30 de maig 2011

Choras piengue, a la sud del Pollegó Inferior del Pedraforca

Aquest dissabte ens hem tornat a reunir amb el Mohawk i el Jortx, per tornar al Pedraforca. L'objectiu és ambiciós, la Choras piengue és una ruta que fa molt respecte, per la barreja de dificultat i assegurances allunyades. Però per altra banda, també és un repte molt estimulant.

La paret està ben seca, res a veure amb dues setmanes enrere a la Somni de pedra, però l'aire és fred, i les boires que van circulant acaben tapant el sol i no ens deixaran escalar en màniga curta.

Per animar l'escalada, porto la descripció de la via que va fer la Raquel fa temps, una història terrorífica que ens va animant mentre fem els llargs, i hi acaba de posar color (des d'aquí dalt, una abraçada!).

Després de l'agradable aproximació des de les antigues mines a cel obert, ens repartim els llargs, que farem per parells. Comença el Mohawk, quan aquest tram de paret encara està a l'ombra. La roca està molt freda i l'adherència costa. Amb algun repòs per escalfar-se les mans, ben aviat arriba a la reunió.

Quan pugem nosaltres, el sol ja escalfa però encara es nota la fredor de la roca. L'escalada és fina i sostinguda, al començament costa una mica, però ben aviat li anem agafant l'aire, perquè la tònica de la via és sempre la mateixa.
Al segon llarg, seguim pujant de manera similar, però la dificultat augmenta una mica, i hi ha alguns passos on cal tenir molta fe en els gats!

La roca sempre és excel·lent i alguns passos em sorprenen i em meravellen. La continuïtat la trenca un petit sostre, que els tres passem per llocs diferents, el què dóna una idea de la poca evidència d'alguns trams.
El tercer llarg deu ser el més dur de grau, 6b continuat. El Jortx puja lentament, però l'acaba traient molt bé. 

Quan em toca a mi ho entenc perfectament, tot i pujar bastant millor del que imaginava des de sota, els passos te'ls has de mirar molt bé per entendre'ls. Pujar a vista com ha pujat ell, te molt de mèrit!
Al quart continua la sobredosi de finura, amb alguns canvis. D'entrada el llarg comença amb un flanqueig fàcil cap a la dreta per pujar damunt d'un sostre. Aquí la dificultat puja de cop, la psíquica sobretot.

Ara toca un flanqueig horitzontal cap a l'esquerra força llarg, i sense cap assegurança intermitja. Els passos són aleatoris, però els anem traient. Després arriba el tram de 6b, que comença en un sostre (a sobre), que ells pugen bé i a mi em cal un A0, per continuar per una placa fina, molt fina, amb una petita savina salvadora que et permet d'arribar a la reunió (a sota).
 
El cinquè ja és una altra cosa, la tònica segueix sent placa mantinguda, però aquí la dificultat no depassa el V+. Potser per això els parabolts estan tan allunyats....
Ara bé, el llarg que vam trobar més exigent és el sisè. Sobre el paper no és molt complicat, i pensava que el 6c es podia passar en A0. I ni una cosa ni l'altra.

Aquí tira el Mohawk, que està picat perquè no li havia tocat cap tirada de 6b per fer de primer, i aquesta té un aspecte impressionant. La paret s'ha posat molt vertical i no es veuen gaires parabolts. A mesura que puja, cada vegada ho és més de vertical, i veiem que s'encalla en punts on la darrera assegurança es troba realment lluny. Llavors arriba al desplom de 6c, se'l mira, i en un moment el supera (a sobre). Quin crack!

Quan em toca, a mesura que pujo em vaig sorprenent de com estan d'allunyades les xapes. Fa fred, surto fred de la reunió, no sé si és excusa però el llarg se'm fa dur, és vertical, amb regletes que punxen els dits enfredorats. El desplom te les preses de sota molles, no sé com s'ho han fet per pujar en lliure per aquí. Però, tot i que hi faig un A0 al mig, es van trobant coses i una presa picada al mig del pas em va de perles per poder arribar a la reunió (a sota).

El dia no s'aixeca i el temps continua fred, així que fem el darrer llarg de canalons fàcils (a sota),que allargant-lo al màxim, permet d'arribar fins a la sortida de la Pany-Haus. Un darrer llarg sense cap assegurança, però allà on s'acaben les cordes trobo on posar un parell d'aliens.

