27 d’oct. 2011

El cogulló de Turp, des de Perles.

Diumenge passat, amb la mala previsió del temps que hi havia, vam marxar cap a ponent, on semblava que faria més bon temps. I la veritat és que ho vam encertar, perquè fins a primera hora de la tarda va fer un dia magnífic.

L'objectiu era el cogulló de Turp, un cim bonic i interessant, amb unes vistes molt bones sobre tot l'Alt Urgell. El cim és fàcilment accessible des de Llinars, però nosaltres teníem interès en pujar-hi des de la vall d'Alinyà. I com que ens agraden les rutes circulars, vam deixar el cotxe a Perles per pujar-hi des d'allà.

Al començament la ruta és una mica enrevessada i costar de seguir, però ben aviat s'aclareix. Sobretot a partir de les cases del cal Pota (a sota).
Després, passem per l'ermita de santa Pelaia, i ben aviat arribem sota del Turp, tot travessant camps de patates. Les conegudes i gustoses patates d'Odèn.

Una pujada final, dreta però curta, i arribem al cim. En total hem esmerçat unes 3 hores per pujar els poc més de mil metres de desnivell que hi ha, travessant un paisatge típicament prepirinenc.
Des del cim, la vista sobre les serres d'Alinyà i de sant Joan, és molt interessant, però particularment em quedo amb la apnoràmica que tenim just al davant de la paret sud de la roca Narieda, on he passat tantes hores arrapat a les seves plaques...

El retorn el fem per un camí molt ben traçat, senyalitzat amb una mena de pals de fusta sense marques, que ens porta cap al barranc de l'Ós. Travessem alguns engorjats i arribem a la carretera, uns 3 quilòmetres més a l'oest de Perles.

Aquí ens tocarà caminar per la carretera per retornar al vehicle, però tenint en compte el poc trànsit i la bellesa d'aquest barranc, podeu estar segurs que val la pena!

A sota he deixat el plànol del recorregut i, al wikiloc, el track.

25 d’oct. 2011

Camí del tro al Pollegó Inferior del Pedraforca

Aquest dissabte, amb el José Manuel, vam pujar cap a la sud del Pedra pensant en fer-hi possiblement la darrera escalada de l'any. Feia un dia magnífic, net i clar, però el vent bufava fred i força intens. Així que vam deixar el projecte per a la primavera i vam tirar cap al Camí del Tro. 

Almenys aquesta és una via ràpida i divertida, que ja coneixia de les altres dues vegades que hi havia anat, aquesta, on hi trobareu una ressenya, i aquesta altra.

Igual que fa pocs dies a la Tossa d'Alp, aquí també hi trobem un grup d'isards que no s'esvera, s'està notant el temps que fa que no són caçats. I per molts anys!

Començo jo i pujo ràpidament el primer llarg, tot i el fred és un plaer retrobar les sensacions d'aquesta paret calcària tan genial!
El segon llarg ja pica una mica més, sobretot a la sortida (a sobre), però continua vertical i ben assegurat, i el José Manuel va xalar de valent!
El tercer llarg és el més difícil de la via, bàsicament damunt de la reunió, i abans d'arribar a la següent (a sota). Aquí el vent es va notant més fort, i estem contents d'haver escollit aquesta via tranquil·la i molt equipada....
En els dos llargs superiors, la dificultat ja és més baixa i sortim tranquil·lament per dalt, baixant còmodament per les costes d'en Dou. Anem ràpids, i arribo a casa a l'hora de dinar, però la realitat és que potser ja comença a ser una mica tard per escalar aquí dalt!

23 d’oct. 2011

La Filigrana, via Ot el bruixot

Dimecres passat vam fer una de les darreres escalades de tarda, abans del canvi d'hora i de l'arribada del fred. Amb el Toni i el Petrus vam tornar a Agulles, aquest cop a la Filigrana per encarar una via que sembla que hauria de ser 'aresta Brucs de l'agulla.

