31 de jul. 2012

Cim del Mercantour, pel vessant italià

Aquesta setmana passada he pogut fer una escapada cap als Alps Marítims, la part més meridional i més mediterrània dels Alps, que sempre queda fora de les rutes més habituals. I no és estrany, ja que amb la mateixa estona que arribes a Tende, també arribes a Chamonix!

Però precisament per aquest desconeixement de la zona, de la qual costa trobar informació en català, encara m'atreia més d'anar-hi a treure el cap. I al final vaig instal·lar-me a Limone, una petita estació d'esquí situada al vessant italià del coll de Tende, on hi vaig trobar una bona base.

El primer dia vaig anar a conèixer la vall de Gesso, així que vaig buscar un cim teòricament senzill i panoràmic, com ara el Mercantour. El problema va ser que el temps era particularment dolent, i havia nevat durant la nit.
Tot i el fort vent, i el fred que feia, vaig anar pujant primer pel camí del refugi de Remondino, i després pel que va cap al coll del Mercantour, amb una visibilitat molt dolenta i fortes ratxes de vent. Uns cops d'aire que, quan vaig arribar al coll em pensava que em tirarien per terra!

Al coll un rètol conjunt dels dos països fronterers, com els que m'agradaria trobar-me alguna dia entre Catalunya i França, per exemple. Fins i tot es van posar d'acord amb l'alçada del coll! Però es tracta de dos parcs nacionals que col·laboren entre ells més que no pas competeixen, amb un resultat de millor gestió amb menor despesa.

És una de les coses que m'agraden dels Alps en general, aquest esperit pràctic i de col·laboració en molts àmbits i que intenta superar tota mena de xovinismes. Potser el fet que entre els dos costats de la frontera hagin passat unes quantes guerres força recents té molta importància!
Al coll, amb el vent que bufa i l'aspecte de la creta que porta al cim ben nevada, em fa repensar si pujar-hi o tirar enrere. Però al final les ganes poden més que la prudència i tiro cap amunt. 

Mica a mica, i agafant-me fort a cada cop de vent, perdent el camí contínuament per la capa blanca que ho recobreix tot, aconsegueixo arribar a dalt de tot, on sort n'hi ha d'una gran fita que permet d'arrecerar-se!
Una foto de cim i cap avall. Però a la baixada m'adono clarament que potser hauria estat més intel·ligent renunciar al cim, i és que ben aviat perdo la traça bona i tota la resta és un gran vessant de roca inestable i molt trencada. Per evitar-ho, i per evitar el vent, tiro directament avall buscant el millor camí i aconsegueixo de baixar, amb alguna desgrimpada arriscada, fins retrobar el camí de pujada.

Després ja només és qüestió d'anar seguint altra cop l'agradable camí de pujada, mentre em vaig refent del fred intens que he agafat a les mans!

Una ruta que en condicions normals deu ser molt agradable,i que trobareu al Wikiloc.

14 de jul. 2012

L'Estimball, finalment!

Aquest divendres, amb el José Manuel, hem fet una escapada al Pedraforca per anar a l'Estimball, una via a la que feia molts anys que li donava voltes, una via que era una mica com el tancament del cercle a aquesta paret sud.

La història començava l'estiu de l'any 1980, amb el Ramon Sala, en que vaig fer la primera escalada a la paret pujant per la Pany-Haus, rocciatores, botes dures, martell i claus, arnés integral, corda de 40 m,... (a sota, l'Albert, a la repetició de l'any 1981). Des de llavors hi he anat sovint. i sempre em mirava l'Estimball sense saber si mai seria capaç....

Via de Tots, Via de la Picor, Bages, Camí del Tro, Llamp del Tro, Esperó Barrufets, Anglada-Guillamon, Ventura highway, Somni de pedra, Choras Piengue i, finalment, l'Estimball! Un bon reguitzell de vies, algunes repetides vàries vegades..., però segur que hi tornaré, que la paret s'ho mereix!
Avui estem completament sols a la paret, suposo que el fet de ser divendres hi deu influir. Fa bo, i corre l'aire, bones condicions per escalar aquí!

Comença el José Manuel superant el típic sostre inicial, comú amb la Choras. Després dels 3 o 4 primers parabolts, deixa la Choras que marxa a la dreta, i flanqueja a l'esquerra a buscar un tram més senzill i trencat, on només hi trobem un clau. El flanqueig és com un mirall, i ja fem el primer A0 de la via.

