26 d’oct. 2009

Rupit, Salt de Sallent. Esperó Betelgeuse


Tot i que encara no tinc el dit massa bé, i la tendinitis és dolorosa en alguns moments, aquest dissabte em vaig deixar enredar pel Mohawk i el Jortx per anar a fer una pedalada a les parets del salt de Sallent, sota Rupit.

Aquesta zona la conec poc, des del Berguedà hi tenim poca tirada tot i que és prou interessant. Però sempre fa mandra haver de conduir amb el sol de cara tant al matí, a l'anada, com a la tarda, a la tornada. Quan anem cap al Solsonès o l'Alt Urgell no tenim aquest problema!

Com que costa de trobar vies per compartir amb aquest parell d'animals, em va sembla una bona idea d'anar a treballar els abdominals en aquestes sorres compactades.



L'aproximació té la seva gràcia, sobretot seguint la guia. Per si de cas, tingueu en compte que cal anar baixant fins un trencall molt evident, amb una fita gran, on cal anar a la dreta i ben aviat es passa pel peu de la via.

El primer llarg ja es veu de què anirà la via, roca més dolenta que discreta (a sobre, al començament en lliure perillós), i anar enllaçant d'un burí a un altre. En aquest llarg, que és en burils, calen 8 o 9 plaquetes recuperables, i això si que és emprenyador, arribar a posar-les i a xapar-les!

Sobre el seu estat (a sota, el Mohawk agafant-s'hi amb cura), tot són opinions..., però ha quedat clar que l'òxid aguanta bastant!





El segon llarg és força més llarg i desplomat (a sobre, el Jortx treballant-lo), però està equipat amb espits de xapa petita i no amb caps de burí. Al mig, hi ha un pas que diuen que en lliure és 6a, jo no ho sé perquè el vaig passar molt de pressa agafant-me ràpidament a una baga llarga....

De tota manera no deixa de ser emprenyador de veure com les xapes ballen per l'erosió de la roca de sota, i com les preses se't van trencant a mesura que les toques.

 
A la segona reunió cal seguir un cable cap a l'esquerra fins la R2bis, en un flanqueig aeri, fins arribar a la vista del propi salt de Sallent, amb menys aigua del que pensàvem (a sota).

 

 
Si el segon llarg és penjat, el tercer ja és un desplom considerable. Aquí les assegurances estan repartides, al principi espits amb bona xapa, després burils i espits amb xapeta.

El primer tram més desplomat, estan a una distància normal, després desploma menys, i les xapes estan considerablement lluny. No cal dir que el llarg és aeri... L'arribada a la reunió és bruta, trencada i plena d'herba, però almenys és en lliure, cosa que s'agraeix.

 

 
El darrer tram és estrany, comença amb un bombo (a sobre), i segueix per un bosquet vertical i trencat fins arribar a la barana. Aquí vam posar algun clau, així que portar martell va ser prou útil... Clar que, es veu que si vas fort, llavors ja no cal.

 
Després de doblar les 3 hores previstes per fer la via i de passar molta més calor del què pensàvem, almenys vam poder fer una bona excursió de tornada a Rupit per relaxar-nos i arribar encar més suats del què anàvem!

 

22 d’oct. 2009

Crabioules Oriental, cara sud


El diumenge em vaig encaminar cap a un dels cims menys fàcils de la vall, el Crabioules Oriental (3.107 m), que ja havia tingut a la vora un parell de cops. Però la cresta que el separa del cim Occidental fa una certa basarda, o almenys me n'havia fet.

No ho tenia massa clar, perquè el vent continuava bufant, i les ratxes fortes em van anar sacsejant la furgoneta tota la nit. Però ja havia decidit que aquest cop ho intentaria per la cara sud, que imaginava estaria arrecerada.

La cara sud és una paret de 200 m, gairebé tota granítica (el sòcol són roques metamòrfiques força consolidades), i bastant trencada. La ressenya parla d'itinerari interessant, de bona roca, i de passos de II i IIIº. També deixa clar que t'ho pots agafar una mica per on més t'agradi. Així que, de bon matí, vaig tirar amunt per la vall de Remunye.




La vall de Remunye és llarga, però és molt bonica i la primera part té un camí molt ben traçat. A l'alçada de la cara sud del Maupàs, les fites marquen una ruta entre blocs granítics cap a l'esquerra, en direcció a la forca de Remunye.