Una via de la que trobem molt bona informació és una frase de la bona ressenya dels Escalatroncs: només calen 6 cintes!

El primer llarg, de roca mediocre, l'enceta el Toni. En aquest només li cal una cinta, per posar a l'únic espit del llarg. Per sort, les coses que se li trenquen no el fan caure!
A les palletes, a mi m'ha tocat el segon, que comença fàcil, però ben aviat es redreça. La veritat és que aquest és molt millor, llàstima que la roca no sigui molt bona, perquè amb les poques assegurances que hi ha, llavors portes una tensió al damunt que no sé si és bona!

El tercer llarg és el més dur, i és on calen totes les cintes esmentades. Sort que el Pere està inspirat i, fins i tot, en pot posar una d'extra en un còdol llaçat, perquè no és gens fàcil, sobretot el segon ressalt de V+. Ara, la roca ha anat millorant i aquí gaudim molt més la pujada, tot i el fred que fa. 
Des del cim, la vista sobre la paret de la Miranda de les Boïgues és magnífica!!
Finalment, un rappel d'uns 27 o 28 metres una mica penjat, et deixa al coll de sota les Bessones. Uns metres de remuntada i ja entrem a la canal que ens retorna cap a baix.

No sé si serà o no la darrera via de tarda, però ha estat una bona despedida!

18 d’oct. 2011

Via Alpina 2011, de Scharnitz (Tirol) a Oberstdorf (Baviera).

Aquest passat mes de setembre, vam tornar a la Via Alpina amb la Clara. Ha estat el tercer tram que fem d'aquest gran projecte de travessa de l'arc alpí, que vam iniciar a Trieste, travessant Eslovènia i el sud de la Carintia, i que vam continuar fa un parell d'anys per les Dolomites i el Tirol.

Llavors ens vam quedar molt a prop de la frontera entre el Tirol i Baviera, a Scharnitz, que és on hem reprès el recorregut aquest any.
Aquest cop ha estat un recorregut curt, només 7 etapes que hem fet en 6 dies, perquè a part de fer travessa, també volíem estar uns quants dies coneixent el Tirol del sud.

El primer dia, que vam pujar fins el Meilerhütte, va ser el més dur. No només per ser el primer, si no perquè tenia més de 2.000 metres de desnivell. Per altra banda, això volia dir que llavors els altres dies serien més fàcils....

Després de travessar el Hoher sattel i una colla de pobles típicament tirolesos, venia la forta pujada al refugi (a sota), al bell mig del massís del Wetterstein.
El segon dia ens endinsem ja en territori alemany per anar cap a l'altiplà del Zugspitze, on ens quedarem a passar la nit al Knorrhütte.

Aquí nosaltres comptàvem en estar tranquils, però ens trobem amb un refugi molt gran i gairebé ple. El fet d'estar sota mateix del cim més alt d'Alemanya, accessible fàcilment en telefèric, fa que molta gent faci una bonica ruta circular que també aprofita les grans facilitats que tenen en aquells països en relació als transports públics.

Sobta veure com és l'organització germànica dels refugis quan estan plens i què bé que funcionen. I això que per sopar no hi ha menú, si no carta.....
Tot l'altiplà de la Zugspitze és una raconada especial, com un desert calcari presidit de grans parets i amb molt poca vegetació. Nosaltres, al tercer dia, el travessem per un camí gairebé pla fins al coll de Gatterl, on tornem a entrar al Tirol.
El paisatge és realment bonic, com una mena de Pirineu net i endreçat, amb camins exquisits que ens porten fins a sota de la gran paret del Wetterwand.
Aquest serà el darrer dia de caminar pel Wetterstein, però encara ens queda pujar al Coburger hütte, damunt del deliciós Seebensee (a sobre), un llac de postal.