Gràcies a això, no tinc la sensació d'haver-los arrossegat en va,els aliens, perquè pel que fa la resta de la via, de poc ens han servit.

Una molt bona via, que he trobat dura i exigent, on cal donar la talla. Ara entenc la fama que té.

27 de maig 2011

Guillem i companyia, a la Cadireta d'Agulles

Aquest dimecres a la tarda vam tornar a Agulles amb el Toni. Feia força calor, així que vam buscar una via còmode, amb poca aproximació i que estigués completament a l'ombra. I la darrera aportació dels Escalatroncs ens van donar una bona idea, així que vam anar a repetir la Guillem i companyia (a sobre, ressenya seva, excel·lent com sempre!).
La via no està malament, si tenim en compte que estem un punt distal del gran delta que va ser Montserrat i, per tant, en una zona amb moltes capes d'argila intercalades i una pitjor qualitat de la roca. I és que aquí ja sembla que estiguis a Sant Llorenç del Munt, de tan poca confiança que et dóna la roca....

El primer llarg comença potent, amb una fissura ampla on pots arrepenjar-hi l'esquena, però ben aviat s'estreny i t'has d'anar arrossegant entre la fissura i la placa, amb el braç esquerre mig encastat. Afortunadament, la via està molt equipada i aquest tema no fa patir.

Les preses solen estar molt brutes de terra de la part superior, i això encara fa més desagradable la progressió. Arribant al tram final ja s'entén (a sota).

El segon llarg és un seguit de bombos, amb algunes plaques intercalades que es poden fer en lliure sense complicacions. Nosaltres no treiem els estreps i pugem en A0, ara que sigui a costa d'apretar de valent en alguna superació (a sota).

Fem cas dels Escalatroncs, i fem la segona reunió una mica més amunt.
El tercer llarg comença amb una panxa fàcil, per passar després per una bona placa que permet tornar a escalar. 

Aquí salto la tercera reunió i continuo cap amunt. Un sostre cabronet de fer sense estreps et deixa a la cornisa final. Poso bagues llargues, camino uns metres a la dreta, i m'enfilo al cim per un tram curt però molt podrit, i sense assegurances.

El Toni acaba d'arribar, i reprenem els rappels que tan bé coneixem de fa pocs dies, i que ens retornen tranquil·lament al camí.

25 de maig 2011

Pas d'estrès, però molta calor, a la paret Bucòlica

Diumenge vam anar amb la Lu a acomiadar-nos de les parets baixes i assolellades de l'Alt Urgell, tot fent una bona suada a la paret Bucòlica. La calor ja apretava de valent, i ens va assenyalar de males maneres que ja era hora d'anar a trobar indrets més frescals.

Entre les múltiples opcions e la paret, vam optar per la Pas d'estrès, la més fàcil de les vies del pany de l'esquerra (a sobre, ressenya del Maneiró) i, com sol passar, és on hi havia l'altra cordada de la paret.

El primer llarg (Vº, el V+ no el vaig saber veure) és el més senzill de la via (a sota),però va bé per anar entrant en contacte amb el magnífic calcari i les bones sensacions que tens sempre escalant aquí. De fet, tota la via és genial i es troba perfectament equipada.

El segon llarg li va tocar a ella, un llarg magnífic on la principal dificultat està a la placa compacta que trobes abans de la reunió. 

El tercer llarg em toca a mi. Surto una mica espantat pel 6b que anuncia la ressenya, però vaig tirant mica a mica, mirant-me bé els passos. A la sortida de la reunió hi ha el primer tram dur, després ve una placa molt llisa que s'ha de negociar amb calma, per acabar amb un sostre potent amb molt bona presa. Una tibada i ja ets a la reunió (a sota).
La Lu em proposa de que continuï jo, i així ens repartim els llargs de 6b, però finalment resulta que el quart llarg (6a+) és el que ens acaba costant més de tota la via.

La tirada és dura i sostinguda, molt atlètica, i acaba en un sostre molt obligat que em costa de passar. Després la Lu troba una presa amagada i el fa molt millor.... 

En canvi el cinquè llarg (a sota, la Lu començant-lo) és boníssim. Després d'un primer bombo on ens cal una petita ajuda per superar-lo, la resta es deixa fer molt bé, superant diversos sostres que tenen molt mala pinta, però que són plens de preses generoses.