Arribat a la forca, davant meu apareix el Perdiguero (a sobre), amb els llacs de Lliterola. Algun del qual ja apareix gairebé glaçat (a sota). Al fons, a la dreta, ja veig els Crabioules (ressenya) i, mentre m'hi acosto, vaig estudiant la paret per veure per on m'ho agafo.

Avui no porto material per anar més lleuger, tot plegat, tampoc l'acabo treient... I tinc confiança en que no serà necessari!


Pujo pel sòcol marronós cap al punt que sembla més feble de la paret, i ben aviat arribo al granit. Al començament pujo cap a l'esquerra per unes plaques fissurades, amb algun pas d'anar molt alerta. Després enfilo unes canals cap a la dreta i acabo a la carena per una zona més de blocs.

He pujat molt concentrat, veig que sóc dalt de tot quan el vent em dóna una empenta! No he tirat ni una foto... Em giro i veig tota la cresta que va fins al Maupàs (a sobre). I, a l'altra banda, la continuació cap al pic Occidental (a sota). Faig algunes fotos i continuo pel fil de la cresta, ben abrigat i pendent del vent, que no afluixa.



Arribo al Crabioules Occidental i llavors si que em relaxo, ja he deixat enrera la cresta que m'havia terroritzat i, la veritat, l'he trobat espectacular però molt maca (a sobre) i aèria. La roca és franca, amb passos aïllats de II i IIIº, i es passa gairebé sempre pel mateix fil. Llàstima del vent, perquè la vista és extraordinària.

Cap a ponent ja surt el llac del Portillón (a sota), amb el Seil de la Baquo, els Gourgs Blancs, els Spijeoles... Menjo alguna cosa i començo a baixar per la canal de la bretxa Mamy. En aquesta època de l'any no es toca neu en tot el recorregut.




La tornada la faig més o menys pel mateix lloc, vorejant el llac de Lliterola, i tornant al portal de Remunye.
 
El dia continua espectacular, i ara el vent ha afluixat. O potser estic més arrecerat. M'entretinc a estudiar la cara sud del Maupàs (a sobre) i a recordar velles passejades per aquestes crestes.

El Boum (a sota), com un bolet metamòrfic encastat en aquest mar de granit, segueix tan atractiu com dolenta és la seva roca...
 

 
Ara gaudeixo de la meravella d'aquesta vall, el sol escalfa i el gel que a la matinada tot ho envaïa s'ha anat mig fonent. No he trobat ningú en tota la vall, ni he vist ningú a cap cim del voltant. Tan sols algunes perdius blanques que he aixecat a la baixada....

 
Torno a la furgoneta i deixo la vall amb molt bones sensacions. Un cap de setmana solitari, però d'aquells que valen la pena!

Avui la volta m'ha tingut entretingut durant 7 hores i mitja. A sota hi ha el recorregut que he fet i, al wikiloc, el track.

 

20 d’oct. 2009

Aneto, per la cresta del Mig


Aquest cap de setmana diuen que ha estat el darrer sense neu a l'alta muntanya, així que vaig tornar cap a la vall de Benasc. Ara amb molt bon temps després del mal regust de fa 8 dies, bon temps però fred intens.

Hi torno tot sol, amb un objectiu clar: trepitjar alguns cims oblidats i recuperar l'esperit "crestejador". Sense poder escalar amb normalitat, vull provar-me i saber si en dificultats baixes però amb compromís, encara puc donar la talla.

Així que, després de dormir amb la furgoneta al pont de Corones, el dissabte pujo per la pesada vall de Corones en direcció cap al pic Maleït, 3.350 m (a sobre) que, tot i ser el quart cim més alt del Pirineu, gairebé ningú li fa massa cas.

La pujada s'alleugereix amb la sortida del sol, i els llacs de Corones van animant el camí. L'entorn és com un desert mineral, però no per això deixa de tenir el seu atractiu, és la màgia de la roca granítica (a sota).



M'enfilo per una xemeneia evident, que té algun pas aïllat complicat (IIº/IIIº), però la roca és molt sòlida i aviat trec el cap a la carena. A sota apareix el llac de Cregüenya, encara a l'ombra (a sobre) i, al fons, s'obre la vall de Remunye on hi destaquen les cares sud del Maupàs i del Crabioules (a sota).




El cim es veu proper, però per acabar-hi d'arribar cal resoldre un darrer pas complicat i molt aeri, equipat amb un tros de corda que fa que no ho sigui tant (a sobre).

