30 de gen. 2008

Nova via al Pla de Corbera: Placa de la Llum

Alguns dies d'aquest mes de gener, sobretot quan estava lesionat i no podia fer gran cosa, em vaig entretenir a explorar la possibilitat de trobar una línia en aquesta paret situada sota el santuari de Corbera. Es una paret que es veu molt bé des de la carretera tot baixant dels Rasos de Peguera, i per la situació geològica pensava que havia de tenir molt bona roca.

Després de veure que l'accés per sota és gairebé impossible per la densitat de la vegetació i la gran destrossa que caldria fer per obrir un camí, vaig preferir deixar el peu de la paret en el seu estat natural i treballar-la des de dalt. El fàcil accés en cotxe i el meu estat físic també ho aconsellava.

Aquest diumenge al matí, amb l'ajuda del Toni, vam acabar d'esporgar algun boix i alguna savina, arrencar algunes argelagues i fer la primera ascensió des de sota. Aquí teniu la ressenya i el mapa d'accés.

Tot i que encara cal que plogui una mica per acabar de netejar la terra d'alguns forats, la via es troba ben a punt. La roca és excel·lent, un calcari molt adherent amb forats (a sobre), i l'escalada és bàsicament de placa, amb una petita bavaresa molt agraïda. La dificultat és baixa i gairebé tota la via permet l'autoprotecció, així que tan sols hi he deixat dos espits a la via, amb alguns ponts de roca (a sota) i algunes bagues en arbusts.

L'accés és senzill, des de la carretera de Berga als Rasos de Peguera cal agafar la pista asfaltada que surt des d'Espinalvet, just després del restaurant els Roures, i no deixar-la fins al final de recorregut: el santuari de Corbera. D'allà cal baixar al pla de Corbera i, des del seu extrem oest, unes marques de pintura vermella et porten al final de la via.

Una instal·lació amb un espit i un pont de roca, reforçable si cal amb friends, tascons, i bagues, permet arribar al peu de via amb un rappel de 50 m.

Aquesta via em va fer veure la llum al final del túnel de la lesió, i per això porta aquest nom lluminós, a part de la solana que hi cau tot el dia.

Des de la reunió inferior cal pujar directament amunt per la placa evident (a sobre) durant uns 30 m, on cal desviar-se a l'esquerra (bagues en savines), i fer un curt flanqueig per enllaçar amb la placa final (a sota). Uns 55 m en total. Al capdamunt de la via es pot muntar una reunió amb friends i tascons o anar a buscar la instal·lació de rappel.

També es pot pujar recte cap al punt d'inici del rappel, però no té el mateix interès i la roca està més trencada.

El lloc és realment agradable i bonic i mereix la visita encara que no s'escali, ja m'ho direu. I com mana la tradició, els primers repetidors tenen la cervesa pagada !

29 de gen. 2008

Pont Cabradís i Bonner

Aquest dissabte, amb la Clara, vam anar a fer una volta clàssica que feia anys que no repetia, la de l'engorjat del riu Aigua de Valls fins el pont Cabradís, i la tornada pel llogarret abandonat de Bonner cap a Montcalb (mapa a sota).

Aprofitant qaue teníem dos cotxes i poc temps, vam deixar-ne un dalt a Montcalb i amb l'altre vam baixar fins prop del riu per començar la caminada, en un punt que queda just sota els cingles de Can Blanc de Vilacireres (a sobre).

El primer tram de camí és agradable, fresc i humit. Sempre va per la vora del riu, pujant i baixant fins la darrera pujada que et deixa dalt del pont Cabradís. Aquest pont de tosca acumulada a força d'anys al damunt de penyes despreses de les cingleres (a sobre), és un fenomen geològic ben curiós. Fa un llarg túnel sobre el riu amb el sostre entapissat de falgueres que normalment degoten aigua, tot i que aquest dia estaven més aviat seques.

D'aquí, un camí mig esborrat pujar per una esquena d'ase, evitant les acumulacions d'argelagues, fins la pista que puja a Bonner des del molí d'en Güell. Bonner és un antic nucli totalment abandonat, penjat en un petit replà molt per damunt del riu, al que tinc una certa estima. A sota veiem la casa pairal, que encara aguanta les sotragades del temps més malament que bé, amb l'any 1771 ben marcat als carreus de la façana.

La petita església romànica encara està en un estat més lamentable, però tot i això, el lloc segueix tenint un encant especial, sota la serra d'Encija i enfilat damunt del riu, amb el Cadí al fons.

Abans d'arribar a Montcalb, fem una darrera ullada al Pedraforca que ens mostra la seva cara sud sense ni una volva de neu (a sota).

27 de gen. 2008

Agulla dels Tres Ponts: Aresta Idíl·lica

Aquest divendres volíem fer-ne alguna per l'Alt Urgell amb el Pep, i finalment ens hem decidit per anar a aquesta curiositat geològica que és agulla dels Tres Ponts (a sobre). Diuen que de tota la zona de Sant Honorat és la que té millor roca, així que prefereixo no pensar com deu ser a la resta.