De fet la via sempre és així, trobem expansions als trams de 6a o més, i de V+ en avall està pràcticament desequipada, tret d'algun clau antic i ronyós. Tot i això el 6a és més que obligat!
El segon llarg comença amb una bavaresa genial, desequipada, que porta a una placa que es passa en artificial, però amb passos molt llargs, una tirada que cal treballar de valent amb l'ajuda del darrer graó dels estreps!
El tercer llarg comença amb una placa molt llisa, on combinem lliure i A0 per arribar fins a la bavaresa. Com a tota la via, passem dels parabolts al desequipament més absolut! Però la bavaresa és de llibre, magnífica i de bon protegir. Llavors se surt en lliure, i amb un parell de passos en A0 s'arriba bé a la reunió.

El quart marxa cap a la dreta, on hi ha dos pitons, per arribar a un petit sostre que es passa en A0 i sortida  de decisió de l'estrep. Després un diedre desplomat i desequipat, que m'ha sembla més de V+. La sortida, a sota, és herbosa i amb roca trencadissa.
De tota la via, el cinquè llarg és el més còmode, un llarg equipat i amb una combinació de passos en lliure i A0 molt agradable. Aquí és on més es nota la gran diferència que hi ha entre una via dura i una via difícil, perquè és l'únic llarg que és difícil però no és dur.

El sisè, per contrast, torna a ser dur. o molt dur. Comença per una bavaresa neta, de vores arrodonides que et llença enfora, i et porta a un tram d'artificial amb xapes properes però amb una sortida de mira-se-la bé. Llavors entres a un diedre desplomat que no saps massa com encarar-lo, sort de dos cordinos molt vells que pengen de dos claus encara més vells, i que ajuden una mica a arribar a la feixa!
A la feixa, caminem una trentena de metres cap a l'esquerra per arribar al peu del triangle superior. El setè llarg és una bona placa d'adherència improtegible, però que té alguna xapa molt de tant en tant. No és difícil, però cal tenir fe en els peus de gat....

En canvi, els dos següents, ja no tenen res a veure. Dues tirades dures i incòmodes de veritat, on t'arrossegues com pots per xemeneies llises i diedres desplomats!

El vuitè comença amb un diedre molt llis on hi ha dos parabolts, i després ja no hi ha res més que algun clau per marcar el camí. Curiosament, el tram superior del llarg passes dos sostres que més bon fer que no la pròpia xemeneia!
El tram dur del darrer llarg és més curt que en els altres, però no perdona. De la reunió cal flanquejar a buscar la fissura de l'esquerra, un flanqueig protegit per un clau que ja està totalment integrat a la paret. Llavors ve una fissura/diedre lleugerament desplomada que no saps massa com encarar, però que es deixa protegir bé, i porta a les plaques de sortida.

A dalt, bufa un vent fort i desagradable, que no impedeix que em senti eufòric. Sobretot perquè feia massa temps que me la mirava i molts cops havia dubtat de ser capaç d'enfrontar un repte com aquest....

Una via molt bona, però molt dura i on cal anar-hi mentalitzat i força preparat. Nosaltres vam fer servir tascons, aliens, link cams i camalots fins el 3, tot i que el 4 no ens hauria anat malament. I un estrep imprescindible!

I no us fieu de la ressenya del Soldevila, sobretot dels trams de V i V+.....

8 de jul. 2012

Cerdà-Pokorski a la Roca de l'Ordiguer

Aquest dissabte, amb el Jortx, hem fet una escapada cap a la cara nord del Cadí. És una zona que ell encara no coneixia, i jo feia molt temps que rondava la Cerdà-Pokorski, així que vam trobar l'excusa perfecte per anar-la a provar.

Quan fa molt temps que surts a escalar, i això també comença a valer per ell, ja no et conformes en fer qualsevol cosa, cada cop busques ni que sigui tastar escalades que valguin la pena, històries que tinguin sentit. I em sembla que dissabte ho vam aconseguir.

