29 de gen. 2015

Estereotip al Serrat dels Monjos

Aquest cap de setmana hem tornat a Montserrat amb el Manyo, però quina diferència amb la via anterior! Aquesta és una via senzilla, amb una aproximació curta, molt equipada i ben relaxada. Just al contrari que l'Esperó màgic! Una via "plaisir".

Tal i com comenten els Escalatroncs a la seva ressenya (a sobre), no cal portar res més que cintes, tot i que nosaltres vam posar alguna baga savinera.

Aparquem a les coves del Salnitre i, just passat el torrent Fondo, ja veiem un parell de xapes grosses i lluents. Comencem l'escalada al mateix camí. El primer llarg és agradable, únicament hi ha un petit flanqueig que no saps massa bé com te l'has d'agafar, però amb un parabolt a la cintura tots som sempre molt més valents.
Les dues següents encara són més senzilles, tot i que són molt maques. La segona puja per un magnífic esperó tumbat que es fa molt curt, mentre que la tercera va a buscar una placa molt bona flanquejada per una fissura que, si cal, també t'ajuda a pujar. Jo vaig anar directament a la placa i, a la part superior utilitzava la paret de la dreta per pujar com per un diedre.

Després el llarg va tumbant i acaba ma buna grimpada. Després cal caminar pel bosc cap amunt, seguint el rastre fins arribar al peu de la segona part.
El quart no té pèrdua, recte amunt per una mena d'esperó que va a l'esquerra d'una canal. Aquí si que ens hem ajudat d'alguna mata per completar l'equipament, tot i que la dificultat és baixa i el risc de caiguda, també.

El cinquè fa una diagonal a la dreta per anar al peu de la paret final.
Finalment som al peu del darrer i més difícil. La veritat és que aquí cal agafar-s'ho amb calma, però l'equipament que hi ha ho permet. Només cal comparar-ho amb l'Esperó màgic, allà hauríem trobat el primer parabolt on aquí hi ha el tercer...

La roca és molt bona i cantelluda, hi ha peus i tots dos passem en lliure sense patir molt, així que no deu passar de 6a, però no voldria discutir-ho que en això del grau sóc molt dolent!

Després la paret s'ajau i arribem a la reunió després d'uns metres més trencats.

Per baixar fem un únic rappel de 60 m que et deixa just al peu de la canal, prop del peu de via. Llavors només cal seguir un rastre que et porta al torrent Fondo. Desgrimpem uns blocs, baixem per unes cadenes tipus Joc de l'Oca, i amb un darrer rappel curt arribem al costat del camí inicial.

Una via molt bona i agradable, felicitats als aperturistes! Això si, de baixada aneu amb compte al darrer rappel que et deixa en un racó que deu ser la letrina de tots els caminadors/corredors de Montserrat... 

26 de gen. 2015

Esperó màgic de la Prenyada

Dies enrere, quan encara no havia començat aquesta fresca que està fent, vam pujar a Sant Benet amb el José Manuel. Al sol hi feia tanta calor que vam preferir una via de la cara nord. I l'Esperó màgic va ser la triada.

Una via amb una certa aura i que, en aquest sentit, no ens va decebre. Si mirem la bona ressenya dels Escalatroncs (a sobre), sembla una cosa. Però posar-s'hi és una altra totalment diferent. Tot i que feia més de mig any que no escalava a Montserrat i ja sabem com són aquestes coses, t'acostumes al calcari i després tot són plors...

A mi em va tocar començar i ben aviat em vaig trobar allà dalt, penjat d'uns tristos còdols sense saber què fer..., però mica a mica vaig anar recordant les sensacions oblidades per poder anar fent via. 
Quan deixes la fissura i enfiles la placa fins a la primera reunió cal respirar a fons i escalar amb molta calma. Costa de veure el parabolt de mitja placa fins que no te'l trobes a sobre mateix, així que cal anar fent sense pensar-hi gaire.

A la vora, unes cabres van ser testimoni dels nostres esforços, sense entendre-ho massa.
Des de la reunió només veia una xapa molt amunt, però pensava que la via no podia anar per allà. Massa vertical, massa distància entre els parabolts... I si, anava per allà! Sort dels còdols, bons i grossos, tot i que no tant com hauríem volgut!

El Manyo s'ho va currar molt bé, i després em vaig sorprendre de com hi havia pujat. Quin nivell!!
Del tercer llarg poca cosa us puc dir. El vaig intentar, però vaig ser totalment incapaç d'arribar a la primera peça, i el risc de trencar-se les cames en cas de relliscada el trobar massa alt, així que vaig deixar que el company tirés al davant, veien quin nivell gastava!

Com que són dos llargs curts va tirar fins dalt. He de dir que el tercer, després del primer bolt ja és anar fent, i que el quart té una sortida molt cabrona de la reunió per anar-se aplanant després. I que es poden enllaçar sense massa problemes.

Una via molt sòlida i vertical, molt poc sobada tot i que és d'aquelles que et fan suar de valent, i que em va fer veure que no puc abandonar tant temps Montserrat, que després passa el què passa! Pel què fa a la graduació, això ja és una altra història, però en tot cas té poc a veure amb la de la Codolosa, per exemple...

