7 de jul. 2009

De vacances!

Ja hi tornem a ser, desconnecto del blog i marxo cap als Alps amb un bon projecte entre mans, una travessa de gairebé tres setmanes pels Alps Orientals, on volem travessar les Dolomites i el Tirol.

Durant unes setmanes deixaré les cordes i els tascons i em dedicaré a deixar reposar el braç fotut, i espero tornar amb més força.

Començarem a Sappada, on vam acabar fa quatre anys la primera part de la Via Alpina, i dijous al vespre ja estarem dormint al refugi Calvi.

En aquestes sortides a muntanya, on només cal anar pensant en posar un peu al davant de l'altra, no deixes de descobrir nous horitzons, noves valls, noves muntanyes on tornar, fent l'exercici més simple que hi ha com si fos un mantra.

Sense voler, et vas allunyant una mica cada dia del món i arribes a aprendre que la felicitat està en la simplicitat, en el paisatge. Reconnectar i gaudir, intentar retrobar la tranquil·litat perduda, aquella que es troba tan lluny dins d'un mateix..., vet aquí la clau de volta!

A la tornada ens retrobem, bones vacances a tots!

Monòlit groc a l'Esperó d'Olesa, càmping de Montserrat

Després d'un cap de setmana embolicats en la travessa Núria-Queralt, aquest dilluns a la tarda tocava tornar a sortir a tocar roca. Les previsions no eren massa bones, però tot i les nuvolades, hem pujat al Monestir per fer la despedida, la darrera escalada abans de marxar de vacances. Fins al mes d'agost no hi podrem tornar!

Així que hem provat una via diferent, i el Monòlit groc semblava una bona idea. Una via amb ombra a la tarda, aproximació curta i grau interessant (a sobre, la ressenya d'Onaclimb).

Al començament de la via, hi ha 3 llargs de II/IIIº que et deixen al peu de la via. Nosaltres els hem fet encordats per la ignorància de no saber com podien ser, però realment no cal. Són una mena de grimpada amb bona roca, que et permet d'arribar al peu de la via. Hem empalmat els dos primers, i el tercer i la corda fixe.

Pensàvem que així escalfaríem, però quan hem començat la via ja hem vist que no havíem escalfat massa.

Reconec que el primer llarg m'ha sorprés. La ressenya parla de placa tècnica i sostinguda, cosa absolutament certa, però la roca no mata ni dóna massa confiança. La qüestió és que a mig llarg (a sota) no he vist clar i he baixat, no estava fi.

Per sort el Toni si que ha donat la talla i se n'ha sortit la mar de bé. Patint, clar, però ha passat. I és que els espits allunyen bastant i el 6a és obligat...

El segon llarg (a sobre) és de la mateixa tònica, però la roca ja és tota una altra cosa, i el fet de passar net el llarg anant de segon m'ha donat la moral suficient per fer-lo. I això que els espits continuen allunyant!

Continuaven passant nuvolades però les ganes d'arribar a dalt han estat molt grans, tan grans que al final la pluja ens ha respectat.

Els darrers llargs es troben molt fàcils després d'aquestes plaques... En el tercer la roca continua sent molt bona i només té el pas d'un sostre que hem fet en A0, tot i que apunten que només és 6a (a sobre).

El darrer és molt senzill (a sota), la roca ja torna a ser normaleta, i et deixa amb la sensació de que t'agradaria sortir per dalt.

Una ullada als cims de Sant Benet, i comencem la baixada rapelant. Hem fet servir una estratègia que ens ha anat molt bé. Com que la baixada és una mica caòtica, amb ràpels inclinats (els dos primers) i ràpels bruts (els darrers), hem baixat fent ràpels curts, amb una sola corda, i ens ha anat molt millor del que podria haver anat amb dues cordes. Abans d'una hora havíem fet els 7 ràpels i érem al Monestir.

En resum, una via interessant i ràpida, però on cal anar-hi ben mentalitzat.

3 de jul. 2009

No sé que faig al pic del Martell

Ahir a la tarda, mentre la majoria de la gent sensata estaven a la platja per refrescar-se de la calorada que feia, amb el Toni vam anar al pic del Martell. Ell no hi havia estat mai i jo tenia tantes ganes de tornar-hi després de més d'un any de no anar-hi , com d'ensenyar-li aquesta petita meravella de l'escalada sabonosa.

Com que no sabíem massa quina via anar a fer, no sé si aquesta, no sé si aquella, doncs al final hem anat a la No sé. Almenys ens ho sembla, perquè al mig del segon llarg diria que vam fer alguna barreja de vies.

El començament de la via és evident, té el nom escrit al peu de la via, però just començar ja vam veure que la roca estava molt ensabonada, i que els peus no s'agafaven massa. Si hi afegim a la xafogor que ens feia suar a raig fet, tot plegat ens feia escalar amb una sensació de precarietat molt gran.

Imagino que ahir no era el millor dia per anar-hi. De fet, només hi havia un parell de cordades més a tota la paret. Tot i estar a l'ombra, tot i l'aire que corria, costava parar de suar.

El segon llarg continua pujant recte per les plaques, però el Toni va anar massa a la dreta i va acabant pujant per un tram de l'Eucaliptus, però tampoc n'estem molt segurs...

El llarg on més vam gaudir va ser en el tercer, millor roca, menys grau i una temperatura més agradable hi van ajudar descaradament. Almenys així el Toni se'n va tornar cap a casa amb un bon gust de boca.