneiss compacte i l'equipament un pèl exagerat, així que ens dediquem a gaudir de l'escalada sense haver de patir gaire.
La via està molt neta de vegetació, però l'entorn no, i algunes reunions es fan en roures o en castanyers, sobretot en els trams més senzills.
A la part superior torna a adreçar-se una mica, i els dos darrers llargs ja són més interessants i divertits. 

El darrer, una esmolada aresta situada a l'alçada del monestir, ens permet d'arribar al bosc i a les fites que marquen el camí de baixada. Un camí dret i humit, però que ens torna ràpidament al peu de via. 

5 de juny 2015

Lunule partie, escalada prop de Marialles

Després d'una tarda i nit amb força pluja, s'aixeca un dia lluminós. Amb la mullena que hi ha per tot arreu, busquem una via orientada a l'est, i la casualitat va voler que triessim la Lunule partie, una petita meravella.

L'aproximació no és fàcil, cal anar fins al refugi forestal, sota de l'aparcament, i anar baixant pel dret, prop de la cresta fins un punt on diverses fites ens envien cap a la paret. Un parell de parabolts i uns ponts de roca ens marquen el primer llarg.

El primer llarg és el més difícil, i la roca humida no ho posa fàcil, però ben aviat ja estem a la primera reunió, dalt de la cresta.
A continuació la via segueix trams de cresta ben aeris, i alguns murs intermedis, mentre el sol juga amb la humitat ambiental i comencen a aixecar-se algunes boires.
L'escalada sempre és agradable, una roca genial i equipada amb abundants ponts de roca i algun parabolt. Una escalada molt pirinenca!

A la darrera reunió hi ha la possibilitat de rapelar i pujar una altra via, però veient que queda a l'ombra i sota uns sostres que regalimen aigua, la deixem per un altre dia i decidim baixar a Vernet.

Per tornar al cotxe, només cal caminar 5 minuts per la cresta, sense cap complicació. 

La ressenya la podeu trobar a les guies de la zona, o al llibre de les vies del Pirineu nord.

4 de juny 2015

Les Secouristes al Petit Yosemite, massís del Canigó

El cap de setmana passat vam baixar un parell de dies al vessant nord del Canigó amb el Pep, ple de vies d'escalada prou interessants com per anar-hi expressament. La pista que puja al refugi de Marialles des de Vernet està en molt bon estat, i els boscos són espectaculars. Tot plegat fa que encara sigui més interessant el viatge!

La primera via que encarem és la Secouristes, situada en unes cingleres granítiques que apareixen al mig del bosc. L'accés és en baixada, cal travessar una bonica fageda, i anar a buscar el peu de via a la vora del riu Cadí.
La roca és molt bona, un gneis similar al de la Dent d'Orlú, i la via està equipada. El dia també és molt bo, així que únicament ens concentrem en gaudir de l'escalada.
De tant en tant, hi ha algun tram erosionat que recorda els "taffoni" del granit de Còrsega: una veritable delícia!
I, al final, un llarg fàcil i desequipat, dóna pas a una bonica bavaresa en el darrer llarg que ens deixa dalt d'un petit cim.
Els problemes arriben a l'hora de baixar. Tot i que la via està equipada, la guia recomana baixar a peu. Des del collet del darrera tenim dues opcions, i triem la baixada pel sud, on una gran fletxa vermella assenyala el camí. Una baixada que resulta complicadíssima, amb diverses desgrimpades perilloses i un rappel al mig, realment hauríem acabat abans rapelant la via....

I just arribem a baix, comença a ploure, una pluja que ja no ens deixarà fins al vespre. sort que el bosc espès ens protegeix una mica de camí cap al cotxe...