Tot i que a sota he copiat la ressenya que van publicar al Vèrtex nº 211, la millor explicació de la via i del seu descens la trobareu al blog de l'Starfisherman. Encara que ell comenta que no va necessitar posar res, els aliens i les bagues savineres no sobren en algun punt de la via.

La roca és un conglomerat semblant al de Sant Llorenç: matriu argilosa molt abundant, poc ciment i còdols paleozoics abundants. A sobre veiem un còdol calcari de la formació Griotte (Devonià superior) que inclou un fòssil de Goniatit, un cefalòpode precursor dels Ammonits i dels calamars i sípies actuals, que vivia tranquil·lament al fons del mar fa uns 370 milions d'anys, sense saber que ens serviria de presa d'escalada.

Molts còdols són de pissarres i esquists, i tot plegat fa que de tant en tant se te'n trenqui algun. I sempre sense avisar !

Tot i que pensàvem tenir un bon dia, vam començar amb boira espessa (a sota, inici de la via ajudat pels estreps), que ja no ens va deixar en tot el dia.

Després d'un inici durillo amb un pas força contundent abans del primer parabolt, la resta del primer tram és bastant còmode (a sobre, arribant a la primera reunió). Després de la R3 ve un replà on cal caminar uns 50 m fins el peu de les tres darreres tirades, més maques i difícils (a sota).

La quarta és la millor, comença en lliure per placa i fissura (a sobre), continua en artificial per un desplom pronunciat i, després d'una sortida en lliure molt divertida i en flanqueig, s'arriba a un petit nínxol on hi ha la reunió (a sota).

Després d'un tram de 4 parabolts en A0/A1 i una altra sortida en lliure divertida, la paret es va tombant fins al cim. I aquí comença la segona part de l'escalada: el descens en rappel.

Són un total de 5 rappels: 15, 50, 30, 20 i 30. A sota veiem al Pep muntant el primer que et deixa a un collet.

Del segon rappel millor no parlar-ne gaire, s'ha de tastar per entendre'l. Però mentre baixes i vas veient com les parets cada cop estan més separades (a sobre), tens una mica la sensació de l'arcàngel que baixa a donar la bona nova als pastors.

A sota podeu veure'n un petit video:



Però el més curiós de tot són els tres rappels següents, encaixonats i complexos, on no val a badar si no et vols convertir en un tascó ben empotrat. La vegetació encara ho dificultat més i, si no, tan sols cal veure aquesta petita filmació d'exemple:


22 de gen. 2008

Cap del Ras, via Redrum

Baixant de Montserrat, després d'una rentada exprés en un indret que no puc explicar, vaig enfilar cap a Ager on havíem quedat de trobar-nos una bona colla. Acompanyant a la Raquel i a la Lu, que es despedien del Jaumegrimp amb qui havien coincidit per casualitat i que no sap el què es va perdre, vam anar a esperant a la resta: el Pescador d'Estels, els Kutres, el Kletterer, el Marcel i el Blai.

En total, 9 escaladors/es per fer-ne alguna pel Cap del Ras del Montsec. Sopar, cerveses, ball a l'envelat i una gèlida nit prop del peu de via. I al final 3 cordades de 3, dues a la Redrum i una al Tercer Hombre.

A mi em va tocar anar a la primera cordada, amb el Pere i el Carlos, que vam començar la Redrum (a sobre, recorregut aproximat i l'esquema de www.ressenya.net).

Reconec que el primer llarg em va superar, va ser un inici dur on vaig fer més A0's dels que preveia, tot el contrari del Kletterer (a sobre, a la primera reunió amb el Pescador), o de la Raquel (a sota, a mitja tirada).

En canvi vaig trobar molt disfrutona la resta de la via, tot i tenir algun pas complexe. Així el famós flanqueig del tercer llarg (a sobre, jo mateix negociant-lo) em va semblar espectacular però més senzill del que aparenta.

I el quart (a sota), tot i la finor del començament, és variat i entretingut.

Per l'orografia de la via vam anar perdent contacte amb la segona cordada (Raquel, Lu i Marcel), però no amb la dels Kutres i el Blai que estaven al Tercer Hombre (a sobre, l'Aspavil a la segona reunió).

El nostre cinquè llarg és una autèntica meravella, sostingut, roca boníssima i una bavaresa de somni (a sota, el Pere Pescador iniciant-la). Tot això sense depassar mai el Vº !

Després de la feixa i d'un llarg curiós i poc equipat en comparació amb els altres, venen els dos darrers. El vuitè té força trams d'artificial (a sobre, el Kletterer i el Pere a l'inici), que sembla que es poden forçar i surt 6c (segons la Raquel).

El darrer, en canvi, comença amb sostre fàcil i acaba per una placa compacta o molt compacta (a sota, el Pere al darrer tram), amb una llastra al mig que sembla que t'hagi de tallar els dits de tan esmolada com és.

I a dalt de tot, relax i estiraments mentre esperem a la resta i ens podem fer una bonica foto de cim (a sobre). Crec que sobren comentaris, per saber com ens va anar tan sols s'ha de mirar la cara que tenim tots de satisfacció !