Aquí coincidim amb el Lagarto sordo, que fa la via del costat i ens fem algunes fotos mútues.
El darrer llarg teòricament li torna a tocar a la Lu, però com que se sent una mica culpable de que els millors els ha fet ella, me'l cedeix graciosament.

Un darrer llarg molt bo, molt sostingut en el V/V+, que et deixa un molt bon regust de la via. 

Ja només queda acabar-nos la poca aigua que ens queda i baixar pitant a buscar les cerveses, que amb la calor que ha fet, ens les hem ben guanyat!

24 de maig 2011

Saca Gran, via Stephanie i aresta Brucs de l'agulla del Capdamunt

Dijous passat, amb el Toni vam tornar a Agulles, i a l'aparcament vam trobar al Mingo, que sortia a escalar en solitari. Com que diuen que portar un pobre a la cordada porta sort, el vam enredar perquè ens acompanyés fins a la Saca Gran. Allà hi ha diverses opcions, i ell ens va tornar l'enredada, fent-nos anar a l'Stephanie, que diu que és la més maca d'aquest costat.

Feia poc vaig veure que el Joan B i el Joan Asin hi havien anat el mateix dia que nosaltres estàvem a la Bitlla, i m'havia fixat en la via. Aprofitant el seu post, en copio la ressenya d'aquest darrer a sobre.

Començo jo, i també enllaço els dos primers llargs. Inicialment hi a algun pas més vertical, però en general pujo força còmodament. De fet, tan còmodament que faig el segon llarg massa a la dreta i no veig cap de les assegurances que hi ha fins arribar a la reunió.....
Darrera pugen el Mingo i el Toni, i em foten la bronca amb tota la raó. Uns metres a l'esquerra, la roca era millor, el grau més baix, i hi havia almenys 3 assegurances!

El segon és molt més difícil i puja el Toni. Ho prova i insisteix, però acaba fent A0. Nosaltres, de segons, també ho provem amb ganes, però al final tots fem l'A0 obligat (Joan B dixit) i no veiem per enlloc on està el 6a o 6a+ d'algunes ressenyes.
Un rappel curt i una desgrimpada divertida més tard, tornem a estar al camí. El Mingo, que és com un guia indígena de la regió, ens aconsella l'aresta Brucs de l'agulla del Capdamunt (a sobre, ressenya de l'Esgarrapacrestes). Tot i que fa fred i vent, com que sembla curta, ens hi posem.

El Mingo comença, i en un moment arriba a la reunió. Pugem nosaltres i comprovem que realment és una escalada agradable i senzilla.
Al segon llarg continuo jo, i aquest és realment bonic. Es nota que es una via que es deu fer molt, perquè les preses ja comencen a tenir una certa sensació de puliment, però són generoses i el flanqueig és espectacular. 

A dalt ens fotem de fred, rapelem ben de pressa directament sobre el camí, per posar-nos a recer del vent i emportar-nos un nou bon record d'Agulles.

23 de maig 2011

Cerdà-Pokorski al Calderer, després d'un intent frustat a la Robbins

Després de bastants mesos, aquest dissabte ens vam retrobar amb el Mohawk i el Jortx. I com sempre que ens ajuntem, l'objectiu sol ser ambiciós. En aquest cas, es tractava de fer un bon intent a l'Anglada-Robbins de la nord del Calderer (és la marcada fissura que està just a la vertical del cim, a sobre), al Pedraforca. Tots els qui hem sentit alguna vegada com l'Anglada explica la manera com va enredar al gran escalador de Yosemite, Royal Robbins, per obrir aquesta via, ens han vingut ganes d'anar-hi.

L'aproximació la vam fer per les feixes que marxen cap a la dreta en diagonal des del peu de la via Homedes, i tot i que està prohibit relliscar-hi, et porten al peu del Gran Diedre sense haver de fer el rappel de la cornisa. Inicialment volíem entrar per la Cerdà-Vergés, però entre que l'hem fet diversos cops i que el temps no era molt segur, preferim anar directes a l'objectiu principal.
Dels tres que anem, el Mohawk és qui domina millor aquest tipus de fissures, així que tira ell. Arriba ràpidament fins on la fissura es torna cabrona, i aquí la història s'explica molt ràpidament.

Tal i com veiem a les fotos, ho va provar de totes les maneres possibles, però la roca patina molt i no hi ha manera d'assegurar-se bé, així que no se'n surt. Potser es pot pujar en artificial precari, però com que la seva religió no li ho permet, i no era la idea que ens havia fet pujar fins aquí, desistim.