Avui ens quedarem al poble d'Erhwald, on travessem una mena de bosc màgic, com els dels contes,  abans d'arribar-hi.
Tot deixant enrere el Wetterstein, entrem als Alps de Lech. En un paisatge més forestal, deixem enrere el poblet de Weisaenbach am Lech i travessem el riu per una llarga passera.

El Lech és un riu peculiar perquè té grans crescudes i no han estat capaços de fer-hi res per evitar-les. Mentre caminem per la vora veiem les restes de tot d'obres d'enginyeria que han intentat sense èxit de controlar-lo. Finalment, s'han hagut de doblegar a la seva força i ara tota la llera del riu és un espai natural protegit. Diuen que és un dels darrers trams de gran riu salvatge d'Europa.

Després pugem per la vall de Schwarzwasser, per acostar-nos al massís de l'Allgäu.
Al coll de Bockkarscharte tornem a entrar a Alemanya. I allà hi descobrim una placa que ens crida la curiositat, ja que no és fàcil veure restes del nazisme ni de la seva època.

La placa ve a dir que el 22 de juliol del 1936, al cim del Glasfelder, va morir a la muntanya l'estimat company, lloctinent Hans Winkler.
Després baixem fins al refugi Prinz-Luitpold-Haus, un dels més grans que he vist mai amb gairebé 300 places. Molt còmode, com els altres on hem estat, i on també veiem que l'activitat principal de la gent consisteix en beure cervesa!

Allà ens sorprèn veure els companys que tenen els guardes com a mascostes, o potser com a alguna altra cosa....
La darrera etapa ens va deixar molt bon gust de boca, una d'aquelles caminades que recordes temps, tan per la seva bellesa com pel traçat dels camins. I és que el camí travessa la profunda vall de sota el refugi fent una gran volta, gairebé horitzontal, que et deixa a l'altra costat sense gairebé adonar-te'n.

Després s'enfila a la carena, on fem un parell de cims curts i interessants, per continuar carenejant i gaudint de tots els alps de l'Allgäu davant nostre.
Finalment baixem a Oberstdorf, des d'on tornem amb tren fins Scharnitz, on retrobem el cotxe. Ha estat una travessa curta però intensa, i Oberstdorf ens espera per tornar-hi aviat i encetar el quart capítol!

15 d’oct. 2011

El Setrill, via Ful de sac

Dilluns passat, vam quedar amb el Jaume, per anar a Agulles. Ell tenia al cap la Ful de sac al Setrill, que tan bé van ressenyar els Escalatroncs (a sobre).

Curiosament, aquest cop i trencant els seus costums, em va demanar si em feia res de començar. Cap amunt, doncs, després de la suada de rigor en aquest estiu tardà que ens està fent.
El començament és estrany, amb molsa i líquens que dificulten l'adherència, i no saps gaire com posar-t'hi. Després la roca millora una mica i arriba un sostre que encara no sé com es deu fer per passar sense agafar-te.....

Després, m'encallo en un passet, però en surto i m'adono que fins a la reunió la tirada és sempre molt vertical i d'aquelles que cal mirar sense presses, però acabo arribant prou dignament.

Puja el Jaume, i tampoc corre gaire. Ara entenc la insistència en que comencés jo!! Això si, la roca, després del sostre, és excepcional (Gràcies, Jaume!). 
El segon llarg ja és tota una altra cosa, el típic d'anar fent sense gaire equipament, però al mig, de cop, hi ha una panxa força complicada on cal donar la talla. Dues assegurances properes, i després el desert, o passes o no passes. I el Jaume va passar la mar de bé!
El tercer ja és més senzill, i tambe té una panxa al mig, però res a veure amb l'anterior. Aquesta no ens dóna cap problema.

Ben aviat som dalt, i toca fer una desgrimpada perillosa per les pedres que cauen (només cal veure el colze del Jaume...), i amb un rappel som a la canal.
Arribem al cotxe gairebé de fosc i, tot baixant a fer la cervesa, no puc deixar de parar-me a contemplar la sortida de la lluna plena per darrera d'Agulles!