El matí estava força núvol i la boira ens va amagar la roca fins que no hi vam ser a sota, així que ens vam estalviar de passar calor.
Arribem a peu de via i, després de discutir bastant, li toca començar a ell un llarg que va molt bé per prendre contacte del què ens esperarà durant tota la via: un calcari polit quan és compacte, moltes preses dubtoses, un equipament molt escàs i antiquat, però amb unes bones fissures per autoprotegir-se!

El segon llarg ja és tota una altra cosa, la paret es posa vertical de veritat i cal anar seguint la fissura/diedre que ratlla la roca. Un llarg atlètic i molt bo, molt franc, amb bones possibilitats de posar-hi de tot.
En el tercer llarg continua la mateixa tònica, verticalitat i passos atlètics. Aquest potser és el més equipat de tota la via, sobretot al flanqueig de sortida d'A0, però sempre amb claus que quan te'ls mires, et responen amb un somriure sarcàstic dient que potser no els vindrà gaire de gust d'aguantar una caiguda!

Després d'aquest primer sector, arribem a la zona intermèdia, fàcil i trencada, on cal fer esforços per tirar daltabaix el mínim de pedres possible i no anar-hi nosaltres al darrera.

Aquí el recorregut es desdibuixa, però cal tenir en compte on és la nostra fissura de sortida i per on va l'Anglada-Cerdà, llavors tot es torna més senzill. A més, a totes les reunions hi ha un parabolt del 12 prou lluent, com per veure-les d'un tros lluny! En general cal pujar recte amb tendència a l'esquerra els dos primer llars, per anar clarament a la dret en el tercer, fins a la base de la fissura situada damunt d'un avenc.
Dels dos llargs de sortida, el primer és el més dur, però també el que té la millor roca. Potser massa compacte, moltes vegades!

Una tirada bastant llarga i espectacular, però que es deixa fer, ja que els passos més durs alternen amb alguns més còmodes.
Finalment, el darrer comença amb un sostre que es passa bé amb un pas d'A0 (link cam verd, que el clau que hi ha fa molta por!), i després ja només cal anar superant trams bastant atlètics amb roca dubtosa fins arribar a dalt de tot.

Content per com ens ha anat i com ens ha sortit, enfilem la cornisa de sortida, cap a l'esquerra fins a la canal del Cristall, per retornar a Estana. 

Una bona via que m'ha recordat alguns trams de la paret nord del Pedraforca, i que he trobat força més dura que la veïna Anglada-Cerdà. Aliens, link cams i camalots fins el 4, ens han anat molt bé, tot i que aquest darrer no és imprescindible i s'hi n'haguessim portat un parell del 3, també hauríem fet.

6 de jul. 2012

Tossa d'Alp i Penyes Altes, des de Riu de Cerdanya

Per comoditat i proximitat, tendim a anar a aquests dos cims des del sud, però quan apreta la calor, no està de més fer-hi alguna escapada al vessant nord, al vessant ceretà, sempre més ombrívol. a més, permet de recórrer nous paisatges i noves carenes, i lligar itineraris diferents.

En aquest cas vaig sortir de Riu de Cerdanya, tot i que després vaig veure que el punt ideal de sortida és l'àrea de servei del Túnel del Cadí. Això estalvia un tram de pista asfaltada, encara que curta, totalment prescindible.

Seguint les marques de GR arribem fins a l'ermita de Sant Grau i, després,un camí evident et porta fins al coll de Jovell, ja sota el cim de la Tossa d'Alp. Llavors ja només cal agafar el camí que s'endinsa al bosc i puja a la carena del serrat de les Pedrusques, una carena pedregosa, però de bon pujar, que et deixa ben aviat al cim de la Tossa d'Alp (a sobre).
Arribat a dalt de la Tossa, el primer que sorprèn és el renovat aspecte del Puigllançada, on s'ha aconseguit que finalment retiressin el repetidor de telefonia del cim i, pel que m'han explicat, sembla que ha quedat força bé, sense ferros ni runes abandonades. Una excepció de les que confirmen la regla.

Cap a ponent, veig la carena que s'allarga cap el Penyes Altes i el Cadí. aprofitant que el temps és encara fresc, marxo cap enllà. 