Ja hi tornarem quan haguem crescut una mica i en sapiguem més!
El cel s'ha ennuvolat i busquem una via que ens permeti escalar una mica i sortir de la paret de forma ràpida. Veiem que el Gran Diedre està ocupat, així que ataquem la Cerdà-Pokorski, que ja vam fer amb el Jortx 3 anys enrera.
Com que volem sortir de pressa abans no ens enganxi la tronada que està a punt d'arribar, tiro jo de primer, enllaçant els dos primer llargs en un d'una mica més de 60 m. 

Després repeteixo a la tirada del 6a, que és molt curta. La millor de la via, la del sostre, la deixem pel Mohawk perquè tasti la millor de la via, i a dalt em torno a posar al davant per arribar a la Pany.
A la Pany fem dos llargs, abans de desencordar-nos i, amb una fàcil grimpada, arribem al collet de la Cova. 

Ja només queda seguir les marques de pintura que assenyalen el camí més senzill per desgrimpar fins la bretxa del Gat, sense entretenir-nos massa perquè davant nostre ja hi plou i volem arribar a la tartera abans no comenci a ploure.

Mentre baixem tartera avall cap el refugi, ens anem mirant, i acabem estant d'acord en que el dia ha valgut la pena!

19 de maig 2011

Somni de pedra, a la sud del Pollegó Inferior del Pedraforca

Aquest diumenge, amb en Jortx, vam començar la temporada del Pedraforca, que ja tocava. Després de les pluges de dissabte, la nord estava impossible, així que vam buscar un objectiu a la sud de l'Inferior.

Tot i això, com podeu a la foto de sobre, al matí la paret regalimava aigua per tot arreu. Per tot arreu? Bé, una franja eixuta a l'esquerra permetia pujar per la via Somni de pedra sense mullar-se els peus de gat. La segona foto, és de la tarda, on s'aprecia el canvi....

Després de la suada de l'aproximació i d'eixugar els boixos del camí, ben aviat érem al peu de via. 

Em va toca començar a mi, en un llarg on vaig notar els dies que feia que no practicava l'adherència. I ja sabeu que al començament costa una mica de trobar-s'hi.

Però ben aviat vaig recuperar les bones sensacions, i la roca excepcional i el bon equipament ajuden a gaudir-ho al màxim.
Tant aquest llarg com el següent són molt bons, surten totalment en lliure i els passos més durs els trobarem al final del segon llarg, on la roca es torna més fina i compacta (a sota).
El tercer és tota una altra cosa, i particularment, no l'hi vaig veure color de cap manera. Amb molts A0's i algun pas aïllat en lliure, vaig aconseguir arribar a la tercera reunió, que te una entrada molt divertida!

El Jortx no es va arrossegar tant com jo, però podem dir que molt color tampoc li va trobar, en aquest llarg... 

Després d'un llarg de transició de II-IIIº, la roca torna a picar fort, però d'una altra manera. Aquí ja es pot escalar una mica més, sobretot el Jortx, que el treu gairebé tot en lliure. Un llarg molt llarg i realment bonic.
El darrer abans de la feixa també pica fort, però és més curt i el Jortx ja ha agafat la millor forma per treure'l bé. Jo pujo com puc, però ben aviat som dalt. Aquest tram de dos llargs durs però factibles, és el més bonic de la via.

Un flanqueig curt cap a l'esquerra i arribem al peu del darrer tram de la via.
Comencem pujant per la via de Tots i, quan ens adonem de l'error, ràpidament tiro cap a la dreta per anar a trobar un desplom mullat i cabró, que surt com a 7a a la guia, i que tots dos fem en A0.

El penúltim llarg és ben agradable, amb uns passos de 6a al començament que ben aviat afluixen (a sota). I el sol ja ha anat eixugant la roca fins el punt de deixar de patir per les possibles seccions humides que hi poguessim trobar.
Un darrer de tràmit et deixa dalt de tot, amb les bones sensacions d'una escalada dura però agradable i ben assegurada, en un dia prou bo com per escalar en màniga curta, malgrat la nevada que hem trobat de bon matí i l'aire gelat que bufava de tant en tant!

I és que tot i els dies que feia que no hi venia, el Pedraforca no ha deixat de ser la muntanya màgica que sempre ha estat.