14 de gen. 2015

Cambre d'Ase, via Mèu

Ara fa 10 dies, amb el Toni vam anar a provar la nord del Cambre d'Ase, un dels llocs on la neu ha estat millor aquestes festes, per intentar la vi Mèu. acabada d'obrir. Es tracta d'una línia molt interessant que surt del Vermicelle cap a l'esquerra.

L'aproximació no és massa incòmode, amb la gentada que hi havia a la zona, la traça estava ben marcada i aviat vam arribar a l'esplanada de sota la paret.
L'ambient no era el que esperàvem, una gentada ho omplia tot, gent amb piolets i gent amb esquís. I cua a la majoria de línies, tot plegat una mica sorprenent. Fins i tot dues cordades berguedanes!

Vam tirar cap al Vermicelle, darrera la gentada que hi pujava i, arribats al peu del corredor, la putada fou trobar-nos una cordada de francesos encallats al primer llarg. Després de comprovar que allà ens congelaríem abans de veure com superaven el llarg, vam optar per entrar al corredor fent un flanqueig, de manera que ens vam trobar damunt dels gavatxos.

El flanqueig no era senzill, sobretot per tractar-se de neu posada damunt de plaques de roca on no et podies assegurar massa. Però la reunió, situada sota el pas de M4, era segura.

Després ja nomes va caldre continuar cap amunt intentant no apedregar massa als de sota, que seguien encallats al tram inicial. La neu a estones estava bé i a estones no tant, la temperatura no era gaire freda i es notava.

Una altra bona reunió, i ja només quedava la goulotte final, amb poca neu però fàcil i tumbada per sortir a l'aresta superior.
Una aresta senzilla però espectacular i molt bonica, que ens va deixar al capdamunt de la canal Vermicelle.

Després ja només va caldre seguir l'aresta en direcció nord, per baixar per la carena fins al cotxe. Una bona via, concentrada en tres llargs, que caldrà repetir per poder provar l'entrada original.

Per cert, quan estàvem a dalt de tot encara se sentien els francesos encallats al primer llarg...., tot i que després hem vist que també van sortir per dalt.

5 de gen. 2015

Montse Pueyo a la Roca dels Arcs i Txubascos vascos a la paret de Zarathustra

L'altre bon dia d'escalada que vaig tenir abans de Nadal, va ser aquesta combinació de vies, que ens va deixar els braços ben calents. Aquest cop amb el José Manuel, àlies el Manyo. Una via que puja buscant els millors panys de paret del marcat diedre de l'esquerra de la Roca dels Arcs. 

A sobre he deixat la ressenya feta pel Joan Asin, un bon company i també un dels aperturistes. El seu reequipament ens va fer més valents per anar a probar-la, i reconec que no em va decebre gens.

El primer llarg comença amb un tram senzill cap a la dreta, però continua per un flanqueig picant a l'esquerra, i la superació d'un desplom amb canto, però on cal pujar amb decisió.
El segon llarg també comença senzill i mica a mica es va complicant. Sobretot en el flanqueig cap a la dreta i la placa següent, una placa típicament vilanovina on cal anar bé de braços. sort que no és gaire llarga...

Del tercer la llàstima és que la roca està recoberta d'una pàtina blavosa que no dóna massa confiança i tot plegat li dóna un aspecte tenebrós. El més delicat és el flanqueig, molt aeri i bastant fi. El desplom posterior es fa bé en A0, i gràcies a una corda fixa que hi ha a la sortida terrosa!
Del quart millor no parlar-ne, brut i trencat com és, millor anar directament al cinquè. Una perla. Una placa ratllada amb només dues assegurances, però que es pot equipar perfectament i és un gaudi constant. 
El darrer llarg obligat és una xemeneia curta i contundent, però que s'acaba massa aviat i deixa pas a un rampa que es va tombant fins arribar a la feixa. Després es pot seguir la feixa o pujar directament a la carena per on més agradi, com vam fer nosaltres.

Era un d'aquells dies anticiclònics, amb molta calor a la paret i molt fred a la vall. Cap a l'est, Montserrat sobresortia damunt del mar de boira.
Tot i que estàvem acalorats, vam seguir el pla previst i al cap de poca estona ja érem al peu de la Txubascos vascos. Una via que devia ser un dels pocs escaladors que no l'havia fet. I al Manyo ja li anava bé de repetir-la.

La ressenya l'he trobada al blog Manel&Ita. Únicament no acabo d'estar d'acord amb el darrer llarg, e el pas de sortida em va costar molt més que V+!! 
Reconec que la via em va agradar encara més del què imaginava, i no està tan sobada com caldria pensar. A més, l'equipament fa que puguis pujar sense patir per trencar-te cap turmell.

El primer llarg és molt divertit, només cal apretar de valent als darrers metres abans de la reunió.

I al segon, ni això. Grans preses i una roca excel·lent.
Els altres dos segueixen aquesta mateixa tònica, ratlles i més ratlles sobre una roca molt bona i un equipament per no patir, fins arribar al final. Un pas cabró que no em sortia de cap manera, i de tant intentar-ho davant mateix dels nassos del company, al final ens hi vam fer un bon tip de riure!