Pel camí, ara si que hi trobo gent, la ruta coincideix amb els Cavalls del Vent, una d'aquestes rutes que ara s'han posat de moda, i trobo unes quantes dotzenes de muntanyenc apressats, molts amb les targes de fitxar als dits....
Arribo al Penyes Altes quan el temps comença a escalfar-se, i faig una foto a l'inrevés de l'anterior. Baixo cap als prats de Moixeró, on hi ha una font ben oportuna, i tiro torrent avall.
El camí baixa sempre ben a prop del torrent. El primer tram va per la dreta i, més avall, passa a l'esquerra, sempre per camins poc definits fins arribar a la part baixa, en una borda, on es converteix en una pista.

Hi ha la possibilitat de pujar al refugi del Serrat de les Esposes, però prefereixo continuar torrent avall, pel grau de l'Ós, un camí encaixonat en el torrent entremig de penya-segats calcaris plens d'orella d'ós (a sota). Aquest tram de camí és força especial, sobretot pel seu aïllament tot i trobar-se tan a prop de la boca nord del túnel de Cadí.
Després, surto a la vora de la carretera i ja només cal retornar al punt de sortida de la millor manera possible.

Finalment ha sortit una ruta exigent però molt atractiva, més de la  meitat de la qual transcorre per carena. A sota podeu veure la volta sobre el mapa, i el track, al Wikiloc.

3 de jul. 2012

Montardo i aresta nord del Ratera. Un cap de setmana a la Vall d'Aran.

El cap de setmana de Sant Joan vam anar a escapar-nos de la calor a la Vall d'Aran i tornar a recórrer altra cop els paisatges del parc nacional. Cada vegada que tinc la temptació de pensar que hi ha altres llocs més adients per ser parc nacional hi torno, per confirmar que potser si, però que Aigüestortes continua sent una meravella!

La presència abundant de neu a les cotes més altes ens fa canviar de plans a darrera hora, i anem cap al Montardo, per la clàssica ruta de la Restanca, que la Clara no coneix. 

Un refugi, la Restanca, com el de Colomers i altres, que sembla que competeixin per veure quin s'emporta el premi a la lletjor!

Després d'un tram de pista, el camí s'enfila al refugi, i d'allà al coll de Güellacrestada, seguint sempre les traces del GR.
Pel camí trobem una marmota de les que ja ni xiulen, acostumada com deu estar a veure passar gent!

Del coll, una darrera pujada ens deixa dalt d'un dels cims més espectaculars del Pirineu pel que fa a la vista. Tot i que avui el temps no acompanya massa, la vista s'allarga des del Cadí fins als Posets (a sota, amb els estanys de Mar, de la Restanca i de Cap de Port).

La tornada la fem pel mateix camí, patint els estralls del sol al darrer tram de pista, gairebé sense ombres.
La nit de Sant Joan anem a veure la Shasclada deth Haro, a Arties, una festa tradicional recuperada de molt mala manera i que ens decep bastant..... Sense comentaris.

L'endemà, la Clara em fa un petit regal permetent-me de fer una bonica travessa entre el circ de Colomers i Sant Maurici, pujant al Ratera. Surto dels Banys de Tredós i enfilo cap al refugi de Colomers, on comprovo el què dia més amunt sobre aquests refugis. Aquest encara em sembla més lleig que el de la Restanca!

Però el seguit de llacs que van pujant en direcció al Ratera (a sota), són magnífics. El Llong, el Redon, l'Obago,....
Quan el camí passa per la vora, m'enfilo a l'aresta. I és que l'aresta nord del Ratera és un d'aquests itineraris oblidats, que no són complicats en excés, però on cal saber-s'hi moure. Una bona aresta granítica, amb alguns trams de II i IIIº que es fan bé sense assegurar, però on cal anar concentrats.

Una bona cavalcada entre cel i terra que fa que l'arribada al cim del Ratera sigui més aèria i interessant que fer-ho per la transitada ruta normal de la cara est.
Avui el temps és molt més net que ahir, i al davant destaca la figura aïllada del Montardo, que vist des d'aquí fa prou patxoca, o el massís de la Maladeta.
Per baixar, agafo la via normal que ben aviat retroba el camí que venia de Colomers i va baixant cap els estanys de Ratera i el de Sant Maurici.
Finalment apareixen els Encantats al davant, el què vol dir que ja hi estem arribant i només queda agafar el camí que va baixant per sota la carretera fins a l'aparcament de l'entrada al parc per Espot, on ja m'estan esperant.

Una bona travessa que podeu veure al mapa de sota, o al Wikiloc.