Aquí comença la llarga cresta que va coronant cim rera cim. El següent i molt proper és la punta Astorg (3.343 m). Però llavors l'aresta es torna molt esmolada i arribar al pic del Mig (3.340 m) té la seva gràcia (a sota, cresta entre el Maleït i el del Mig). El tram més complex és a l'inici, on les ressenyes parlen d'un ràpel de 10 m, però que es pot desgrimpar per la canal de l'esquerra. Em fa mandra equipar-me per rapelar i desgrimpo, però cal una certa sang freda...



Al pic del Mig s'acaba la dificultat de roca, i al fons ja s'endevina el cim de l'Aneto ben proper.




El darrer cim abans del coll de Corones és el pic del mateix nom, més baixet que els altres (3.294 m). Des d'aquí, el pic del Mig és veu realment imponent (a sobre).

Baixo fins al coll de Corones i m'adono que la neu de la gelera està molt glaçada, així que no em puc estalviar de posar-me els grampons. Per aquestes botes he recuperat els vells grampons que em van regalar l'any 76 per pujar el meu primer 3.000, la Pica d'Estats (a sota).

33 anys més tard encara funcionen molt bé, i mentre me'ls poso no puc deixar de recordar aquell primer tres mil, ara que ja només me'n falten 6 per pujar, i tota la colla que anàvem. Sobretot perquè el divendres vam enterrar al Toni Fustagueras, un dels companys d'aquell cap de setmana d'estiu. Descansa en pau, Toni!

 

 
El pas de Mahoma em porta fins al cim més alt del Pirineu, on coincideixo amb altres muntanyencs. No per conegut deixa de sorprendre'm el fet de trobar gent només als cims més emblemàtics, i gairebé sempre, francesos.

 

 
El vent gelat apreta i fa que dalt de tot no s'hi estigui massa còmode, tot i el dia tan extraordinari que fa. Cap a ponent veig el recorregut de la cresta que acabo de fer (a sobre), i el Posets, i el Mont Perdut, i el Vignemale, i el Balaitús, i.....

A l'altra banda s'obre tot el parc nacional d'Aigüestortes (a sota), la Vall d'Aran, la Pica d'Estats,... No és habitual poder veure tot el Pirineu per damunt dels tres mil metres!

 

 
Llavors ja només queda baixar i tornar a la vall. Afortunadament el vent afluixa al passar al vessant sud, però no m'impedeix arribar al cotxe amb el fred ficat als ossos.

Tot plegat m'ha costat 8 hores, però si no hagués fet tan fred probablement hauria anat més lent! A sota deixo el mapa i, al wikiloc, el track.

 

16 d’oct. 2009

El Clot de Vilamala

El Clot de Vilamala deu ser un dels racons més tranquils i inaccessibles de Catalunya, sempre me l'havia mirat des de la carretera que va cap a Odèn, però mai havia trobat el moment d'anar-hi.

No fa massa m'hi vaig endinsar aprofitant que els Kutrescaladors hi havien obert una via, allò va ser un tast de la zona, que em va agradar molt. Llavors vaig veure que hi havia un camí que el recorria, i que es troba molt ben descrit en el llibre de caminades per la vall de Lord.

El camí em sorprendre perquè me l'imaginava en pitjor estat. Actualment és en general força còmode i fàcil de seguir, amb marques de pintura vermelles, grogues, i verdes i blanques.

Sota mateix de l'aparcament apareixen les restes d'un cotxe, sembla que algú va voler aprofitar la cinglera per marxar d'aquest món....


El camí, després de baixar fins el fons del clot, passa per sota de les baumes dels Encantats, uns forats molt curiosos obert en el conglomerat d'una de les parets. El més curiós de tot, és que en algun d'aquests forats hi ha senyals de presència humana (a sobre), tot i que es veu clarament que no és massa accessible si no és escalant (a sota, al fons).

El camí, en la seva part final, va baixant pel llit sec del torrent en direcció cap a l'embassament de la Llosa del Cavall. Sembla que abans de l'embassament el camí tenia sortida per la part de baix, però actualment, abans d'arribar a tocar l'aigua, s'agafa un altre camí que s'enfila fins a l'Hostal del Vent.

Aquest cop hi vam anar amb dos cotxes, i això ens va estalviar la caminada de retorn, que ja l'havíem fet la passada primavera.

La ruta és realment interessant, recorre un indret realment màgic i solitari, i val realment la pena tot i que és més llarga del què aparenta (més de 3 hores).