Després, fem la baixada cap a la pista, on comprovo que el peu aguanta, i amb una passejada arribem als cotxes (a sota, cara al sol ponent).

La darrera llum del sol il·luminant la paret (més avall) ens mostra que ben aviat hi haurà lluna plena.

21 de gen. 2008

Terra de Nòmades als Pollegons

Per anar temptejant el peu, aquest dissabte ja tocava fer-ne alguna de llarga, així que amb el Mohawk i el Jortx vam anar als Pollegons a veure com es portava fent la mítica Terra de Nòmades.

El recorregut dels primers llargs es veu a dalt, tot i que a Onaclimb hi trobareu una ressenya molt més seriosa de la via.

Per mi, el primer llarg de la via és el més dur, sobretot perquè és el més obligat. Un pas llarg i obligat de 6a, o 6b sense A0 (a sobre, el Jortx resolent-lo), em va tenir una bona estona patint fins que no vaig trobar la presa clau. Després ve un tram llarg i desequipat de semi-xemeneia, on ja només hi va patir el pobre Jortx que anava de primer ! Aquest tros a mi em va agradar molt.

Des d'allà vam veure una cordada que pujava per la Tuaregs de la Palleta (a sota). Tot i tenir l'excusa que no hi ha cap senyal de prohibició d'escalar entre gener i juny, més valdria no fer-ho. Ara és l'època en què les rapinyaires comencen a fer els nius on pujaran les cries, i la presència d'escaladors només fa que espantar-los i fer-los abandonar els ous o els menuts, que acaben morint de gana.

El segon llarg (a sobre, el Mohawk iniciant-lo), comença dur i desplomat però amb bones preses. Continua millor en un tram de fissura molt bo que es va estrenyent fins una bavaresa que t'obliga a fer un pas estrany per entrar a la reunió.

En canvi el tercer (a sota, amb el Jortx) es deixa fer molt millor, tot i tenir la roca més trencada.

Res a dir del quart llarg, 6b dur i assegurat amb claus (a sobre, el Mohawk passant de la lesió al dit i traient-lo molt bé), o un senzill A0 amb una sortida fàcil fins a la reunió.

Dos llargs mes et deixen dalt de tot, dos llargs de 50 m sense res posat, però amb la possibilitat d'enllaçar alguna savina (a sota, el Mohawk entrant a la cinquena reunió).

Des de dalt, vista fantàstica de la zona de la Plantació (a sobre), amb una cordada que surt de l'Aresta Ribes, precisament el darrer lloc on em vaig lesionar !

Una caminada de 30 m, dos rappels curts i un de llarg i volat (a sota) per la via Son de la llarga, ens van retornar a la canal i al cotxe. Amb el turmell menys adolorit del què pensava.

18 de gen. 2008

El blog del CEG esquí

Els companys esquiadors de muntanya del Centre Excursionista de Gràcia, amb qui he tingut el plaer de fer-hi algunes sortides sempre interessants i divertides, han decidit obrir un blog. El teniu aquí:

http://www.cegesqui.com/

Es tracta d'un blog comunitari, on hi poden fer entrades tots els membres de la colla i alguns amics externs com ara jo mateix.

Hi trobareu moltíssima informació interessant de les seves activitats i de les novetats que van sortint en aquest món hivernal tan apassionant. Ja ho sabeu.

Les fotos de la pàgina són de la vall d'Estós, fa un parell d'hiverns, amb la famosa cabana de Turmo al fons, tot pujant al pic del Portilló d'Ôo. I la de sota de tot, dels Alps suïssos, enredant a una pobre marmota.

13 de gen. 2008

Queralt, escalades al Balcó de Garreta

Aquest diumenge, aprofitant que estic sortint de la lesió i que tenia interès per veure la realitat de les vies del Balcó de Garreta, que tan bé definia en K. l'altre dia, m'he deixat enredar en això que en diuen una trobada familiar d'escalada amb criatures, i he pujat cap a Queralt per tornar a provar els peus de gat.

Ens hem trobat amb la Lu, el Màrius, el Joan, la Eli (també coneguda com Elisenda de Montcada), l'Eulàlia i el petit Hug. Mentre el Joan i l'Eli atacaven les vies 1 i 2 (a sobre, a la via 2, V), amb la Lu hem anat a les 3 i 4 (a sota, la Lu a la via 3, V).

Ens hem anat intercanviant (a sobre la Eli a la via 3) i ens hem entretingut amb la via 4 (a sota, el Joan) però amb la corda per dalt, que no es tracta de tornar a tenir problemes amb el turmell. Reconec que aquestes dues vies les he trobat més fàcils del que comenta en K. potser V i 6a ?

Però aquests dies les estrelles de la jornada són els petits, i això fa que ens dediquem més a assegurar que a escalar. Així que hem gaudit de la potència del Màrius (a sobre, 9 anys), i de l'agilitat tranquil·la de l'Eulàlia (a sota, 8 anys).

La sortida m'ha anat bé per veure dues coses, que el turmell evoluciona bé, i que això de l'escalada esportiva és per la canalla !